Les relacions entre el Barça de Joan Laporta i Nike no poden transitar per cap altre camí que no sigui el del desacord i la discrepància. És l’únic escenari possible, per ara, després que les dues parts hagin anat adoptant, amb el temps, posicions cada cop més distants i tenses que tenen l’origen en el moment en què, sota la presidència de Josep Maria Bartomeu, el Barça crea Barça Licensing & Merchandising (BLM) amb la finalitat de recuperar el control de la Megastore-Botiga del Camp Nou, i de guanyar autonomia i capacitat pròpies per obrir noves botigues, així com gestionar i millorar les ja existents, a més de donar-li un enfocament més personalitzat, intensiu i directe a la venda de tota mena de productes, espacialment el retail, a través dels punts de comercialització directes i on line. Barça Licensing & Merchandising, S.L.U. es va constituir el 23 de març de 2018 amb l’objecte de promoure “el comerç al detall, incloent-hi la promoció, venda, comercialització i distribució, en qualsevol de les formes que permetin les pràctiques i usos mercantils, de joguines, articles d’esport i roba esportiva dins l’àmbit de l’explotació de les marques propietat del FC Barcelona”.
L’estira-i-arronsa posterior sobre l’e-commerce, i altres disputes en el context de la complexa trama de la xarxa de venda i distribució mundial de la roba del Barça, va contribuir a irritar encara més les dues parts, coincidint amb la pandèmia i amb l’adopció, per part de Nike, de mesures coercitives i penalitzadores que, anteriorment, quan la relació estava dominada pel bon rotllo i no per una competència directa, no s’exercien, com ara els bonus per títols previstos al contracte.
Conseqüència del fet que haver conquerit nombrosos campionats havia esdevingut una rutina al llarg d’una dècada, la de Messi, Nike havia deixat d’aplicar les clàusules més estrictes mantenint el pagament d’aquestes primes, amb títols o no.
Fins que Nike, quan va conèixer els plans de BLM, va començar a posar-se primmirada amb el contracte, a no concedir aquests extres i, a més, també des de la pandèmia, a fallar més que una escopeta de fira a l’hora de servir el material previst, sobretot samarretes, casualment a l’època estiuenca, quan més demanda es registra i més gran és l’afluència a les botigues d’aficionats de tot el món a la recerca d’un record, un regal i la samarreta amb el dorsal de Messi o dels nous fitxatges de cada temporada.
Fa uns quants anys que la producció de les samarretes es veu afectada per continus errors de fabricació que Nike ha admès i que han obligat a retirar dels magatzems blaugrana milers de productes invendibles. Olor pestilent a sabotatge encara que indemostrable.
Amb l’arribada de Laporta, que també en aquest àmbit se les prometia molt felices, la relació ha anat de malament a pitjor fins a l’extrem de trencar-se pràcticament amb l’staff de Nike Europa, un tracte que havia estat cordial, amistós i productiu fins que, a causa de tant de conflicte, ha degenerat en una guerra oberta i cruenta.
L’estratègia de Laporta, més aviat adoptada des d’una posició de superioritat i amb aquest autoritarisme seu al qual ningú no replica -ni s’atreveix- en l’àmbit intern, no està funcionant per ara ni s’espera que la tensió pugui disminuir. El sopar de la setmana passada amb directius de Nike a escala mundial, una mena d’últim intent de signar un tractat de pau i per més que al Botafumeiro es poguessin esgotar les existències de llamàntol, no va servir per avançar ni un mil·límetre.
Més aviat al contrari: la reculada s’ha manifestat en un conjunt de filtracions a la premsa laportista, algunes de les quals produeixen vergonya aliena, com que la directiva es planteja arrencar pel seu compte la producció d’una samarreta de marca pròpia per a la temporada 2024-25. A Nike, aquesta amenaça no li ha fet ni pessigolles perquè qualsevol actuació unilateral del Barça encaminada a trencar el contracte, més i tot quan la recta final de la producció d’aquesta samarreta, igual que la segona i la tercera equipació del curs vinent, ja ha d’estar gairebé a punt de començar, suposaria iniciar un arriscat plet d’incalculables pèrdues sabent com les gasten els advocats de la factoria americana. Un incompliment, per més que Nike volgués evitar la mala publicitat d’una guerra mediàtica, suposaria un desafiament legal per al qual l’equip jurídic de Laporta no està preparat precisament, menys amb els precedents de fracassos, errors i malaptesa que ja ha protagonitzat.
