Advocat, principalment en temes penals. Membre de l’European Conference on Probation and Aftercare (CEP). Exconseller de la Junta del Col·legi Penal Internacional de La Haia. Va participar en el projecte Justice pour tous, a Ruanda. Va ser fundador i president de la comissió de justícia penal internacional del Col·legi d’Advocats de Barcelona.
A què respon una cosa amb un nom tan pompós com Tribunal Penal Internacional (TPI)?
El Tribunal Penal Internacional (TPI) és el producte, després de molts anys, dels primers judicis que es van fer per regular el Dret Internacional de crims contra la humanitat, el genocidi, etc. És important tenir en compte que en dret penal internacional no existia cap responsabilitat penal individual. Les coses només es ventilaven entre Estats. Per exemple, a la Haia, on hi ha el TPI, també hi ha el Tribunal Internacional, que és on es dirimeixen els contenciosos interestatals. Tots dos tribunals depenen de les Nacions Unides. Al TPI el que es jutja són delictes internacionals individuals, que van sorgir amb els judicis de Nuremberg i de la Convenció de Ginebra per a la prevenció i la sanció del delicte de genocidi.
No s’està qüestionant molt Nuremberg, en la mesura en què més que justícia el que va fer va ser més aviat aparentar-la per passar pàgina, a títol individual i també polític?
Nuremberg va ser un punt de partida per plantejar-se un tipus de justícia universal, perquè fins llavors no hi havia definició de certs delictes. A partir de Nuremberg, a les Convencions de Ginebra, es va especificant quins delictes són de lesa humanitat, els delictes més greus que es poden cometre. En aquella època, en què també es fa la Declaració Universal dels Drets Humans, la comunitat internacional estableix un tipus de dret que pugui prevenir-los. El problema de judicis com el de Nuremberg és que el resultat acaba sent la voluntat dels vencedors sobre els vençuts.
Una cosa que, d’alguna manera, qüestiona què és el dret, i el dret internacional…
En principi, el dret no és més que la violència legítima, que vol dir establerta per un poder que pot reprimir o castigar. Aquesta violència legítima és, sempre, competència de l’Estat. A nivell internacional, no existeix aquest poder.
Diu el TPI que la seva finalitat és jutjar les persones acusades de cometre crims de genocidi, lesa humanitat o relacionats amb la guerra. On queden en aquest enunciat els crims d’Estat?
La responsabilitat penal individual neix a partir dels judicis ad hoc de Iugoslàvia i Ruanda. Va ser després, el 1998, a Roma, quan 160 països van decidir establir un Tribunal Penal Internacional permanent per jutjar els individus responsables dels delictes més greus que afecten el món sencer. També es van desenvolupant teories, que es van aplicant en dret penal (com la que es va posar en pràctica en relació amb la dictadura dels militars a l’Argentina) sobre la responsabilitat individual i els que tenen domini del fet. Cas en el qual no es castiga la personalitat, forma de ser o pertinença del subjecte a un determinat grup, sinó només conductes, fets. Tot això s’hi va afegint per crear un marc que permeti començar a enjudiciar qui es consideri autor de delictes contra la humanitat.
La referència més propera i coneguda del TPI va ser el tan debatut judici a Slobodan Milosevic. Per què aquesta especial demonització de Milosevic, amb tot el que estava passant? Qui decideix que algú sigui jutjat a la Haia?
El judici a Milosevic és conseqüència de resolucions del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, en el qual, com és ben sabut, els membres permanents tenen dret a veto. Però també poden, com així va passar amb Milosevic, impulsar o promoure un assumpte. S’actua sobre la base d’informes que, per exemple, en el cas de Ruanda, després van ser qüestionats, perquè no es va tenir en compte una de les parts del conflicte, que també havia sofert i tingut víctimes. El dret penal no és una cosa que sorgeixi d’una situació justa. Una cosa que es pot veure ben clara, per exemple, en els delictes contra la propietat: al llarg de la història s’ha castigat els més pobres, que intentaven sobreviure amb petits robatoris. El dret penal i la justícia no parteixen d’una situació justa. Cosa que passa tant en els drets nacionals, estatals, com a escala internacional. Només qui té el poder exerceix la justícia, i el poder el té el vencedor.
