Les Nacions Unides i els seus organismes i agències especialitzades continuen sent necessàries en el món actual, després de prop de 80 anys d’existència. Malgrat les crítiques i les denúncies sobre l’eficàcia del seu funcionament, aquesta organització internacional ha contribuït a promoure i preservar la pau en múltiples països; ha emès informes que han identificat nous reptes mundials a afrontar per part dels estats o bé ha fixat orientacions essencials en moments inèdits per al planeta, com la ràpida expansió de la covid-19.
Tot i els avenços assolits des de la seva creació, el professor emèrit de Ciència Política per la Universitat Autònoma de Barcelona i participant de diferents missions de les Nacions Unides Jesús Maria Rodés vol deixar clar que els interessos estatals estan per damunt de l’organització internacional, i per això, quan algú trenca els interessos d’un estat, aquest acaba utilitzant la força. En un cas hipotètic d’una resolució d’alto el foc entre dos estats per part del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, “si els dos senyors de cada bàndol no volen aturar el conflicte, no ho faran. És igual. Les Nacions Unides no hi tenen res a fer. Diplomàcia sí, però les Nacions Unides no tenen la força d’articular un exèrcit propi que aturi el conflicte”. El professor Rodés evidencia amb les seves reflexions a EL TRIANGLE que “les relacions internacionals no són democràtiques” i, per tant, estats poderosos, com són els Estats Units o Rússia, no perceben com un privilegi tenir dret a veto al Consell de Seguretat de les Nacions Unides perquè, per a ells, és un element normal. “Sense les Nacions Unides o sense el Consell de Seguretat encara serien grans potències”. Malgrat la imperfecció del sistema establert i els bloquejos internacionals que genera, el dret a veto que poden exercir només cinc potències mundials “és un element fonamental del mateix sistema”, i si aquest ens funciona “és perquè hi ha dret a veto”.
La mateixa reflexió acaba fent el doctor en Antropologia Social per la Universitat de Barcelona i impulsor de SOS Racisme, entre altres associacions, Miguel Pajares. En declaracions a EL TRIANGLE, Pajares es mostra contrari al dret a veto, però afirma que “no sé si el Consell de Seguretat funcionaria o tindria la força que ara té si no hi hagués el dret a veto. L’Assemblea de les Nacions Unides no té capacitat de veto, i aprova resolucions per majories aclaparadores, però al final no tenen cap repercussió pràctica”. Tot i això, “el dret a veto sembla anacrònic i hauria de desaparèixer”.
Malgrat la complexitat d’una organització que aplega 193 estats amb els seus respectius interessos nacionals, els dos professors universitaris són uns ferms defensors de la seva existència. Segons Jesús Maria Rodés, “molts conflictes mundials, regionals o locals s’han pogut solucionar o mantenir en equilibri gràcies a les Nacions Unides. S’han fet missions a tot arreu, algunes amb més èxit i d’altres amb menys”. En aquest sentit, Rodés cita el primer grup d’observadors militars que es va enviar l’any 1949 a supervisar l’alto el foc entre l’Índia i el Pakistan al territori de Jammu i Caixmir. Actualment, encara hi ha observadors internacionals en aquest conflicte que implica dues potències nuclears enfrontades per un territori. Un altre exemple d’intervenció ha estat la creació de la Força Interina de les Nacions Unides al Líban (FINUL) per evitar enfrontaments entre el Líban i Israel, dirigida actualment per un general espanyol. Segons Rodés, “els cascos blaus són respectats per la bandera que representen, però no per la força militar real que tenen”.
Altres exemples es poden trobar a Centreamèrica. Quan Jesús Maria Rodés va ser assessor del secretari general de les Nacions Unides Javier Pérez de Cuéllar van aconseguir acabar amb una guerra que feia mig segle a El Salvador. “Estan molt millor que abans, perquè no hi ha guerra, i el mateix es va fer a Guatemala per generar estructures i acabar amb el conflicte”, afirma Rodés. “No és un instrument perfecte, però ha fet moltes coses. És un organisme de finals dels 40 i necessita una bona revisió de tot”, conclou.
Per Miguel Pajares, especialitzat en migracions i refugiats climàtics, “hauria de tenir més capacitat executiva, perquè té un seguit d’organismes que són gairebé l’única cosa que existeix al món per poder actuar en defensa dels drets humans, però té poques competències, sense capacitat sancionadora, i les seves declaracions haurien de ser jurídicament vinculants per als estats”.
En matèria d’actuació climàtica, considera que caldria “més capacitat d’incidir” per forçar els estats a abandonar els combustibles fòssils, amb plans d’actuació i calendaris d’execució. En l’àmbit de les migracions, Pajares considera que “una competència molt important seria que des de les Nacions Unides es poguessin gestionar les migracions i la distribució de refugiats, fer una gestió mundial de les migracions. Però estem molt lluny d’això. Ha de ser amb acords entre els estats, i no hi ha capacitat de gestionar les migracions, i això cada cop serà més necessari. Les Nacions Unides cada vegada es queden més curtes en la seva capacitat de gestió d’aquests temes”.
Pel professor Pajares, “anem cap enrere”, i un exemple d’això ho són “els acords internacionals que abans vinculaven jurídicament els estats, i això ha anat desapareixent”. Fent un repàs històric, Pajares cita “quan es van fer els Acords de Bretton Woods l’any 1944, i es va crear el Banc Mundial, on es van assolir acords forts que van crear vincles polítics. O quan es va crear l’Organització Mundial del Comerç l’any 1995, amb capacitat de sanció, però això després ja ha desaparegut. No hi ha hagut acords internacionals que hagin creat organismes amb capacitat de sanció i que obliguin els estats a complir. Hem anat enrere”. Malgrat la necessitat de les reformes plantejades, el context polític actual fa desistir del seu impuls, segons els dos professors consultats. Segons Pajares, “la reforma de les Nacions Unides no la veig per enlloc, i segons com es plantegi podem anar enrere, perquè tenim molts estats amb governs molt nacionalistes que podrien fer anar enrere en algunes matèries en les competències de les Nacions Unides”. És una gran paradoxa, perquè és el moment en què més es necessita, però en què el context mundial és pitjor.
*Pots llegir l’article sencer al número 1558 de l’edició en paper d’El Triangle.
