Doctor en Ciències Polítiques per la Universitat Pompeu Fabra. Actualment, professor a la Universitat Carlos III de Madrid. Va estudiar a la Universitat Lliure de Brussel·les. Treballa, sobretot, en qüestions relacionades amb partits polítics, sistemes electorals, comportament electoral i participació política dels joves. Entre els seus llibres, El príncipe moderno i Corona. Ara publica Entender la política. Una guía para novatos (Alfaguara).
Què és la política?
La política és la gestió d’allò comú. Una cosa que té a veure amb una espècie que viu en manada i, per tant, ha de prendre decisions que afecten el col·lectiu. Si fóssim éssers que visquéssim totalment aïllats, no faria falta la política. Però, com que som gregaris, no ens queda més remei que buscar mecanismes per administrar aquesta pluralitat que existeix en les nostres societats. El que està bé i el que està malament. El que és just o injust. I això fa que la política hagi de prendre partit. Però això no vol dir que la política sigui només tot el que té a veure amb el que és institucional, els parlaments, les eleccions… La política és una cosa molt àmplia, que va des de com decidim les nostres infraestructures o el nostre sistema educatiu, fins a si ens associem per participar en projectes propers. Abasta des de les coses grans fins a les molt petites.
La política es practica, per descomptat, però és susceptible de poder ser entesa?
És clar que és comprensible. Hem d’intentar aproximar-nos-hi, des d’un doble vessant: analític, per intentar explicar com funciona i ens afecta; per què els actors polítics prenen unes decisions i no unes altres. La segona manera d’entendre-la és, a partir d’aquestes línies mestres, establir la nostra pròpia posició sobre els assumptes, entenent com pensen els altres. Tenint, per tant, una visió pluralista de la política. Una altra cosa és que la política no sempre es fa entendre, que és diferent.
En la política hi ha novells, aficionats, professionals…?
La política la fas o te la fan. Política ho és tot, i per tant seria una visió molt estreta pensar que política és només el que està relacionat amb el pla institucional. Existeix una política professional? Sí, per descomptat. Gent que viu per, per a, i sobretot de, la política. Hi ha gent que percep un salari per exercir com a polític professional. Són els que, se suposa, prenen les decisions públiques que ens afecten a tots. Són una peça de l’engranatge del nostre model representatiu. La política és més àmplia, però per descomptat els professionals en són una part rellevant. Hi ha gent que és aficionada a la política i que la segueix de manera episòdica, sobretot els que tenen ideologies més fortes o compromisos amb determinades causes. Tots podem tenir idees, projectes, que ens mobilitzin. En conseqüència, tots podem ser aficionats episòdics a la política, segons el context. Però, per descomptat, de novells i aprenents ho som tots, perquè la política, encara que té unes línies mestres, és una cosa que va mutant en el temps. De vegades, la donem per assentada, però sense la perspectiva suficient per entendre com opera. Per tant, això de novells no va en sentit pejoratiu, sinó que, simplement, es refereix al fet que tots estem contínuament aprenent i reaprenent com gestionar les nostres societats. No és una cosa que només afecti els adolescents, o la gent que té el seu primer contacte amb la política. Potencialment, el meu llibre és per a tots els públics.
Què es pot dir de les diferències entre els que exerceixen la política i els que l’estudieu?
Entenent la política en sentit ampli, de manera episòdica o professional, política és una cosa que fem tots. Per ser bon polític o exercir bé la política no cal tenir una formació determinada ni, necessàriament, un compromís en un sentit o un altre. La política és una cosa que té més a veure amb una disciplina artesana en què hi ha gent que té les habilitats necessàries per ser un bon polític, perquè sap gestionar equips, tenir lideratge, idees clares, una visió del món… Però una cosa és l’exercici de la política, en el qual tots podem ser partícips, i una altra és el seu estudi. El que fan els politòlegs no és interrogar-se sobre el què, sinó sobre el per què. Per què uns actors polítics fan unes coses o unes altres. I això porta a grans preguntes. Per què unes societats són més desiguals que altres? Per què en alguns llocs els partits de dreta radical obtenen més vots que en altres? Què és la polarització? Per què en ocasions les campanyes són decisives? Per què resulta més o menys difícil formar governs?… A nosaltres ens interessa explicar com s’opera en un sistema polític, no posicionar-nos sobre aquest sistema. No hem de fer un judici de valor. Igual que un veterinari estudia els animals per intentar curar-los.
