Enginyer químic per l’IQS. Màster en gestió pública i desenvolupament sostenible a la UAB. S’ha dedicat a la cooperació internacional. Forma part del Consell de Cooperació al Desenvolupament i és vocal de la junta de govern. Membre actiu d’Enginyeria sense Fronteres. Autor, entre altres llibres, de Volver a pisar las calles. Ara, publica Pollo con mangos (Icària).
A què ve un plat tan exòtic com “pollastre amb mangos”?
És, d’una banda, el ranxo amb el qual ens alimentàvem a l’hospital on vaig estar confinat enmig de la pandèmia, el 2021, a Banjul, la capital de Gàmbia. És també una mica el yin i el yang, el que et donen i el que tu busques. El pollastre, cada dia sí o sí, era el que ens preparaven per menjar, i els mangos el que anàvem a buscar per complementar la dieta, almenys des del punt de vista vitamínic.
Dius que comparties estada hospitalària amb desenes de persones que, cadascuna amb els seus motius, també volien deixar l’Àfrica enrere…
Pollo con mangos, al final, és un llibre de viatges. Està dirigit a tothom i escrit per algú que no és de cap manera un expert en Àfrica, Gàmbia o l’emigració, però que ha tingut l’ocasió de compartir uns dies amb persones que, en condicions normals, no ho hauria fet. No pretén donar lliçons sobreres. Només són impressions, encara que és cert que jo he viatjat i tingut ocasió de veure sobre el terreny algunes realitats.
Què hi ha entre aquestes realitats?
En la cooperació hi ha de tot. Engloba moltíssimes coses, avui dia. Continua havent-hi posicionaments molt paternalistes, molt d’una ajuda que correspon al desig del donant per a sentir-se bé amb ell mateix, superar el xoc de coses insuportables, o contribuir a millorar alguna cosa. Existeix també la cooperació que intenta canviar les bases sobre les quals es construeixen totes aquestes injustícies i desigualtats. Que intenta, amb moviments socials, amb organitzacions amb les quals comparteixen aquesta visió, poder treballar. També existeix la cooperació europea, espanyola, que en el cas d’Àfrica s’està vinculant molt a tot un relat de seguretat. Una cosa que ens porta a construir un mur per fer front a la pretesa invasió de no se sap qui, alimentant la por i la deshumanització de l’altre. Així, en comptes d’invertir, per exemple, en el Ministeri d’Educació, es fa en el d’Interior, per augmentar el nombre de gendarmes. La cooperació, al final, és com una eina que cadascú utilitza segons la seva visió del món, i el que vol aconseguir.
Com definiries la situació aquí i ara en l’espai que hem conegut com l’Àfrica Occidental francesa?
En resum, crec que la gent pensa que la cooperació és el que fem les ONGs. Cosa que, en realitat, és la xocolata del lloro: una part molt petita del que és la cooperació. Amb el 0,3% del PIB que Espanya dedica al desenvolupament (que a vegades s’inverteix, sobretot, en grans infraestructures) fem el que podem. Després hi ha la part més gran, que sobretot s’orienta a frenar els fluxos migratoris, i que també connecta amb el tema del gihadisme i el manteniment d’una posició geopolítica al continent, que és clau per assegurar-se matèries primeres. És l’última frontera del capitalisme. Aquí, França (que posa al davant els seus valors europeus, que ningú sap quins són) està competint amb altres economies emergents, que estan en una situació molt millor per invertir, col·laborar militarment… En aquest mercadeig, la Xina, Rússia, Turquia… estan guanyant posicions. Al Níger, Mali i Burkina Faso s’han produït cops protagonitzats per militars sobiranistes, que lideren una gran insatisfacció, i poden modificar substancialment la situació a la zona. Un projecte en embrió, que apunta a la creació d’una federació panafricana. És, d’alguna manera, un retorn al pensament dels anys 70-80, però la gent no les té totes. No es veu clar si hi ha algun projecte més enllà de treure’s els francesos del damunt.
Com es pot descriure la situació de les persones a la zona?
