El serial amb Nike, tan d’actualitat en les últimes setmanes, possiblement acabarà com va començar. És a dir, amb un altre acord amb la signatura americana per la senzilla raó que sempre juga la mateixa partida amb les millors bases i en una posició de força. És la clàssica maniobra de Nike, que ja va funcionar el 1997 quan el president Josep Lluís Núñez va signar el primer dels contractes amb el FC Barcelona un llunyà 4 de juliol de 1997, fa ja 27 anys. Per aquells dies, el Barça ja havia fet un pas de gegant amb una major presència i impacte mundial després de la conquesta de la seva primera Copa d’Europa (Wembley, 1992) i quatre Lligues consecutives que van commocionar el futbol espanyol i l’europeu, coincidint amb l’aposta de les televisions per la retransmissió íntegra de les competicions domèstiques, també en l’àmbit internacional.
El fenomen va generar una extraordinària revaloració dels drets de TV i una multiplicació exponencial de l’impacte de la publicitat en el mercat del futbol, fora en forma de samarretes o de productes de marxandatge. Els clubs, lògicament, van tractar d’aprofitar aquest boom, entre ells el Barça, que venia d’haver conquerit la Champions en l’antic Wembley vestit de Meyba (samarreta taronja per l’expressa recomanació de Cruyff). La tèxtil catalana es va veure superada després per una oferta de Kappa, marca que buscava expandir-se internacionalment i que, amb bon ull comercial, es va centrar en el patrocini d’una samarreta com la blaugrana, especialment valuosa perquè llavors ja sobresortia d’entre la resta dels clubs grans del continent per haver renunciat al frontal de la samarreta.
El logo del fabricador tècnic de la roba lluïa, per tant, en solitari i nítidament al costat de l’escut del Barça. Va ser un pelotazo que va impulsar el negoci a la necessitat de disposar d’una estructura de producció i de distribució a major escala pel fet que els partits de la Lliga, del Barça sobretot, van començar a emetre’s també regularment i en directe en els grans mercats d’Àsia, el continent americà futbolizat i també els EUA, on la multinacional Nike estava desplegant una estratègia d’expansió en una espectacular batalla contra Adidas, Puma i la resta dels competidors.
Nike havia aconseguit popularitzar-se en el futbol espanyol gràcies al fet que un dels seus alts executius va aconseguir patrocinar la pilota de la Lliga, una idea de Sandro Rosell, el mateix que després tancaria el primer contracte de Nike amb el Barça i, més tard, seria vicepresident i president del club. Rosell es va passar mesos negociant amb algú tan especialment versat i competent com Núñez, que veia la jugada sempre que el marge de l’operació pogués compensar la cancel·lació del contracte vigent amb Kappa.
Nike, amb una notable i encertada perspectiva, va jugar fort, va fer els seus càlculs i va oferir els ingressos suficients per a satisfer l’horitzó de benestar del Barça de Núñez. Això sí, mitjançant un contracte de 10 anys de durada subscrit el 4 de juliol del 1997 fins a la 2007-08. El club es va assegurar un acompte (prima) de 13,6 milions d’euros, al canvi de l’època, i un fix d’11,5 milions de dòlars, volums que en aparença desbordaven el mercat. Així ho fa Nike, avança una prima espectacular i ofereix fixos i royalties que a la volta de dues o tres temporades ja comencen a situar-se per sota d’aquest llindar top i a desfasar-se en relació amb els espectaculars beneficis de la venda de la samarreta blaugrana i la resta de retail.
Als set o vuit anys de contracte el Barça comença a lamentar-se de les condicions i a trucar a la porta de Nike, com va fer el 2006 el llavors president Joan Laporta, ara desmemoriat, buscant obrir una porta de renegociació i d’actualització dels acords. A contracor, Nike acaba acceptant i aplicant la mateixa fórmula, una prima/bestreta i un altre contracte per 10 anys. Laporta va signar el segon el 25 d’octubre de 2006. És a dir, dos anys abans de finalitzar el primer, fins a la 2018-19, a canvi de 30 milions fixos anuals i un premi o bestreta de 12 milions per celebrar-lo. També llavors va fer la sensació que el Barça havia tancat un negoci insuperable.
La següent parada i repetició de la jugada es va produir el 2016, aquesta vegada tres anys abans del final, sota la presidència de Josep Maria Bartomeu, que va estrènyer tots els ressorts i clavilles possibles després del triplet del 2015. El nou contracte, signat el 20 de maig del 2016, va introduir un espectacular augment de la contraprestació, fins als 100 milions pràcticament assegurats des d’aquesta mateixa temporada i fins a la 2022-26, signant una addenda a favor de Nike que podia ampliar unilateralment l’extensió fins a la 2027-28, finalment un any abans que si s’hagués complert l’anterior, de venciment en la 2018-19.
En tots els casos, Nike és plenament conscient que, transcorregut el primer terç de cada contracte, el Barça perd diners, bastants, respecte als preus i dimensió d’un mercat creixent, lucratiu i sempre avantatjós per a la marca americana a mesura que el temps transcorre, perquè mentre Nike augmenta cada any els preus de venda, el fix per al club es manté inalterable, com els royalties que es referencien pel nombre de samarretes, no per la recaptació.
Les dificultats afegides a la situació actual, bàsicament un calc de les anteriors, provenen de l’acord provisional (format short-form) del 2016, que es va tancar a correcuita, establint-se el marc d’una negociació posterior entre les parts sobre assumptes concrets que havien de resoldre’s i de concretar-se, en principi, de bon rotllo. Encara que la idea era redactar un contracte (format long-form o detailed-form) abans de dos anys per a no deixar un sol cap solt, va succeir precisament el contrari, que les desavinences i recels van començar a marcar el dia a dia. Nike no va contemplar el pagament de prima que fins llavors havia abonat, amb títols o sense, i des de la directiva de Bartomeu es va impulsar la creació de BLM per compensar la fredor de Nike a l’hora d’estimular la venda dels productes en determinades àrees de venda, especialment a les tendes pròpies que el club va aconseguir obrir o recuperar, com la mateixa botiga del Camp Nou.
Les desavinences inicials van desembocar en una guerra freda i finalment en un combat a camp obert. Si bé és cert que mai s’havia arribat a un estat de tensió i de crispació com el que envolta en aquest moment la relació, inclòs el fracàs de l’última i més recent cimera a Barcelona de Laporta amb els alts executius de la companyia a escala mundial, no pot descartar-se que després de tot totes dues parts se sentin condemnades d’alguna manera a entendre’s.
A Nike li convé seguir associada al Barça, perquè continua sent el club amb la samarreta més venuda al món, amb una singularitat i atractius únics, de la mateixa forma que per al club blaugrana plantejar una ruptura a hores d’ara del contracte sona a bogeria si ha de desembocar en un litigi prolongat, ruïnós i temerari. Suposar que un tercer implicat com Puma sigui capaç d’afrontar els costos de liquidar el contracte amb Nike podria acabar en el mateix parany financer de les obres del nou estadi, que quan estigui acabat i en funcionament el Barça ingressi menys diners que de l’explotació de l’antic per culpa la fortíssima i exigent càrrega d’interessos.
Nike ho pot tornar a fer tret que Laporta, especialista a empobrir el club a cada pas que dona, faci una altra de les seves.
