Filòsof i sociòleg. Va militar al PSUC en la clandestinitat. Va introduir a la UB la sociologia mediambiental. Forma part del Col·lectiu per un Nou Model Energètic i Social Sostenible (CMES), per a la promoció de les renovables. Ha publicat diversos llibres sobre sociologia, ecologia i política, entre els quals, L’explosió de les necessitats i Mejor com menos. Ara surt a les llibreries Converses sobre creixements i col·lapses (Icaria Editorial).
Converses sobre creixements i col·lapses? Quan, amb qui, per què…?
Són sis personatges totalment ficticis amb els quals vaig adoptar la fórmula de la conversa, del diàleg, perquè és una temàtica molt complexa, que es podria mirar des de molts punts de vista. A més, com que afecta un futur, encara que immediat i, per tant, incert, no sempre previsible, el diàleg em permet contrastar punts de vista diferents. També es podria haver escrit el llibre sense diàleg, però això li dona una certa agilitat, perquè la meva intenció era bàsicament divulgadora. El tema bàsic és la crisi energètica, amb el rerefons de la crisi ecològica general, o més aviat ecosocial, perquè ja s’està complicant molt socialment. Això es veu amb la guerra d’Ucraïna, on les implicacions energètiques són evidents. Fins i tot també amb això de Gaza, perquè, al final, tot el vesper del Pròxim Orient té molt a veure amb el petroli.
Tot i les moltes evidències, el creixement continua sent el barem amb què es mesura el benestar, els èxits polítics…
El decreixement és una proposta política que molts consideren absurda, perquè sense creixement no hi hauria progrés, millora… La meva tesi és que quan hi ha crisi i pobresa és amb el creixement. Amb el creixement ens estem carregant els ecosistemes que ens donen vida. Això sol ja justifica una frenada. Però és que, a més, arribarà a un carreró sense sortida. Se’ns imposarà forçosament un nivell econòmic, perquè sobretot els combustibles fòssils i l’urani (el 80% de l’energia que consumim ve d’aquestes fonts) tenen data de caducitat, que no va més enllà de la segona meitat d’aquest segle. Hi ha càlculs que estableixen del 2060 al 2080 com el final. I abans, hi haurà escassetat. Per tant, els creixentistes que fan escarafalls en realitat s’estan enganyant, perquè el declivi arribarà, en qualsevol cas.
A més del petroli, el gas, el carbó i l’urani, el desenvolupisme, el creixement, destrueixen tot el que és susceptible de generar benefici, és a dir, tot?
El creixement s’ha basat en un espoli de la naturalesa, i també dels pobles colonials. Fins a tal punt que els ecosistemes de tots els llocs del món estan en una situació tan crítica que es pot produir col·lapse no ja en els béns més tecnificats, sinó en la mateixa base alimentària. En tot això, hi ha una qüestió bàsica: la població, en 250 anys, s’ha multiplicat per 10. I això ho complica tot. La pressió sobre la biosfera, com a mínim, ha augmentat per 10, però en realitat ha estat per molt més, perquè els béns i els serveis dels quals disposem avui són molt superiors als d’una persona del segle XVIII. Tenim moltes màquines, artefactes, per a la producció industrial i agrícola, per a la vida domèstica… I tot això multiplica per vint o per trenta els impactes. Una barreja explosiva que ens porta a la deterioració que vivim.
Serge Latouche proposa estratègies simultànies de decreixement en molts i diversos àmbits, des de l’energia fins al temps de treball, passant pel consum, la mobilitat, els hàbits alimentaris o la demografia de la qual tu parles. És aquest el camí?
Sí, és clar. I hi ha esperances que així anirà succeint. Per exemple, a la Xina comença a disminuir la població. Això és importantíssim. Hi ha dades de bastants països, amb l’excepció de l’Àfrica, que apunten cap a una estabilització de la població. És una cosa que a la premsa es tracta molt malament, perquè es considera un problema. En qualsevol cas, falta una visió holística de la qüestió, que contempli totes les facetes múltiples que es combinen entre si per portar-nos a dificultats creixents. Per exemple, el transport a escala mundial, com a conseqüència sobretot de la globalització i el turisme mundial, consumeix la tercera part de tota l’energia. Es mouen mercaderies en quantitats desorbitades, que no tenen sentit. S’estan fabricant a milers de quilòmetres coses que es podrien fer en la proximitat. Reconstruir una economia basada en la proximitat reduiria molt considerablement l’impacte del transport. Un primer projecte, que hauria de ser imperatiu i urgent, a escala mundial, és acabar amb la globalització. Si cal transferir alguna cosa d’un país a un altre que sigui el know how. Es pot actuar ja a diferents nivells per anar reduint l’impacte ecològic. No podem seguir vivint a un ritme com l’actual, en el qual a l’agost ja s’havien consumit els recursos de tot l’any.
