Va militar a l’esquerra comunista. Amb el referèndum d’entrada d’Espanya a l’OTAN, l’any 1986, va orientar el seu activisme cap a qüestions relacionades amb la pau, el militarisme i l’armamentisme. Autor de nombrosos estudis, entre altres llibres ha publicat Dinero y militarismo i Economía de guerra. Va ser fundador de Centre Delás d’Estudis per la Pau. Ara publica La fuerza de la paz (Icaria Editorial).
Força i pau, conceptes ben avinguts?
La pau és un concepte que abraça tothom. Des de la dreta més extrema fins a l’esquerra radical, tots diuen estar a favor de la pau. La qüestió està en el fet que no tots l’entenen de la mateixa manera. N’hi ha alguns que prefereixen la pau dels cementiris, per dir-ho d’alguna manera. És a dir, que creuen que la pau es pot imposar a través de la guerra, d’aixecaments armats, o fins i tot que les revolucions d’esquerres es poden fer també a través de l’ús de la força militar. En qualsevol cas, la pau com a principi té molta força. Els que s’han significat lluitant per la pau han desobeït governs quan infringien regles morals; han proposat alternatives davant de les injustícies, i han optat per la llibertat com a signe moral.
Del recorregut que fa el llibre per referents de la pau significatius, amb quin ens podríem quedar, especialment?
Encara que no ho sembli, aquest llibre és autobiogràfic, no sobre la meva persona, sinó sobre el meu pensament. Les persones de les quals parlo (Thoreau, Gandhi, Camus, Brecht, Galtung, Hannah Arendt…) són les que més han influït en la construcció de les meves idees sobre la pau. No són les úniques ni les millors. Entre elles, Gandhi és, sens dubte, qui representa el pensament social i polític a favor de la pau més important en la història de la humanitat. Encara que es basa en autors anteriors, com Thoreau, pare de la desobediència civil, quan el govern dels Estats Units l’obligava a pagar impostos en ple esclavisme (a més, hi havia una guerra d’agressió per a annexionar-se els territoris de Califòrnia, Nou Mèxic i Arizona). Gandhi estudia també l’hinduisme i el pensament d’alguns utòpics anglesos, partidaris d’una pau naturalista. Va treballar a Sud-àfrica, amb un règim pràcticament esclavista. Arriba així a la conclusió que per mètodes violents no podrà arribar mai a doblegar el domini de les classes opressores. Que l’única manera de dur a terme una revolució social era a través de la no-violència. L’Índia, deia, està sotmesa a un imperi colonial perquè els mateixos hindús estan disposats a acceptar-lo. Només desobeint aconseguirà independitzar-se.
Existeix, com s’acostuma a dir, una violència legítima?
Existeix, i les Nacions Unides així ho reconeixen, el dret a la legítima defensa. Si ets agredit, tens el dret a defensar-te. Això també ho sostenia Gandhi. “Prefereixo, deia, un violent que a un covard”. Però una cosa és l’agressió en l’àmbit interpersonal, la reacció lògica del que és intentar defensar-se o defensar els teus, i una altra en els Estats. Aquests tenen possibilitats d’evitar la violència a través de la diplomàcia, compartint la seguretat, cooperant en accions culturals, econòmiques, comercials… De totes maneres, si quan es produeix una agressió es respon amb més violència, es pot generar una espiral de la qual és difícil sortir. Una cosa possible en l’àmbit personal i també en els Estats, que així poden arribar a la guerra. És molt important tenir en compte que sí que pots recórrer a la legítima defensa, però compte amb la resposta. Per això es parla de la proporcionalitat. Davant d’una actuació violenta cal respondre amb una certa proporcionalitat. Si et claven un tret i respons tirant una bomba atòmica…
A propòsit del que comentes, que es pot dir del que en aquest moment està passant a Gaza?
