«Estem davant l’inici de la fi del turisme barat com a model»

Entrevista a Ernest Cañada

Ernest Cañada

Investigador postdoctoral a la Universitat de les Illes Balears. Membre fundador d’Alba Sud, col·lectiu de recerca i comunicació per al desenvolupament. És autor, juntament amb Iván Murray, de Turistificación global i, amb Carla Izcara, de Turismo de proximidad. Un plural en disputa. També ha publicat Las que limpian los hoteles. Ara surt a les llibreries El malestar de la turistificación (Icaria).

Malestar entre qui i per què?

La idea del malestar pel mateix procés de turistificació i els seus efectes, que en llocs com Barcelona es visibilitza clarament, a partir de l’any 2014, quan es trenca el consens sobre les bondats del turisme. És una cosa que en altres llocs s’experimenta, més o menys, al mateix temps. Té a veure, en part, amb l’expansió turística en l’àmbit urbà, que es produeix a partir de la crisi del 2008. Va haver-hi llavors una acceleració del procés de turistificació, de sobreespecialització turística, que porta associats un munt de problemes. Al principi, una cosa molt òbvia, als mitjans de comunicació es parlava dels sorolls, del malestar… Era una part de la qüestió, però, associats a aquesta, teníem problemes que tenen a veure amb l’encariment de l’habitatge, el cost de la vida en general, el transport, la pèrdua de teixit comercial de proximitat… Un munt de dificultats que anaven aparellades al desenvolupament turístic. A partir de 2015, el moviment de les Kellys, les cambreres de pis, posa de manifest l’altre malestar associat al turisme: el d’unes condicions de treball molt precàries.

Inquietud que en el llibre traslladeu a l’àmbit intel·lectual, al camp de la reflexió i la cerca d’alternatives?

L’altre malestar té a veure amb el mateix pensament crític, en relació amb el fenomen turístic. Està associat a la incapacitat d’entendre què està passant amb una activitat que s’ha convertit en el principal motor de l’economia. Hi ha una certa incomprensió, sobretot per part de l’esquerra, de com entendre el turisme. En el llibre ens plantegem com aprofundir en un fenomen, més enllà de les accions reactives (cosa que és absolutament necessària), que exigeix pensar més sobre una activitat que s’ha convertit en l’eix de l’economia i que estructura bona part de la societat. Tema que suposa buscar autors i autores que venen de les diferents tradicions crítiques de l’anàlisi del capitalisme, que mai havien parlat de turisme, per veure què ens poden aportar per entendre millor les característiques d’un fenomen tan important.

Mirant, per exemple, a Venècia, quines són, en general, les amenaces més greus que comporten els actuals models de desenvolupament turístic?

El turisme, com passa amb altres activitats, tendeix a especialitzar-se en un territori. No per la maldat intrínseca de l’activitat, per sobre d’unes altres. Quan en un territori hi ha un nivell d’especialització basat en la lògica d’acumulació i reproducció del capital, s’acaben produint efectes molt perversos. Generalment, com una combinació de molts d’aquests, hi ha un efecte de desplaçament de població, conegut com a gentrificació, vinculat als preus de l’habitatge. Hi ha efectes que tenen a veure amb la pèrdua de teixit comercial, amb la massificació del transport, la precarització laboral… Però, més enllà d’això, també estem en un canvi d’època en el turisme. Hem viscut la crisi de la covid, que ha estat la més dura que ha sofert el turisme des del seu naixement com a activitat moderna, des de la Segona Guerra Mundial. Una manera d’interpretar aquesta crisi, que han fet els empresaris i la classe política, és considerar-la un accident: això ha estat molt greu i el que cal fer és recuperar el terreny perdut, i oblidar-se d’innovar en qüestions com la sostenibilitat. És a dir, el que ara toca és posar tots els mitjans per continuar creixent, que és el que han fet. L’efecte és que continuem batent els rècords previs a la pandèmia. Hem aprofundit en la turistificació.

Davant d’aquesta inèrcia, diguem-ne desenvolupista, quines solucions es podrien buscar?

