«El Níger vol decidir qui són els seus socis preferents»

Entrevista a Alex Anfruns Millán

Alex Anfruns Millán

Professor d’espanyol a Casablanca. Investiga el dret al desenvolupament des d’una perspectiva panafricana. Ha escrit sobre les guerres i els intents de cop d’Estat a Mali, Síria, Veneçuela i Nicaragua. És coautor del documental Palestina: la verdad asesinada. Ara publica Níger: ¿Otro golpe de Estado… o la revolución panafricana? (El Viejo Topo).

Al Níger, com titula el teu llibre, un altre cop d’Estat o la revolució panafricana?

Faig aquesta interrogació inicial dirigida al lector perquè és necessari, penso, sortir d’una visió maniquea. Serien les dues coses. D’una banda, un cop d’Estat, que no es pot negar. Hi ha un actor, que és l’estament militar, que intervé per interrompre l’acció d’un govern constitucional. Cop que jo qualifico de nacionalista, en la mesura en què defensa la sobirania de Níger, considerant que l’anterior president havia estat deslegitimat per governar per la seva actitud davant el terrorisme. Els militars estan en contacte amb la realitat a la triple frontera de Mali, Burkina Faso i el Níger.

Terrorisme de l’ISIS…?

En part, perquè a aquest cal afegir-hi grups separatistes tuaregs. En el llibre plantejo que si es produeix el cop d’Estat del 26 de juliol és perquè el president enderrocat, en lloc de cooperar amb els governs de Mali i Burkina Faso, que és on hi ha els focus del terrorisme, decideix mantenir la visió, la doctrina, de la lluita antiterroristes promoguda per França. Una decisió radicalment oposada als enfocaments dels militars autòctons. Sobretot, després d’haver-se constatat reiteradament que França, en lloc de combatre el terrorisme, l’ha estat instrumentalitzant en benefici propi. En aquest sentit, els militars de Níger van decidir sumar-se als esforços dels de Mali i Burkina Faso per fer front a la situació, amb més probabilitats d’èxit. En qualsevol cas, també cal tenir en compte que el cop va ser incruent.

Com s’explica, en fi, la cronificació del terrorisme a la zona i la xocant inoperància dels militars francesos? Pot ser que mantenir actiu un conflicte armat a la zona resulti beneficiós per a França?

Hi ha una tendència històrica que l’imperialisme no pot aturar. Quin és el balanç de la intervenció de l’imperialisme occidental a l’Iraq o l’Afganistan? Tractar d’impedir que aquests països establissin acords amb socis que es consideraven contraris als seus interessos. Però aquesta és una realitat imparable. Els països, també els africans, volen agafar les regnes del seu destí i decidir qui són els seus socis preferents en funció dels seus interessos.

La informació occidental dominant presenta el Níger, i en general tota la zona, com un univers remot, caòtic, incomprensible… Respon això a la realitat?

Al Níger, com en molts països del sud, l’economia és informal. Les empreses públiques van poder obtenir ingressos procedents de l’urani, en particular. Un estrat de la població, els funcionaris, s’han beneficiat de les empreses públiques. Però el sector absolutament dominant segueix sent l’agricultura. No hi ha una indústria significativa. La situació de la gent és molt dolenta. De 27 milions d’habitants, més del 42% es troben en l’extrema pobresa. L’analfabetisme afecta una de cada sis persones. Comento al llibre com pot ser que, d’una banda, hi hagi tanta riquesa, recursos, i de l’altra es visqui en una situació insuportable. Una cosa que en el cas de les dones adquireix proporcions encara més alarmants. En aquest sentit, seria important que el feminisme mundial s’interessés per la situació al Níger.

En aquest context són potser els militars el segment més estructurat, organitzat, amb més possibilitats d’intervenció, cosa que ja es va posar de manifest en les lluites anticolonials?

Els militars han complert una missió històrica en molts processos de descolonització. Una cosa que ara convergeix amb alguns moviments contra la corrupció, que s’han desenvolupat en els últims anys, sobretot en la lluita contra les privatitzacions, i també contra el terrorisme. Però l’actor capaç de fer el canvi i d’oferir una orientació a la defensa de la sobirania nacional davant de l’imperialisme és l’exèrcit. Ens agradi o no. Davant de la visió simplista i interessada que es difon a Occident, no s’ha de perdre de vista el context. Aquests militars no sorgeixen del no-res. Han viscut la història dels seus països, des de les falses independències, les independències nominals. França, des del primer minut de la descolonització, posa en marxa un mecanisme que lliga de peus i mans els nous països, suposadament independents. Els militars això ho coneixen, i també que els intents de recuperació de la sobirania nacional han estat sistemàticament sabotejats per l’antiga potència colonial. Tenen molt clara quina és la seva missió històrica.