Qualsevol conflicte, qualsevol guerra, té unes causes. Només si s’actua sobre aquestes es pot evitar la confrontació armada. Aquí, les causes venen de la creació de l’Estat d’Israel en un territori on ja hi havia una població semita, com la dels jueus, que no es va respectar. Aquí va començar un apartheid, per denominar d’alguna manera l’expulsió d’uns 700.000 palestins dels seus llocs de residència. Això va generar una resistència, violències, que des de llavors continuen. Quan Hamàs llança, el 7 d’octubre passat, un atac contra població jueva, que cal condemnar evidentment, la resposta ha estat igualment brutal. Però cal entendre les causes d’aquest 7 d’octubre: les violències anteriors exercides per Israel sobre els palestins, especialment a Gaza, que ja era un camp de concentració. Com molt bé va dir el secretari general de Nacions Unides, António Guterres, l’acció no s’explica sense plantejar-se l’opressió del poble palestí, i de com l’Estat d’Israel no compleix amb les resolucions de Nacions Unides. La resposta desproporcionada d’Israel, amb aquesta hecatombe, extermini, per no dir-ne genocidi, sobre la població gaziana crec que és condemnable. I això genera encara més odi dels palestins cap a Israel i els jueus. Segur que tindrà respostes violentes i que no ens estranyi que passin en països occidentals, per haver fet costat als EUA i a l’Estat d’Israel en aquesta massacre de Gaza.
L’associació de la pau a la religió no contribueix a “espiritualitzar-la”, associar-la a un cert bonisme, que li pot prendre grapa, sentit pràctic?
La pau és espiritual, però no és bonisme. La pau és un concepte que s’expressa de dues maneres. D’una banda, és una cosa una mica mítica perquè no s’aconseguirà si abans no s’aconsegueixen una altra sèrie de coses que la determinen. Podem considerar que la pau és de segona generació. No hi haurà pau si abans no aconsegueixes justícia social i econòmica…, si no tens els drets humans ben desenvolupats, igualtat en l’àmbit de gènere, si no hi ha respecte per la naturalesa… Si no existeix tot això, mai s’aconseguirà la pau. Només erradicant les violències es pot aconseguir la pau. Es tracta d’un bé gairebé utòpic, però que ens empeny a tots. Cal tenir en compte que totes les religions rebutgen la violència i consideren que la pau és un bé superior. És cert que moltes religions, en nom de la pau, han fet guerres, però en l’essència de la religió hi ha la pau. En el cristianisme hi ha molts pacifistes perquè són seguidors de l’Evangeli. Jesucrist, al Sermó de la Muntanya, proclama que només els que visquin en pau amb el seu esperit aconseguiran el regne dels cels. Regne que és el socialisme. Hem de considerar que podem aspirar al socialisme, almenys la gent que som d’esquerres, perquè en ell s’hauran eliminat totes les violències. Cosa que no va passar en cap de les revolucions que s’han fet en nom del socialisme.
Quina opinió et mereixen els que podríem qualificar com a “professionals de la pau” com, per exemple, Tony Blair?
Tony Blair va ser un dels que van estar a favor de dur a terme la guerra de l’Iraq, juntament amb Bush i José María Aznar: el trio de les Açores. Per tant, de professional de la pau, res. És dels que actuen segons el concepte de “pau liberal”. Per ells, la pau s’imposa a través de la violència. S’han dedicat a democratitzar els Estats i ha estat un absolut fracàs a l’Iraq, l’Afganistan, Líbia… Tenen una idea de la pau que s’ha d’imposar a través de la violència, sobretot armada, i, en conseqüència, de la guerra. N’hi ha també d’altres que es dediquen amb molta obstinació a la pau, com Desmond Tutu, Nelson Mandela o Martin Luther King, que han actuat, diguem, com a professionals de la pau, perquè s’han guanyat la vida lluitant per la pau. Aquest és, per exemple, el cas de Galtung, que encara viu, i és un dels acadèmics que més profundament s’ha dedicat a l’estudi de la pau. En aquest sentit, pot ser considerat un professional de la pau.
Una cosa que, en qualsevol cas, potser caldria distingir dels mediadors o intermediaris en conflictes?
Està bé que existeixin. Tant de bo hi hagués molts centres de mediació. A Europa, el 1991, Mikhaïl Gorbatxov, un home de pau, va veure que calia acabar amb la guerra freda entre els EUA i l’URSS, i cruenta a la perifèria, com al Vietnam, i va optar per frenar la carrera armamentística i avançar en la seguretat compartida. Així va néixer l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE), i es va dissoldre el Pacte de Varsòvia. Cosa que no es va fer amb l’OTAN, sinó tot el contrari. Això és mediació. Cal estar a favor d’aquestes mediacions. El que passa és que si després, cal dir-ho, es traeixen els acords i se segueix amb el militarisme, el bel·licisme, tant l’OSCE, com Nacions Unides, acaben no servint gaire de res.
