No és infreqüent, al contrari, que les promeses i els plans de Joan Laporta o no es compleixin o, simplement, desapareguin de l’actualitat perquè, bàsicament, la dialèctica del president sempre és improvisada i mediàtica, al gust de les necessitats del moment i de les circumstàncies. Per exemple, quan va saltar la sorpresa i la constructora turca Limak va ser l’agraciada amb la concessió de les obres del Camp Nou, Laporta i l’aparell comunicatiu no van dubtar a afirmar que, amb aquesta licitació a favor d’una empresa turca, en principi fora de l’àmbit nacional previst, el Barça s’assegurava que la gran reforma d’estadi es completaria en menys temps i amb menys cost que si hagués guanyat el concurs qualsevol de les grans de l’Ibex. Laporta ho va rematar amb la seva fantasia i arravatament habituals: “També ens assegurem que podrem reobrir-lo parcialment el novembre de 2024, coincidint amb el 125è aniversari, i acabar la temporada a la casa nostra”.
Les pluges de la setmana passada, genials per a combatre la sequera, no beneficien precisament els treballs constructius a cel obert com els que es desenvolupen al Camp Nou des de juny, ni són motiu, en cap cas, per a retardar-les o suspendre-les més del compte. Però sí que han portat ombres a aquestes expectatives de posar l’estadi a punt per a d’aquí a vuit mesos com a resultat de les rectificacions sofertes pel projecte, la majoria de les quals fan olor de banya cremada i d’aixecament de camisa, una altra vegada, al soci del FC Barcelona per part de Laporta.
El que explicava en realitat la lletra petita d’aquesta licitació entorn de la passió turca del president era un canvi de les regles del joc perquè Limak es veia capaç de guanyar-li per la mà als seus competidors, en estalvi i termini, sempre que es modifiquessin determinats objectius, com el marcador de 360 graus, que ja ha desaparegut, i, sobretot, l’estructura de la coberta, menys pesada, ancorada d’una altra manera menys complicada i menys cara, afectant la superfície de l’obertura zenital. També hi ha hagut que destinar el terreny on es va aixecar el Miniestadi en el seu moment a una unitat de reaprofitament del formigó de la tercera graderia, ja demolida, amb la finalitat de reciclar part del material i així també abaratir la construcció.
Aquest replantejament ha donat peu a una sèrie de canvis en el projecte executiu, variacions arquitectòniques conseqüents i un grapat d’anàlisis tècniques nous i estudis d’enginyeria per a adaptar-los al projecte. En definitiva, un retard afegit que ara mateix, segons algunes informacions, compliquen el compliment d’aquests terminis de lliurament perquè el 29 de novembre d’enguany els aficionats puguin tornar a sentir aquesta sensació tan familiar i arrelada de viure un partit al Camp Nou.
La probabilitat de no arribar a temps per a aquesta reentrada triomfal que tan bé encaixava en el relat de Laporta és certament alta. Encara que sempre és possible que, amb motiu d’un acte concret per a la data del 125è aniversari de la fundació del Barça, les coses es puguin arreglar d’alguna forma per a la foto i l’aparença, el que pinta del tot impossible és que, a partir d’aquest moment, l’estadi pugui utilitzar-se amb normalitat, ni que sigui amb un aforament limitat, sent aquesta activitat compatible amb la bona marxa de les obres.
El club ja va tancar un preacord amb l’Ajuntament de Barcelona per si fos necessari jugar una segona temporada en Montjuïc, això no seria del tot un problema a efectes pràctics de joc i del normal desenvolupament de la competició. En canvi, seguir lluny de Les Corts sí que pertorbaria les expectatives de generació de recursos via ticketing, si és que no es produeix un gir radical en l’ànim de l’afició barcelonista a l’hora d’acompanyar a l’equip un segon any sencer en l’exili. L’experiència d’aquesta temporada no està resultant ni molt menys reeixida ni encoratjadora a causa de l’escassa resposta dels socis abonats després que, en un primer moment, la junta intentés doblar el preu de les localitats en una descarada maniobra per fer-li lloc als turistes i aficionats ocasionals.
Encara que Laporta va haver de rectificar i homologar el preu dels abonaments als del Camp Nou, les incomoditats han prosseguit per als més fidels, que no disposen d’un seient fix i, a més, han de comunicar al club amb antelació la seva voluntat d’acudir als partits. Fins a 2.000 dels abonats de Montjuïc no van realitzar el tràmit d’identificació del cens en un símptoma més de desafecció i de recel cap al Lluís Companys.
Més enllà de prolongar l’exili, amb tots els inconvenients associats per als barcelonistes, comencen a aparèixer opinions i afirmacions que qüestionen si el projecte aprovat en referèndum proposat per la junta de Laporta fa dos anys s’assembla en realitat al que finalment s’està construint, ja que elements com els marcadors i el sostre s’han vist afectats de manera substancial en el seu disseny, estructura i qualitat dels materials emprats, en tots els casos perseguint l’estalvi, també en la quantificació dels salaris de mà d’obra bàsica i qualificada, i abreujar els terminis de finalització de cadascuna de les fases.
No s’està executant, en definitiva, el projecte tal com Laporta el va presentar als socis en el seu moment sota l’argument que es van trobar una proposta infravalorada i amb la urgent necessitat de contreure un deute urgent de 1.500 milions que, després de tot, també conté una altra gran falsedat. El fons de titulització acordat finalment per aquest import, amb uns interessos per damunt també dels anunciats i informats per la junta, en cap cas no contempla l’execució de la totalitat de l’Espai Barça -es queden fora el nou Palau i la resta dels equipaments al marge del Camp Nou-, a més d’estar subjecte a unes condicions de devolució que empitjoraran els recursos del club per a la seva activitat ordinària i a les quals la directiva és conscient de no poder complir.
