Per si faltava algun element o factor que acabés d’empobrir la imatge i la personalitat futbolística del Barça d’aquesta temporada, l’airejada esbroncada de l’entrenador, Xavi Hernández, dirigida a una sèrie de jugadors perquè han deixat de córrer el que toca i suar la samarreta blaugrana en la proporció que ho exigeix el seu entrenador, l’alçada del seu estatus internacional i el nivell salarial amb què els recompensa el club que tan generosament els paga, ha tancat el primer semestre blaugrana de Montjuïc amb un ultimàtum al decebedor joc i rendiment del vestuari que, per ordre de risc, pot afectar la continuïtat d’alguna estrella o del mateix Xavi en cas que no es produeixi la reacció esperada.
Possiblement ha estat una batussa clau en l’esdevenir d’una conjuntura que, a partir del gener, amb la tornada als terrenys de joc, descentralitza en part el debat sobre la figura de Xavi, o millor dit sobre la seva capacitat com a tècnic -en cap cas sobre el seu relleu i transcendència barcelonista-, i obre la porta al fet que l’afició pugui personalitzar les seves queixes més individualment i no com en l’últim partit a casa davant l’Almeria en forma d’esbroncada grupal. Xavi ha travessat una perillosa línia de la qual no hi ha tornada si aquest càstig públic no genera una inversió evident de la tendència erràtica que l’equip i el mateix entrenador necessiten deixar enrere.
Perquè, en el fons, assenyalar els jugadors no deixa de ser, segons les regles no escrites en futbol i en un vestidor, una actitud covard i perillosa si no es té l’autoritat i el suport incondicional i infrangible de la junta i també de la premsa i l’afició, que en el cas de Xavi avui són discutibles. Johan Cruyff per exemple era capaç d’assenyalar Laudrup, Stòitxkov o Ivan de la Peña sense que ningú li recriminés per fer-ho, de la mateixa manera que, davant l’afició, deixava clar que les ‘vaques sagrades’ de l’equip tenien la responsabilitat de treure les castanyes del foc. Encara que a alguns els molestés aquest tipus de comentari sabien que aquesta batalla estava perduda per endavant amb un personatge de la talla de Johan, amb tota la raó o sense.
El problema per a Xavi és que ja acumula setmanes d’excuses, protegint els seus jugadors de portes en dins i de portes en fora, cosa que li ha costat no poques crítiques per diversificar tant les queixes (horaris, el sol, els viatges, el calendari, la premsa…) que el seu propi cartell i crèdit s’han vist afectats. No a un estadi crític, però sí a aquest nivell innecessari on Joan Laporta s’ha vist obligat a escenificar la seva lleialtat i confiança incondicionals, fet que sempre precedeix el probable cessament de l’entrenador segons l’estadística.
És clar que Laporta ha jugat al gat i la rata abraçant l’entrenador del filial en el moment més inoportú i, d’acord amb algunes versions fidedignes, deixant entreveure, durant la copa de Nadal amb la premsa, que Rafa Márquez està sobradament preparat per agafar les regnes del primer equip si cal en cas d’una emergència.
La realitat de les aparents excel·lents relacions entre el president i l’entrenador no són ni tan creïbles ni tan irrompibles. El discurs de tots dos, obligadament harmònic i sense fissures en la forma, no se sosté en el fons, ja que Laporta s’ha vist obligat a prohibir als seus directius i entorn executiu parlar malament de Xavi com ell mateix ho fa en privat i Xavi, quan s’ha vist contra la paret, no ha dubtat a concentrar les crítiques contra els fitxatges preferits del president, Lewandowski i Joao Félix, disparant just a la línia de flotació més sensible de la llotja, el poder dels agents dominants, Pini Zahavi (Lewandowski) i Jorge Mendes (Joao Félix), ja comissionada fa dos estius l’operació de l’alemany i en curs la pretensió de Laporta de pagar-li a l’Atlètic de Madrid pel davanter portuguès el que faci falta.
“A aquest no el vull veure ni en pintura”, va comentar Xavi als seus sobre el ‘matalasser’ quan es va assabentar per la premsa l’estiu passat que els ‘Joaos’ estaven de camí al Camp Nou (o Montjuïc) pel desig exprés de la presidència. En aquest joc d’equilibris entre els reforços desitjats per l’entrenador i els diferents interessos conjunts de Laporta, Deco i Echevarria s’havia aconseguit una estabilitat relativa fins que Xavi, després de l’enorme dany provocat pel 2-4 del Girona, s’ha quedat sense l’escut de la premsa guardiolista i ha percebut més percentatge de teatre i d’estratègia que estima de debò en aquesta estreta i fins i tot aclaparadora adulació pública de part de Laporta.
L’última victòria sobre el cuer Almeria per tancar l’any va servir finalment per posar les cartes sobre la taula, va ser el moment en què, després d’una primera part espantosa, Xavi va asseure Joao Félix en un gest autoritari de cara al públic i, a l’interí del vestidor, va assenyalar la passivitat de Lewandowski davant de la resta de l’equip permetent, això sí, que la premsa acabés per assabentar-se ràpidament.
Xavi va jugar la seva mà, una mica a la desesperada, sobre l’escut d’aquesta victòria agònica i amb l’avantatge de saber que mentre vagi guanyant partits i es mantingui a la ‘pomada’ de la Lliga i de la Champions, Laporta no el podrà fer fora perquè també la seva és la carta d’un president que, sense creure del tot en aquest entrenador, va buscar certes garanties d’èxit en la gestió del joc i especialment la condescendència mediàtica després de fer fora Koeman, Messi i Griezmann i així justificar tanta palanca i tant de fitxatge, cap realment en pugna amb altres clubs.
Laporta ja coneix, doncs, el tipus d’armes i d’estratègia de Xavi per defensar el seu càrrec amb dents i ungles, posant en qüestió aquells reforços amb el segell personalíssim del president com el golejador Lewandowski -a causa de l’edat- i l’estrella portuguesa Joao Félix, un jugador sens dubte amb la mateixa dosi de talent com de ciclotímia i irregularitat.
La treva nadalenca serà només això, la pausa obligada a un examen setmanal a què Xavi es veurà sotmès mentre no sigui capaç d’aprofitar qualsevol relliscada i ensopegada del Girona i del Madrid per disputar-los les posicions capdavanteres i evitar el potencial risc de despenjar-se abans de temps de la lluita per la Lliga. Les ferotges crítiques acumulades pel rendiment de l’equip i la poca habilitat de l’entrenador per canviar la mala dinàmica instal·lada s’han acumulat i provocat aquest escenari que només canviarà a base de triomfs convincents i d’una remuntada de les prestacions individuals i col·lectives del vestidor.
Laporta també ha de ser igual de prudent com de contundent a l’hora d’administrar aquesta reiterada i infrangible fe en Xavi si les coses no milloren a partir del gener amb l’arribada de Vítor Roque, l’entrada del qual a l’equip comportarà que un davanter o l’altre, Lewandowski o Joao Félix caiguin de la titularitat. L’alternativa és asseure Raphiña, fitxatge patrocinat el seu dia per Deco quan exercia d’agent abans d’ocupar la secretaria tècnica.
La papereta no és fàcil ni per a Xavi ni per al president, que també es veuria en dificultats si l’entrenador es decideix per revolucionar l’equip a base dels joves com el mateix Vítor Roque i Lamine Yamal o Marc Riu i això li acaba donant millors resultats que amb la ‘vella guàrdia’.