La presència de Rússia a la zona tampoc és tan nova, si es té en compte que la Unió Soviètica, directament o indirectament, va jugar un paper significatiu en els processos de descolonització…

Sí, la Unió Soviètica hi va jugar un cert paper, no en tots els països igual. Durant la guerra freda, abans que es produïssin les independències formals, sí que va circular el fantasma que els soviètics estaven al darrere dels moviments nacionalistes. Cal desmuntar la idea que Rússia, ara, i abans l’URSS estan al darrere dels moviments sobiranistes. Alguns líders africans dels anys 50 van viatjar a la Unió Soviètica, però no van estar sotmesos a la seva visió, ni van complir ordres. En alguns casos, la proximitat amb els soviètics va permetre comprovar que era possible un altre tipus de col·laboració, diferenciada de la que imposaven les metròpolis.

I l’amic americà quin paper hi juga al Níger i als països de la zona?

Els Estats Units tenen bases a tot el món, i exerceixen un imperialisme menys maldestre, diguem, que el de França. Perquè França es té molt creguda aquesta idea de la seva missió civilitzadora, la francofonia. Que la cultura francesa és superior. Certa mirada miop sobre la realitat. Òbviament, als Estats Units els agradaria que alguns militars (que coneixen bé l’exèrcit nord-americà, perquè és qui els ha ensinistrat) es posessin del seu costat. Una cosa que no sembla òbvia, perquè, de tornada als seus països, els militars pensen i tenen interessos propis. De fet, tropes nord-americanes estacionades al Níger s’han desplaçat del sud al nord. Dels 1.100 soldats estacionats amb què comptaven els EUA ara en quedarien uns 600. L’ambient dominant al país està clarament en contra de tota presència militar estrangera.

Constitueix França a l’Àfrica Occidental un exemple molt acabat del que entenem per neocolonialisme?

Al llibre cito un dels moments decisius que han format aquesta nova generació de militars panafricanistes. Va ser quan França va impedir a l’exèrcit de Mali entrar a Kidal. Això hauria contribuït a recuperar una certa sobirania. A partir d’aquí, els militars van entendre que eren menystinguts, que estaven desemparats. En la mesura en què no posseïen l’armament i els recursos necessaris per fer front al terrorisme islàmic. Això va impulsar la idea de poder establir acords amb tercers, amb altres socis que no fossin només França. No només en el pla militar, sinó en àmbits econòmics, culturals… monopolitzats pel neocolonialisme, del qual s’han aprofitat multinacionals, que ara estan fent les maletes, com les ha fet l’ambaixador francès.

Es diu que el 80% de l’electricitat que es produeix a França es fa amb l’urani procedent del Níger. Estarà disposada França a admetre noves regles de joc en l’explotació d’aquest recurs, o no tindrà més remei que fer-ho?

Estem en un escenari de cop militar que ha posat les cartes de cara amunt. França ha desplegat tota la seva panòplia diplomàtica i mediàtica per justificar una intervenció militar, però no ho té gens fàcil. Evidentment, França no renunciarà al seu privilegi històric, però no li queda més remei. El Níger, Burkina Faso i Mali han entrat en una dinàmica federalista dels Estats del Sahel. Cosa que fa més improbable una intervenció. Ja no es tracta només de fer-ho en un sol país, aïllat, sinó a tota la regió, on el malestar s’estén a països com el Senegal, tradicionalment molt depenent de França. Davant de les sancions contra el Níger promogudes pels EUA, la UE, França…, que inclouen impedir l’arribada d’aliments i medicines, Burkina Faso està aprovisionant el país.

I el paper de la Xina, del qual es parla tant?

Els països africans ja estan, en els fets, en una realitat molt diferent. El paper de socis com Rússia o la Xina està molt consolidat. Naturalment, tenen interessos propis, però les seves regles de joc són unes altres, basades en un cert benefici mutu.

(Visited 79 times, 1 visits today)

avui destaquem

Feu un comentari