Professor de la Facultat de Treball Social de la Universitat de Castella-la Manxa. Responsable de la Comissió de Drets Humans de Justícia i Pau. La seva investigació està vinculada als drets humans, en particular els econòmics, socials i culturals, i a les polítiques migratòries. Ara, al costat de Carlos Berzosa i Francisca Sahuquillo, surt a les llibreries El arte de ejercer la ciudadanía (Icaria).
Per què l’art d’exercir la ciutadania, i no, per exemple, el deure, la necessitat…?
Cap de les paraules del títol és gratuïta. L’art, perquè l’art s’exercita; requereix paciència, cura, constància, coneixement, astúcia i audàcia. Exercitar un art és conèixer-ne els entrellats, saber-se els elements que permeten endinsar-s’hi. Per això és també un art que no s’acaba d’obtenir. De la mateixa manera, per exercir la ciutadania, a diferència d’ostentar, cal versar-se en això. Pretenem que la gent exerceixi el seu ser ciutadà i ciutadana.
A El País, la professora Clara Ramas, diu que “el capitalisme global acull evolucions i reculades dels drets, que encongirien el cor de Locke i Montesquieu…”
Crec que la visió de ciutadania de Montesquieu tampoc era molt àmplia, encara que per al seu temps sí que era avançada. Per descomptat, també a mi se m’encongeix el cor quan veig com estan retrocedint els drets humans. I no només a mi. Llegint la gent que escriu sobre ciutadania, tots coincidim amb el panorama de claríssima reculada dels drets humans en l’actualitat, que té bastant a veure amb uns gairebé pecats originals.
On és el quid de la qüestió d’aquestes reculades: en els governs, els interessos econòmics, la tan suada opinió pública…
Apareixen dos grans enemics, bastant identificats. En primer lloc, el paradigma neoliberal capitalista, que, evidentment, promou un individualisme ferotge, un discurs meritocràtic, una mirada absolutament desconfiada cap a l’altre… Una cosa que es fonamenta en la por i la incertesa, que dona ales a qui se’n vol aprofitar. Aquí veiem el creixement de les opcions polítiques d’extrema dreta, que van directament als budells. Amb por i inseguretat, la gent no es para a qüestionar-se que hi ha una altra manera de fer les coses. El capitalisme defineix un escenari de precarietat tremenda. És natural que les persones mirin de viure dia a dia en les millors condicions possibles.
Són potser els estats els que, més i de manera més evident, vulneren els drets humans?
Un altre enemic és el fet que els estats signataris de la Declaració dels Drets Humans poques vegades van assumir i van prendre consciència de la responsabilitat que això comportava. Els grans vulneradors dels drets humans són els estats. Quan es va proclamar la Declaració, quedava molt clar que era obligació dels estats formar els seus quadres, instruir la seva població… Es comprometien a promoure, defensar i no obstaculitzar l’exercici d’aquests drets. Ara hi ha qui fa el contrari, perquè els interessa una població poc instruïda en matèria de drets. Perquè si coneixes els teus drets, els reclames, els exigeixes. Se segueix preferint tenir súbdits que ciutadans i ciutadanes.
D’entrada, fa la sensació que el terme ciutadania, associat a civisme, s’interpreta o s’ha reduït a un banal “comportament ciutadà”, com fer ús de les papereres, etc…
Ciutadania és una de les paraules més pervertides en el discurs públic. Hi ha moltes maneres d’entendre la ciutadania. Per nosaltres, els autors d’aquest llibre, una persona ciutadana és una portadora de drets inalienables i que els pot exercir i fer-los justiciables, reclamar-los davant els tribunals. Una cosa tan senzilla com quan vas a un centre de serveis socials a demanar una prestació, que se’t denega o se’t retalla. Tens dret a reclamar, perquè els drets socials són part de la ciutadania. La ciutadania no s’esgota anant a votar cada quatre anys. No és una ordenança municipal. Ciutadania és titularitat de drets socials, econòmics i culturals, possibilitat d’exercir-los i que hi hagi vies per fer-ho. Per a això hem d’acostumar-nos a reclamar. No és una cosa graciable, que el govern pugui donar o prendre.
Ens sembla plena de sentit la declaració del 1789, però en què consisteix ser bon ciutadà en ple segle XXI?