La política comença en un mateix i s’exerceix molt en els cercles tan propers com la família, els amics o la feina?
Si entenem que hi ha política en aquells llocs on es gestionen àmbits comuns, o on existeixen jerarquies o equilibris de poder, això passa des de dins la família fins a l’Estat. A tot arreu existeix la política, en sentit ampli. Cosa que tampoc ens pot portar a entendre que tot és polític, perquè això ens podria portar a polititzar-ho tot. En qualsevol cas, la política és consubstancial a nosaltres mateixos, part de la nostra naturalesa. I això no és res dolent.
El maig del 68 es deia, de manera categòrica, que “tot era política”.
La modernitat distingeix molt clarament esfera privada i pública. Això fa que el que és públic, entès com l’exercici de la gestió de l’Estat, és una cosa fora de l’àmbit familiar privat. A partir del 68, la política torna una altra vegada a les relacions interpersonals. Un exemple d’això és el moviment feminista. Les relacions dins de la parella també són polítiques, perquè estableixen que hi ha una primacia de l’un sobre l’altre… En aquest procés dialèctic d’on se situa la política, cal entendre que veiem la política com les relacions de poder en tot el nostre àmbit humà. Però això no vol dir que tot hagi de ser polititzat, entenent això com un enfrontament polític en coordenades ideològiques. Vivim una revisió política de la nostra manera de ser. Això és positiu, però també cal entendre que no en totes les esferes en les quals exerceixo la meva ciutadania han de ser susceptibles de l’acció de l’Estat, d’allò públic.
Va fer època allò de “llum i taquígrafs”, referit a l’exercici de les polítiques públiques. Això respon més aviat a desitjos que a realitats?
Que existeixin baixes passions, que el procés de gestió de la política sigui complex i moltes vegades impliqui un peatge, en termes de moralitat, és tan vell com el món. A l’hora de la veritat, la política acaba sent resultadista. Als polítics i la política, en general, els avaluem pels resultats, no per les intencions. Això implica moltes vegades sacrificar-se un mateix, perquè has de triar entre dues coses bones i, moltes vegades, el mal menor. La política és dilemàtica, i això implica un sacrifici personal. I això de vegades comporta que els mitjans són emprats de manera descarnada. I, efectivament, també existeix la conspiració. La part més bruta i menys noble de la política també és aquí, i és el que ens marca més. No ens afecten tant les accions desinteressades i positives dels polítics, sinó que tendim a veure’ls com uns éssers perversos i malvats.
En qualsevol cas, la política, com la vida mateixa, evoluciona, canvia amb el temps. De vegades, molt i molt ràpid…
La política canvia perquè canvia la societat. Hem anat movent-nos d’un temps en què la política era exercida per uns nobles, que eren els únics que prenien les decisions, i el poble era un subjecte passiu. A partir del segle XIX, de manera més persistent, les masses van entrant en política. l al XVIII ja apareixen les grans ideologies. Sorgeixen règims que diuen que el poble ha de participar, almenys de manera regular, en l’elecció dels seus representants. Amb el temps, hem aconseguit una cosa molt important: l’alternança en el poder en absència de violència. La política és comunicació i aquí també s’han produït grans canvis. No és el mateix representar el poder amb monuments i catedrals que fer-ho a través de mitjans de comunicació.
Hem arribat al punt en què més d’un imita o interpreta la política en termes futbolístics?
El futbol és una expressió del que anomenaríem nacionalisme banal. Abans ens enfrontàvem amb exèrcits i ara ho fem amb seleccions de futbol. Una cosa que és una manera d’expressar aquesta passió primitiva pròpia de la tribu. Però sí que és veritat que la política i també altres aspectes de la vida es conceptualitzen com si fos un joc de summa zero: guanyes tu o jo. Sense plantejar-se la possibilitat que el joc pot ser de suma positiva: que tots guanyem. De totes maneres, cal tenir molt en compte que, enfront de la ignorància, la manipulació…, només podem oferir informació.
