El senyor Jordi Turull ha tingut un ensurt amb la cosa de la salut. Quan va sentir l’opressió asfixiant al pit va córrer ràpid cap a l’hospital. El pobre polític estava recorrent el territori català per defensar els feus i els últims bastions de la seva formació en crisi quan es va sentir indisposat. Sense dubtar-ho, va demanar una ambulància. Com hauria fet jo. I, per sorpresa meva, va córrer cap a un hospital públic, també com ho faria jo.
El ferm defensor de la privatització, el negoci, el polític business friendly va preferir el que és públic quan es tractava de salvar la vida. A mi no em queda cap altra opció que recórrer a la sanitat pública, ja que no disposo de cap alternativa. Però ell sí que podia i, no obstant, va decidir que l’ajudés l’estat. Aquest estat que considera pervers. I repressor, per a més senyes.
Sempre em meravella com ens metamorfosegem davant l’aparició de la Parca. Quan veiem la gola al llop ens brolla allò més autèntic de nosaltres. Jordi no va anar a cap clínica maca de la part alta, a cap d’aquells xalets amb jardins plens de metges trets d’un espot televisiu, canosos i de brillant currículum que inclou hospitals privadíssims dels Estats Units, aquells que fan conferències. Res d’això: es va posar en mans del comú, en un enorme hospital de la perifèria, entre blocs de formigó aluminós, un hospital que atén rics i pobres, pàries, pobres i desemparats, polítics ultranacionalistes, el príncep i el captaire.
Quan arriba l’hora de la veritat tothom sap que és perillós posar-se en mans d’un grup inversor que té com a únic interès passar a recollir beneficis a final d’any. Ningú truca a la porta d’Adeslas quan l’ombra fosca aguaita.
Turull els ha enviat un sever avís als clients de les mútues privades. Com a bon polític, el Jordi ha practicat la pedagogia amb l’exemple, que és la millor manera de fer pedagogia. No serveix de res que el professor ens parli de les virtuts del transport públic si cada dia el veiem arribar a l’escola en el seu lluent Toyota 4×4. No serveix de res que ens intenti conscienciar del deure estalviar aigua si després el veiem flotant com una marsopa a la seva piscina de Matadepera, en aquestes fotos del Facebook. Turull ha obrat rectament, amb el millor exemple: quan la cosa es posi lletja, acudeixi vostè a la sanitat pública i deixi’s de ximpleries, tal com jo ho faig. Aquest és el missatge de Turull a la ciutadania que va pretendre enganyar quan tot anava bé. Franco va morir en un hospital públic (encara que envoltat d’un equip de metges una mica peculiar).
Ara només demanaríem a Jordi Turull que porti els seus fills a l’escola pública, cosa que fan escassíssims polítics i del que s’excusen amb arguments pelegrins: els salesians em queden més a prop, diuen, o bé diuen: els escolapis no són privats si no concertats, les carmelites descalces són molt inclusives i etcètera. L’existència de l’escola concertada després de tants anys continua sent la maleïda anomalia. La meitat de l’alumnat català s’escolaritza en la cosa concertada i l’administració regional està encantada amb el conveni amb el clergat.
A Espanya la doble moral corre lliurement per un camp més ampli que els bous braus per les deveses extremenyes. Llibertat, diuen, llibertat abans que res. Caldria reduir impostos, diuen. I estic segur que el senyor Turull coneix diverses argúcies per pagar el mínim a l’estat, amb l’argument que l’estat és dolent, espanyol i repressor. Però quan arriben les hores més fosques va i, sense dubtar-ho, es posa a les mans de la sanitat pública. Ben fet, Jordi. És el primer gest de la teva carrera política que aprecio de debò.
Li desitjo una recuperació ràpida al senyor Turull, per demostrar així la bondat del públic des de la seva tribuna, i suposo que agrairà els serveis i les atencions rebudes per part d’aquestes infermeres explotades, d’aquell personal sanitari que la Generalitat manté a la precarietat, impassible, mentre continua obrint exquisides ambaixades a l’estranger i més enllà, mentre envia nanosatèl·lits a l’espai, com l’impagable Enxaneta, el satèl·lit que parla en català des de l’estratosfera. El satèl·lit que inflama el cor dels bons catalans.