Michael Walzer, filòsof de la política, deia que la democràcia exigeix que hi hagi diàleg a la plaça. La democràcia s’exerceix en la quotidianitat. La vida i el diàleg a la plaça, i la plaça com a espai on ens trobem amb el nostre veí o la nostra veïna i preguntem com li va vida, la feina, els seus familiars… Això és salut democràtica. Avui les noves places les defineix el metavers, un espai virtual controlat per grans corporacions, on per relacionar-te en comptes de fer-ho en persona, ho pot fer per mitjà del teu avatar. Aquesta manera de relacionar-se, encara que aparentment cultiva la relació, el que fa és generar una profunda solitud, un gran individualisme. Tot el contrari del que és la vida i el diàleg a les places. Els espais comunitaris estan desapareixent, la solidaritat s’ignora… Hi ha sociòlegs, com Víctor Renes, que diuen que assistim a una gran desvinculació. Cosa que té a veure amb el fet que l’altre ja no és el meu veí, el meu company, el meu conciutadà… És l’estrany de qui desconfio. I encara més si és un estranger, si ve de fora. I al costat d’això, el discurs meritocràtic, que és profundament afí i sinèrgic amb el pensament neoliberal. Segons aquest, tots estem en la mateixa situació de partida i depèn dels mèrits de cadascú on arribarem. Així, si fracasses és perquè no has fet prou.
Sortirem algun dia del pantà de les xarxes socials o, com amb les arenes movedisses, amb el pas del temps ens hi anirem enfonsants cada cop més?
Com deia Gramsci, soc pessimista de la raó i optimista de la voluntat. Ara la situació és difícil, però crec que estem en un moment en què és necessari despertar la ciutadania. I això es fa començant a qüestionar les cinc emes del neoliberalisme: el mercat desfermat (sense límits, immisericorde…), a favor de més inversió pública, més Estat de benestar, més presència dels drets; el discurs meritocràtic, la profunda mentida del neoliberalisme; desmuntar la por, i acabar amb la profunda situació de misèria en què viuen moltes persones. El pròleg de la Declaració Universal dels Drets Humans és d’una gran bellesa. Diu que l’aspiració màxima de la humanitat és un món alliberat del temor i de la misèria. És la por i la misèria el que ens fa vulnerables, fràgils. I això ho saben molt bé els que mouen els fils del capitalisme.
També crida l’atenció en aquest pròleg la resistència a l’opressió com a dret imprescindible. I això és una cosa que, si s’apliqués al món d’avui, les coses serien molt diferents……
Els estats signen les declaracions de drets i assumeixen l’obligació de complir-los, però som els ciutadans els titulars d’aquests drets. Hem de resistir i defensar-los davant de qualsevol vulneració. Eleanor Roosvelt i la comissió que es va encarregar d’elaborar la declaració van ser víctimes de pressions dels seus mateixos estats, perquè van pensar que tot allò anava massa lluny. Per què? Perquè els drets humans, exercits pels ciutadans i ciutadanes, són una eina perillosa per a determinades polítiques.
Què es pot dir d’una cosa de tanta actualitat com el biaix de jutges que, en comptes de vetllar per la garantia dels drets ciutadans, com sembla que és la seva funció, actuen segons dictats ideològics, polítics o simples tics personals?
Significativament, en la carrera judicial o en els estudis jurídics, l’apreciació dels drets humans brilla per la seva absència. No hi ha cap assignatura de drets humans. En els estudis del funcionari públic, del de justícia, del professor universitari, de l’educador social, en economia… no hi figuren els drets humans. I això es tradueix en el fet que no s’exerceixen. A les escoles s’hauria de promoure una educació per a la ciutadania. Un jutge, un fiscal que estiguin formats en perspectives de drets humans, de gènere…, necessàriament exerciran, resoldran, d’una altra manera.
On són els forats més negres per a la ciutadania, en aquest moment de la història?
És una cosa molt transversal. Les llums i les ombres estan barrejades. Ens trobem amb gent que amb una força increïble promou els drets humans i, al mateix temps, amb els que, de forma sistemàtica, n’obstaculitzen l’exercici. Òbviament, hi ha coses més grolleres que altres. Per exemple, el tema de Gaza. El dret de veto fereix de mort les Nacions Unides. De la mateixa manera que la unanimitat ho fa amb la Unió Europea. És clamorós el silenci d’Europa en la crisi de Gaza.