En quin punt es troben les energies renovables? Són la solució, tal com estan ara plantejades? Quin paper hi pot jugar l’autoconsum?
La solució sí que ho són, però s’ha de dir que amb les renovables no podrem obtenir la mateixa quantitat d’energia que avui estem utilitzant. Encara que féssim una implantació universal de renovables per substituir les fòssils i l’urani, no hi arribaríem. Hauríem de reduir el consum. En el col·lectiu en el qual estic hem quantificat un projecte per a Catalunya, en el qual partim del supòsit de la reducció d’un 20% en el consum d’energia. El Partit Socialista també ha fet uns càlculs que suposen un 30%. Això significa que, per disposar d’un sistema cent per cent renovable, l’assenyat és l’eficiència i l’estalvi. I, si cal, acabar amb les activitats més energívores. També cal tenir en compte que les renovables són molt invasives en el territori, i això crea conflictes.
El discurs dominant segueix apuntant al futur en parlar dels mals mediambientals, però Isidoro Tapia diu en el seu llibre Un planeta diferente, un mundo nuevo que ja estem començant a viure en el canvi climàtic. És així?
Sí, per descomptat. La sequera, els huracans, les inundacions… ja són aquí. I això és resultat de l’emissió de gasos hivernacle, de la crema de combustibles fòssils. Seria interessant fer càlculs del cost de tot això, no només en producció agrícola, sinó també en vides humanes. Ja fa anys, la FAO ens deia que uns 800 milions de persones estan passant gana al món, una xifra que tendeix a augmentar. Efectivament, la crisi ja la tenim aquí. En una altra cosa en què es nota és en la inflació, que s’està convertint en crònica, i això vol dir que la gent té menys per comprar. El decreixement del consum ja està arribant. Tot i que encara es noti poc, els més pobres ho estan acusant.
No és hora que els humans deixem de considerar-nos “els reis de la creació”, cosa que la mateixa esquerra ha compartit amb el capitalisme que diu combatre?
L’ésser humà ha estat depredador des de fa molts mil·lennis. Ja en el Paleolític s’utilitzava el foc per cremar els boscos i poder caçar millor. Sabem també que l’home va contribuir a l’eliminació de la macrofauna, coincidint amb un canvi climàtic del moment. Però també s’ha de dir que el capitalisme introdueix una dinàmica enormement eficaç per incrementar aquesta naturalesa depredadora de l’ésser humà. El sistema capitalista té una inèrcia imparable. Inverteixes 100 per obtenir 200 o 300. I això és la llei general. El sistema expulsa el que es queda enrere.
Angela Balzano, al seu llibre Para terminar con la familia, diu que el binomi biologia i capitalisme ha condicionat la reproducció de la vida al planeta de forma devastadora. Per fer-hi front proposa canvis profunds i radicals, inclosos els parentius posthumans…
Un dels personatges del meu llibre també proposa un canvi molt radical, que anomena Neolític 2.0. O sigui, la tornada a una economia bàsicament agrària, amb un metabolisme molt simplificat, amb una producció d’aliments de proximitat, i intentant salvar tot el puguem salvar del que ara tenim, i que no sabem el que serà. Potser haurem de renunciar a molt si les coses van malament. Per exemple, el control de l’electricitat és un invent magnífic, i caldria conservar-lo. El que m’inquieta i angoixa és que hàgim de renunciar a invents meravellosos. Però crec que si som assenyats i administrem bé els nostres recursos, podrem salvar algunes coses. I això ens costarà molt, perquè hem viscut un segle llarg, el XX, amb una abundància d’energia, que ens ha permès gaudir d’unes comoditats extraordinàries. Si arriba el col·lapse, ens adonarem, de cop, de la necessitat de canviar les coses i adaptar-nos.