Per què els EUA no van subscriure la creació del TPI? Pel seu unilateralisme, que els porta a considerar-se per sobre i al marge de la resta de la humanitat?
Perquè quan es crea l’ONU hi ha uns vencedors, que són els que avui tenen el dret a veto al Consell de Seguretat. Els EUA havien tingut querelles, per exemple, a Bèlgica. Hi ha un principi de consciència universal que neix de la Declaració dels Drets Humans i de Nuremberg, que condueix, per exemple, fins a l’extradició Pinochet que va sol·licitar Espanya. Això sempre es fa per un principi de justícia universal, que s’elabora dintre del que són els drets humans, i que s’intenta instal·lar al món. Al seu costat, existeix el principi de justícia territorial, que és pròpia de cada Estat, que es considera que pot exercir la violència legítima al seu territori concret. Entre aquestes dues categories va evolucionar el dret penal internacional. Si es qüestiona el dret penal internacional com a tal dret és precisament perquè no està sustentat en una realitat legitimada com la dels estats, que disposen d’instruments per aplicar-lo.
Entès tot això com a introducció, marc referencial o precedent, què podem dir del que està passant a Gaza, a la llum dels drets humans i del Tribunal Penal Internacional? Assistim impotents a una operació de càstig bíblica, que s’ha anomenat guerra?
El dret penal internacional ha anat evolucionant. El que està passant a Gaza podria ser tant el que tu dius com un genocidi, perquè si hi ha hagut un atac sistemàtic contra un sector de la població, amb la intenció d’eliminar un poble, seria un genocidi. Un crim de guerra és una cosa que està més definit. Què passa? Mentre el poder, que són sempre els vencedors, no ho decideixi, doncs el delicte no existeix. No existeixen mecanismes per fer front a violacions flagrants dels drets humans, i molt menys per prevenir-les. La justícia opera a posteriori. Potser d’aquí un temps, amb ajuda dels historiadors, s’arribarà a la conclusió que això de Gaza és un genocidi, però, mentrestant, només ens queda assistir, impotents, als esdeveniments. El Consell de Seguretat de les Nacions Unides podria aturar la massacre, però ja veiem el que està passant: els Estats Units d’Amèrica veten qualsevol resolució contra l’Estat d’Israel, amb la qual cosa aquest té llum verda per seguir actuant de manera impune.
La impotència davant l’anihilació de la població palestina per part de l’Estat d’Israel no és, de fet, la millor raó per a la desesperació i, amb aquesta, per a naixement de formes de resposta com el terrorisme?
En el món jurídic, cal tenir molt en compte el poder de l’Estat. Per què la negativa d’Israel a crear un Estat palestí? Probablement, és veritat que, si hi hagués un Estat palestí, hi hauria una guerra. Però tindria un altre sentit. El món jurídic determina la importància que té el fet que existeixi o no un Estat. Una comunitat amb Estat és reconeguda internacionalment. Si a Palestina hi hagués un Estat, el que ara són atemptats terroristes es convertiria en atacs de l’exèrcit d’aquest Estat. Així ha estat sempre, en totes les guerres d’independència. Incloent-hi, és clar, el mateix Estat d’Israel, en l’origen del qual el terrorisme va jugar un paper determinant. D’aquí ve la importància que té el dret, que, hi insisteixo, no té a veure amb el fet que una situació sigui justa. La població, tothom, tenim el sentiment de justícia, però això pertany a la moral. Els Estats legitimen la violència. Això és el que hi ha al darrere de l’obstinació d’Israel de negar, no permetre, torpedinar l’existència d’un Estat palestí.
En definitiva, en els drets humans, i al seu corresponent marc jurídic internacional, els queda molt camí per fer?
Si, és clar. Al final, les paraules i el seu valor (el terrorisme, la guerra…) s’encunyen a partir d’unes normes jurídiques, però adquireixen un sentit particular en funció de qui les pronuncia, de la intenció de qui les pronuncia, de la ideologia que les empara…
