Fill de família treballadora de la Roca del Vallès. Llicenciat en Filosofia i Gestió d’Empreses, ha dedicat bona part de la seva vida al sector públic. Diputat al Parlament. Primer secretari del PSC. La seva activitat més coneguda ha estat com a ministre de Sanitat, però té especial afecte a la seva etapa d’alcalde a la Roca, del 1995 al 2005. Amant de l’esport, és corredor de fons.
Com és la foto fixa de la Catalunya actual i quina relació té amb la dels últims anys?
Catalunya avui és un país que té moltes potencialitats en l’àmbit econòmic, de la tecnologia, empresarial, acadèmic, cultural, esportiu, creatiu…, però les institucions públiques d’autogovern no han estat a l’altura de l’energia i les capacitats del país. Aquesta és la foto que faria avui de Catalunya. El resultat d’una dècada, de les presidències del senyor Artur Mas –que és amb qui comença això–, Puigdemont, Quim Torra i Aragonès, en què, per dir-ho amb algunes dades, hem passat de ser líders a estar a la cua d’Espanya en renovables i educació; al límit de la seva capacitat en infraestructures aeroportuàries, viàries i ferroviàries. I a patir, en fi, una sequera que no estem preparats per resoldre correctament. Són deu anys perduts. Per què? Perquè s’han dedicat energies al que no s’hi havien de dedicar, i ara veiem el resultat.
Aquests dies una periodista deia que políticament Catalunya ara és un “equilibri de debilitats”. Comparteix el diagnòstic?
Ho dic amb tots els respectes, però crec que Catalunya, a nivell polític, és la conseqüència d’un camí que no ens portava enlloc. La constatació que deu anys pedalejant sense moure’ns de lloc ens ha portat a un fracàs.
Debilitats que, en qualsevol cas, no sembla que comparteixi tothom, com és el cas del PSC…
La meva formació política ha passat uns anys molt complicats. Tots els estaments representatius de la societat catalana han estat sotmesos a tensions molt importants en aquests últims anys, i el meu partit en particular. Té una tradició política socialdemòcrata, uns valors molt arrelats, una matriu territorial molt resilient i, després d’un embat molt dur, s’ha refet. En les últimes conteses electorals, en el que anomenem el pic electoral, estem molt millor que fa quatre o cinc anys. I en disposició, en conseqüència, de fer grans serveis a Catalunya.
Quines són, doncs, les prediccions de la climatologia política a Catalunya per als mesos a venir: calma absoluta, huracans, sequera pertinaç…?
Almenys, constato que estem assistint a un final clar d’etapa. El que es va intentar no ha funcionat, i ens ha deixat poc preparats per als grans reptes que hem d’afrontar. I això s’ha de reflectir en les institucions. Aquesta Catalunya que vol una expressió nova, un nou lideratge, unes institucions d’autogovern que donin resposta a les preocupacions que té la ciutadania. Això és el que nosaltres farem. Portem tres anys intentant elaborar una alternativa a aquest pla que ens ha portat on som avui. Ho fem amb respecte, presentant propostes, fins i tot diria amb la mà estesa. Practicant una política útil i per estar preparats per oferir aquest plantejament perquè els ciutadans, quan hagin d’escollir, ens votin. Catalunya està a l’espera d’iniciar una nova etapa.
En quina mesura les pròximes eleccions europees del juny poden actuar com a catalitzador del canvi?
Les eleccions europees són molt més importants del que de vegades pensen alguns opinadors i dirigents. Catalunya sap distingir perfectament cada convocatòria electoral. Les eleccions europees del juny són rellevants. En primer lloc, perquè resulten determinants perquè el marc de decisió del nostre model de vida europeu, català i espanyol, es mantingui o tingui possibilitats de mantenir-se. Europa és el marc essencial per a les nostres formes de vida, i ara afronta una amenaça, que és la de l’extrema dreta. Nosaltres tenim consciència d’això. Intentarem fer didàctica d’aquesta situació. Evidentment, tot procés electoral té repercussions, més enllà de l’àmbit institucional. S’hi decideix qui representarà Espanya, qui seran els diputats espanyols al Parlament Europeu, però, a més, constitueixen un referent intern. Europa és on es va llançar el programa de vacunació de la pandèmia, on es va formular el pla de fons per rellançar l’economia, on s’han dissenyat les polítiques de seguretat…
En aquesta clau, on posarà l’accent el programa electoral del PSC?