La bravata de tallar en sec podria suposar, a més del cost de posar-se a fabricar roba pels seus propis mitjans, que no està ni de bon tros a l’abast de l’economia blaugrana, la implementació de mesures cautelars impossibles de suportar si un jutge disposa que el Barça dipositi i aprovisioni (una eventual pèrdua a l’auditoria) a tall de garantia la quantitat del negoci que podria perdre Nike (lucre cessant) en cas de la negativa del Barça a comercialitzar els seus productes. Seria una càrrega asfixiant per a les deprimides finances blaugrana si el litigi es prolonga en el temps.
La guerra amb Nike obre mil fronts si Laporta s’entesta a tirar pel camí del mig, cosa que ja va fer, o almenys ho va intentar, la temporada 2008-09 aprofitant la finalització d’un acord del 14 de febrer de 2002 amb Nike Europe BV “pel qual el Club va atorgar el dret exclusiu de llicència i comercialització de determinats productes i serveis, així com el dret d’explotació de la Botiga fins al 30 de juny de 2008”. Per això, Barça i Nike van crear una societat conjunta, FCB Merchandising, fins que, per decisió de Laporta, a partir de l’1 de juliol del 2008 el club va recuperar totalment l’explotació de la Botiga.
El llavors director general, Joan Oliver; el tresorer, Xavier Sala-i-Martin; i el mateix Laporta es van fregar les mans, imaginant els milions que el Barça facturaria i guanyaria a còpia de vendre pel seu compte i risc la roba fabricada per Nike a la Botiga del Camp Nou.
L’invent va durar exactament vuit mesos, el temps que van trigar aquests mateixos tres genis a comprendre que sense l’experiència de Nike era impossible portar un negoci que, a més, implicava disposar d’una plantilla pròpia, formar personal, contractar executius i adquirir un ampli estoc de productes. Amb FCB Merchandising el Barça no exposava ni gastava ni un euro. Però, en desaparèixer, el risc i la inversió corrien per compte del club. La desfeta va ser tal que amb data 27 de febrer de 2009 “el Club va formalitzar -deia la memòria- un nou contracte amb Nike European Operations Netherlands B.V. amb data retrospectiva 1 de juliol del 2008 i data de venciment 30 de juny del 2013, segons el qual es traspassa a aquesta societat el dret exclusiu de llicència i comercialització de determinats productes i serveis, així com el dret d’explotació de la Botiga en la línia amb el model de gestió vigent fins al 30 de juny de 2008, però amb una participació més gran en el percentatge dels resultats generats en l’explotació dels drets concedits”.
Aquell va ser un desastre total, una lliçó que Laporta ha oblidat amb el pas dels anys enlluernat per les xifres de negoci de BLM, que va ser un altre model d’assalt a part de l’estructura de Nike, aquesta vegada dirigit per Josep Maria Bartomeu (2018) en resposta a la mateixa temptació d’esprémer la venda més local a còpia de personalitzar-la i controlar-la amb més cura i interès que Nike, un monstre per a qui el Barça, sent important, no és més que una peça estratègica mundial, una més de les samarretes de vendre a les seves botigues de Nova York o de Los Angeles al costat de les dels seus altres equips patrocinats i la resta de productes de la multinacional.
BLM ha resultat ser, indiscutiblement, una iniciativa més professional, més ben estructurada i d’èxit, res a veure amb el nyap de Joan Oliver i la resta posada fugaçment en marxa deu anys abans. La societat ha superat amb nota la pandèmia, ha ampliat la xarxa de botigues i ha arribat a facturar 100 milions malgrat la política de càstig de Nike, que encara té la paella pel mànec i continua posant bastons a les rodes.
Tal és la fe de Laporta a BLM que, excepcionalment, no l’ha deixat en mans de cap dels seus executius de confiança, per sort per al FC Barcelona, sinó en un professional de la casa amb experiència després d’haver treballat per a tots els presidents des dels temps de Josep Lluís Núñez. Per la raó que sigui, el mateix president no vol que BLM es podreixi com passa amb la resta dels departaments sota la seva tutela personal, directa, amb la responsabilitat delegada en executius més aviat mediocres que si alguna cosa fan bé només és dir amén a Laporta i servir-lo incondicionalment. La pregunta és quant de temps més podrà resistir BLM, que ja té mèrit, Laporta i Nike.