Una altra manera d’interpretar la crisi, que intentem dibuixar en el llibre, és que, més enllà d’un accident, té a veure amb un advertiment, una alerta, davant la vulnerabilitat que ens genera la sobreespecialització en una activitat que no podem controlar. El que estem veient és que el turisme és un sector molt afectat per diferents elements crítics, que tenen a veure amb la forma en què ha funcionat la indústria en les últimes dècades. Una cosa vinculada amb la crisi climàtica, energètica, geopolítica… Tots aquests elements generen incertesa sobre el funcionament del turisme. Estem davant l’inici de la fi del turisme barat com a model. Entre les opcions que es presenten hi ha, com indicava, continuar fent el que s’ha fet sempre. En gran: promoció, esdeveniments, infraestructures, ampliacions de ports i aeroports…

Fins a quin punt resulta possible compatibilitzar els grans interessos turístics amb els de la gent del carrer, els residents de les zones turistificades?

Una altra via, que està molt vigent, és tractar de captar turistes d’alt poder adquisitiu. Una cosa que significa que estan entrant en competència ciutats i territoris per endur-se aquest turisme. Mallorca, Barcelona, Amsterdam, Màlaga, Venècia…, estan en una lògica d’intentar emportar-se el turisme d’elit. Una cosa que té el problema fonamental que no hi ha rics per a tothom. Això significa que cal invertir molts recursos públics per promoure aquest tipus de reconversió del turisme, en lloc de destinar-los a afavorir les necessitats de la majoria de la població, també en termes turístics. Reorientar el turisme no al servei de l’acumulació del capital, dels més rics, sinó de les necessitats i drets que té la majoria de la població. Cosa que significa repensar el turisme en termes de proximitat, turisme social, infraestructures públiques per al gaudi de la gent… És a dir, com podem salvar el turisme del mateix capital.

Què es pot dir de la metamorfosi del turisme, que inclou el denominat de negocis, sanitari, de creuers…?

No hi ha un sol tipus de turisme. Segons la definició canònica, turisme és allò que implica un desplaçament del lloc de residència, entre una nit i menys d’un any. Aquí hi entra tot. No té a veure amb la imatge clàssica, associada a l’oci. El que existeix són moltíssims nínxols, associats a diferents activitats. L’important és analitzar qui està viatjant, per fer què, en quines condicions… En quins marcs ecològics situem aquesta activitat, que ens permetin que el planeta aguanti o no. Els nínxols superespecialitzats per a rics tenen a veure amb la lògica elitista de l’activitat turística. En qualsevol cas, sigui d’una cosa o de l’altra, del que es tracta és de com aconseguir gent que gasti més. Cosa que no significa que es redistribueixi millor.

I de la cara fosca, podríem dir-ne delinqüencial, del turisme, que se’n pot dir?

Això és part del fenomen, però crec que hi ha més part de criminalitat associada als moviments de capital, formes d’ocultació, evasió d’impostos…, que a altres fenòmens. Tampoc es pot atribuir la delinqüència al turisme, en si mateix. Les dinàmiques de desigualtat de sexe, raça, consum… acaben reproduint-se també en el turisme. Últimament, Amsterdam ha fet campanyes de màrqueting negatiu, recomanant als joves anglesos que no hi vagin pel cànnabis. En la lògica de la competència, busquen com especialitzar-se, no per acabar amb el consum de cànnabis, sinó per derivar-lo cap a un públic amb un poder adquisitiu més alt. A tot això s’hi pot donar una pàtina de responsabilitat, sostenibilitat.

En qualsevol cas, als grans diners, al capitalisme industrial i financer, el turisme li devia semblar una cosa irrellevant, des del punt de vista del negoci?

Això és el que hem patit durant molts anys. En el nostre treball semblava que ens dedicàvem a temes menors. Però amb la importància que ha arribat a tenir el turisme, o comencem a pensar-hi de debò o el pagarem. Ciutats com Barcelona estan determinades per l’activitat turística. Lluny de ser un tema menor, constitueix una qüestió central en el funcionament de la nostra societat. I les esquerres, quan s’han vist amb poder institucional, tampoc han sabut què fer amb el turisme. Com a molt, eviten que els esclati. No hi ha polítiques clares de control del turisme i tampoc se sap què fer amb el turisme de cara al futur. Una cosa que comença per plantejar què fem amb els recursos que proporciona el turisme, posar límits als consorcis, a la promoció internacional, a les infraestructures d’acolliment… Més control fiscal i laboral.

(Visited 452 times, 1 visits today)

avui destaquem

Feu un comentari