Europa, insisteixo, s’enfronta a un risc, a una amenaça molt clara, que és la de l’extrema dreta. Tenim consciència clara d’això, i intentarem explicar-ho i fer-li front. El nostre plantejament en aquestes eleccions serà dir que Europa no és un tràmit, que és un compromís, i que hem de contribuir a conformar el marc que, solidàriament, de manera federal, hem de defensar els nostres valors de vida davant de l’extrema dreta. Una cosa que està passant també en altres llocs, com a França, amb Le Pen. Europa també s’ha d’enfrontar a un procés d’ampliació, i l’haurà de compaginar amb la revisió de la governança, i les garanties de l’Estat de dret. Caldrà abordar també en clau europea com regular l’emigració.
S’esmenta molt el federalisme a l’hora de parlar d’Europa, i també d’Espanya, però no acaba d’agafar forma. El PSC té alguna cosa més a afegir en aquesta matèria?
Més que recórrer a etiquetes, a anomenar-ho d’una manera o altra, la meva experiència de servidor públic em diu que cap dels grans assumptes que preocupen els ciutadans es pot resoldre sense una col·laboració lleial, coordinada, entre diferents nivells administratius. Llegiu-hi institucions europees, estatals, autonòmiques i municipals. Així ho vam fer durant la pandèmia. Amb presència de col·legues meus, com els portuguesos, el govern d’Espanya, les comunitats autònomes i municipis; en concret la Federació de Municipis i Províncies. Cap assumpte rellevant en matèria de seguretat, protecció social, economia…, pot ser abordat si no hi ha acords, fórmules de col·laboració, i encara més a escala europea. Cal buscar mecanismes de lleialtat entre els diferents participants, entre els nivells administratius, que representin o siguin respectuosos amb la personalitat de cadascun dels participants. Creant mecanismes de governança que garanteixin la presa de decisions. Qui no ho vegi, això, es confon. A més, crec que hi ha un factor distintiu en aquesta tercera dècada del segle XXI, que és la capacitat d’acordar per tirar endavant part del que pensa cadascú.
Gairebé sobtadament, l’emigració –la nova, diguem– s’està colant en l’agenda catalana. Per què?
Els que pensen que el diferent no pot ser acollit, perquè posa en perill la seva identitat, cometen un error de proporcions enormes. Neguen el que ha estat la història d’Espanya, de Catalunya, que és terra d’acollida. El més important és això. El Regne Unit va decidir anar-se’n de la Unió Europea; una de les raons principals va ser el control absolut de les fronteres, i l’any passat va tenir més emigrants que mai. I ens sembla bé que hi hagi cessió, que no vol dir traspàs, de competències en emigració, a les autonomies i als municipis. Tenint en compte, clar, que és la UE la que traça les línies mestres en aquesta qüestió.
Com pot ser que la qüestió de l’amnistia estigui tot el sant dia al candeler mediàtic, quan, segons el CIS, és la 24a preocupació per als espanyols?
La conversa pública que tenen els ciutadans a Catalunya i a la resta d’Espanya és com creem prosperitat, l’educació, el medi ambient, la sanitat… Hi ha una voluntat clara de mirar endavant, d’apostar per perdonar, de tornar a l’expressió i l’exercici de la política. Això ho entén la majoria de la ciutadania. Hi ha qui pot pensar que això no sigui el més adequat, però apel·lo al resultat positiu de mesures com els indults. La posició de Feijóo davant l’amnistia té un recorregut limitat, El títol de la llei és el millor resum del seu sentit: Llei orgànica d’amnistia per a la normalització institucional, política i social de Catalunya. Hi ha una voluntat manifestada pel PP de retardar la llei tant com es pugui, però és previsible que en els pròxims mesos s’aprovi.
Què es pot dir d’aquesta exigència de Junts d’obligar les empreses a tornar a Catalunya?
És un plantejament completament equivocat que pot portar justament el contrari. L’entorn europeu i Espanya garanteixen que les empreses poden instal·lar-se allà on vulguin. La legislació vigent no va d’obligacions i multes, en aquest camp. Resulta que els del business friendly es dediquen ara a assetjar empreses.