Amb mancances molt accentuades. Per fer-nos una idea, cal tenir en compte que al Senegal la mitjana de nens per classe és de 70-80. Als barris de la perifèria de Dakar no hi ha ni sanejament. Es percep alguna millora en les infraestructures, però tot va molt a poc a poc, amb una població molt jove, que es veu obligada a buscar-se la vida, a fer alguna cosa. Per això, la imatge d’Europa que arriba a través de les xarxes socials, de testimoniatges, és molt potent, davant del que els envolta cada dia. D’aquesta manera, l’opció d’agafar una piragua i marxar és d’allò més comprensible. El problema rau en el fet que no es fa de manera organitzada, conscient de tots els perills que això comporta. Una cosa que també es produeix a nivell intern. Al Senegal, la gent continua arribant a l’extraradi de Dakar. Sense indústria, explotacions agrícoles…, l’economia és, sobretot, informal.
És a dir, que les migracions africanes, en contra del que dicta el nostre imaginari, no són tant cap als països rics, sinó dins del mateix continent?
En realitat, el 70% o 80% de la gent que emigra ho fa dins de la mateixa Àfrica. Del Senegal s’emigra al Marroc a buscar feina. Gent del Marroc, encara que sembli increïble, estudiarà al Senegal. Persones que es mouen per tot el golf de Guinea. Moçambiquesos que treballaran a les mines a Sud-àfrica. De fet, els grans plans de desenvolupament a escala mundial van per aquí: localitzar punts de referència dins del continent africà que puguin estirar el carro i liderar un procés de localització d’indústries que abans es localitzaven a l’Àsia. Això és una cosa que encara, és clar, està en el terreny de les idees.
Que també xoca amb el discurs dominant a Europa i els països rics, on es continua fent pivotar l’emigració al voltant de les màfies?
A propòsit de les migracions i a la llum del recent pacte europeu sobre emigració, veiem als mitjans de comunicació com es va construint tot aquest relat que encoratja i reprodueix la por de la gent als emigrants, al que és diferent, amb una perspectiva d’invasió. La clau de volta d’aquest discurs són les màfies. Les màfies, es diu, són les que manipulen i s’aprofiten de la pobra gent. En realitat, un pretext per incrementar els controls, expulsar gent, fer la vida impossible a qui intenta assentar-se. Són els dolents que hem de combatre, i per això aixequem murs, filats, ens armem, instal·lem sistemes de vigilància… No precisament contra les màfies, sinó per a evitar que qualsevol persona que intenti fer-ho pugui accedir als nostres territoris. En realitat, els que estan en l’origen de les màfies són els nostres deficients sistemes d’acolliment. M’explicaven aquests dies que al Senegal s’ha destapat una espècie de martingala, per la qual, quan se sol·licita una entrevista en l’ambaixada espanyola, hi ha algú que aconsegueix les dades d’aquestes persones i, després, des d’una empresa, els ofereixen una gestió per la qual cobren entre 500 i 600 dòlars, i que es redueix únicament a la paperassa. Cosa que també passa en altres ambaixades i països. Això va alimentant no només les màfies, sinó la idea que la gent s’ha de buscar la vida per emigrar. En el fons, és l’única opció que creuen tenir. En general, la gent s’autoorganitza per a això. Perquè el guàrdia de Mauritània ens deixi passar, per aconseguir la barca…
En definitiva, dius, la qüestió sembla estar, més que en les màfies, en les gairebé nul·les possibilitats de poder viatjar?
La desestabilització de la zona des de la caiguda de Gaddafi i les primaveres àrabs ha contribuït a l’aparició de bandes, de màfies que, efectivament, es lucren amb el tràfic de persones. Però, hi insisteixo, a la base del problema hi ha la precarietat de la vida en aquests països i les poquíssimes possibilitats de poder emigrar. En realitat, seria molt més barat invertir en cooperació. Però aquí topem amb la nostra visió militaritzada del món, que ens fa cada vegada més insegurs, amb més pors. Cal continuar obrint camí a una visió més oberta, més assenyada, del món. Una cosa que he intentat amb el llibre: humanitzar, aproximar, connectar amb gent que, en el fons, no estan fent res diferent del que van fer els nostres avantpassats quan van haver d’emigrar. Que comparteixen projectes de vida molt semblants. Són els emigrants els que, en bona part, s’ocupen de cobrir moltes de les nostres necessitats, com l’atenció a les persones. I, en qualsevol cas, aporten riquesa econòmica, cultural, humana a les nostres societats. Espero que el llibre, a través de l’humor, també, ajudi a conèixer una mica més unes persones que són molt importants, i ho continuaran sent, perquè les migracions no les para ningú.
