Ho ha recordat Juan-Ramón Capella en un article publicat a la revista mientrastanto.es: “Si es relaciona el nombre de censats per votar amb el nombre màxim d’escons atribuïts a cada circumscripció, resulta el següent amb dades del 2023: A Barcelona, amb 4.243.500 censats, es reparteixen 85 escons. La relació és, doncs, de 51.100 censats per escó. A Tarragona, amb 596.689 censats per votar, es reparteixen 18 escons. La relació és, doncs, 33.149 censats per escó. A Girona, 596.689 censats per a 17 escons: la relació és de 32.139 censats per escó. Lleida, amb un cens electoral de 317.225 censats per a 15 escons, dóna una relació de 21.184 censats per escó”.
Cada persona censada a la província de Barcelona pesa menys electoralment que la meitat d’una persona censada a Lleida (la situació a Girona i Tarragona transita per aquesta línia). El que interessa a un filòsof polític, i hauria d’interessar a una ciutadania informada, observa amb raó el professor Capella, “és el restabliment a Catalunya del principi d’igualtat política de tots i cadascun que avui destrueix maquinalment la llei electoral vigent abans de que es comenci a votar”. No hi ha igualtat política real a .Cat des de fa més de 40 anys (abans el franquisme) i no hi ha tampoc cap desig de rectificació per part de la gran majoria de les forces polítiques catalanes.
Però n’hi ha més. Fins i tot està en joc la mateixa consideració de “ser català” des d’una perspectiva nacionalista excloent. Ho vam poder comprovar una vegada més, no és la primera vegada, el primer dia del 2024. En va adonar EL TRIANGLE. El primer nadó català de l’any va néixer l’1 de gener a les 00.01 a la Fundació Sant Hospital de la Seu d’Urgell. Es diu Jacob i és fill d’emigrants llatinoamericans. Diversos usuaris han publicat a X comentaris xenòfobs després de conèixer la notícia. Per a aquestes persones Jacob “no és català”. Un dels seus comentaris: «Continua la substitució demogràfica i la sud-americanització de Catalunya». Un altre usuari va preguntar si «ja ja ha nascut algun català».
L’alcaldessa d’extrema dreta de Ripoll, Sílvia Orriols d’Aliança Catalana, és alcaldessa gràcies a Junts-Puigdemont, ha comentat la notícia amb un irònic “Visca Catalunya” i s’ha sumat a la xenofòbia negant la catalanitat del nadó. El que va publicar a X: «Si els diners que es fan servir per subvencionar i potenciar “la substitució demogràfica i cultural” [el pseudoconcepte que esgrimeixen ella i els seus partidaris] del nostre poble, s’usessin per incentivar les famílies nombroses autòctones, el primer nadó de l’any tornaria a ser del país”. El seu colofó final: “Digueu-me racista, que els racistes són ells”.
No són comentaris aïllats. S’han repetit en altres casos. El primer nadó de Barcelona, Matteo Alexander, nascut a l’Hospital Vall d’Hebron a les 00.10 hores, ha estat rebut així: «Quina desgràcia per als catalans! Els de fora procreant i els d’aquí tenint gossos. Així no es fa cap país». Segons EL TRIANGLE, un tercer nadó, nascut a l’Hospital de Figueres a les 00.40 hores, fill de Rupindar Kaur i Amrik Singh, també ha estat víctima del racisme per l’origen dels pares.
Aquella en principi benintencionada consideració (no entro en el comentari crític) que afirmava que era català qui treballava i vivia a Catalunya, ha passat a la història. Per ser català, la primera condició, des dels primers instants de vida, és entrar en el marc cultural nacional-secessionista i dir-se Oriol, Iu o Marta per exemple, i ser fill/a de pares catalans-catalans. Els Jacobs, Franciscos o Mercedes no superen la primera condició que és sine qua non, no són “gent del país”. Són persones que viuen, que vivim a Catalunya, el nostre lloc de residència, però no som pròpiament catalans.
No és un desvari el que exposo. Aquestes consideracions excloents i xenòfobes corren per venes i artèries de diversos corrents del nacionalisme .Cat (per Junts per exemple). Quan se salten els seus controls “políticament correctes”, ho deixen anar amb tota la ignomínia del món i més encara quan parlen pels seus, en “la intimitat”.
