La sensació que la Superlliga és un projecte sobrevalorat i força artificial s’ha anat estenent amb el pas dels dies des que la sentència que l’autoritza, sense que la UEFA pugui sancionar els seus clubs, es va fer pública dijous passat. Des de llavors, el Reial Madrid i el Barça, els únics dos clubs dels grans que ho han celebrat com “un moment històric per al futbol europeu”, s’han topat amb que els clubs de la Premier s’han desmarcat tant en bloc com individualment i la resta dels poderosos de les Lligues capdavanteres -italiana, alemanya o francesa- s’ha decantat per continuar alineats amb la dinàmica i evolució de les competicions de la UEFA. Sembla un rebuig massa frontal i integrat per un bloc de tan enorme volum de clubs, pràcticament la majoria, com per suposar que la idea d’una Superlliga atractiva i imminent pugui ser una realitat, fins i tot sobre la tossuderia i el poder del president del Reial Madrid, Florentino Pérez, quixotesc, solitari i es diria que fins i tot escàs de seny i de mires en aquesta aventura.
A Florentino li cobreixen l’esquena l’extraordinari palmarès nacional i internacional del Reial Madrid, el prestigi i la història del club, inqüestionables, tant com el reconeixement mateix del president blanc com un dels empresaris més importants d’Espanya al capdavant d’una de les principals constructores del món. Certament, no guarda relació la seva dimensió i prestigi personals en l’àmbit professional i de gestió del Madrid, projectat en aquest nou Bernabéu que ja és una màquina de produir beneficis, amb aquesta obsessió per abandonar l’entorn de LaLiga i de la UEFA, ni que sigui com un ermità, en un camí que sembla no conduir enlloc.
Per estrany que sembli, Florentino no percep o no vol reconèixer que s’està quedant sense companys de viatge -amb prou feines li queda Laporta-, com si la resolució de l’alt tribunal europeu impliqués condemnar la UEFA a la seva desaparició i oblit. I no és així, sinó més aviat al contrari, ja que Alexander Ceferin ha tingut temps de maniobrar i d’ordir un pla perfecte, començant per la seva pròpia obertura i predisposició a acollir i donar suport a qualsevol iniciativa dels clubs que millori les competicions, a més de regar les actuals amb més ingressos i haver introduït canvis al format de la Champions. La UEFA era conscient que la cultura antimonopoli de la UE li donaria aquest aire conceptual, teòric i legal a qui proposés un règim de llibertat sense repressió per als clubs partidaris de jugar altres competicions.
Celebrar el text de la sentència com una victòria en nom de la llibertat i la fi de la tirania com han fet Florentino i Laporta sona a exageració, tant com la precipitada conclusió de certs mitjans i periodistes, que donen per fet un impacte del mateix calibre transformador que la sentència Bosman. Els trets no van en aquesta direcció, per la senzilla raó que el projecte continua sent elitista, sectari i injust, comparat amb l’estructura piramidal de la UEFA.
Els casos del Girona i de la Unió Berlín no han ajudat el discurs de Bernd Reichart, CEO d’A22, la societat promotora de la Superlliga, destacant que, per exemple, l’actual i sorprenent colíder de LaLiga només entraria avui a la tercera divisió de la Superlliga encara que acabés sent el campió. La UEFA, en canvi, li assegura jugar la següent Champions des de la fase de grups sempre que quedi entre els quatre primers. Bernd Reichart, a més, ha defensat que per a l’Unió Berlín ha estat “un càstig” poder jugar la Champions aquesta temporada per primer cop en la seva història. “Al club m’han dit que tant de bo hagués existit ja la Superlliga perquè així s’hauria assegurat jugar diversos anys a la tercera divisió”, ha assegurat Reichart, una opinió que, per descomptat, no comparteixen els seus aficionats ni tampoc el futbol en general.
Pel Barça de Laporta, el nou escenari és un parany mortal. El president blaugrana s’ha quedat atrapat entre el servilisme i l’obediència deguda a Florentino -que algun dia haurà d’explicar- i la necessitat d’estar a bones amb la UEFA per si de cas. A més de l’amenaça que el cas Negreira pugui ser utilitzat en contra en qualsevol moment, ja que de moment va salvar el primer match ball gràcies a Luis Rubiales i la condescendència del president de la UEFA, Alexander Ceferin, des del màxim organisme s’ha filtrat que el Barça podria ser expulsat de la Champions a partir de la 2024/25, i per diverses temporades, a causa del seu incompliment de les normes financeres. Es tracta, per les informacions aparegudes, d’una infracció greu per culpa de les palanques de Laporta, validades per Javier Tebas, encara que sense valor ni efecte als comptes per al fair play de la UEFA, que no té en compte els ingressos no derivats directament de l’activitat pròpia de l’explotació futbolística.
Com que Laporta se les ha saltat sense cap objecció ni prevenció, el càstig pot ser important i per descomptat de terribles conseqüències per al futur del club. Aquesta situació amenaçadora explica que Laporta hagi reaccionat amb aquest tremp i actitud conciliadors, pronunciant-se a favor d’establir una negociació i diàleg amb la UEFA que permeti assolir acords tan impossibles com que el Barça s’emporti 400 milions per participar en la Superlliga sense que això suposi una ruptura amb LaLiga i la UEFA.
De fet, Laporta també s’ha quedat tot sol en aquesta terra de ningú, apostant per un posicionament que no té res a veure amb la ferma determinació de Florentino d’anar a lluitar a camp obert sense donar-li el menor marge a una solució diplomàtica. Laporta està condemnat a caure víctima de les represàlies d’un bàndol o de l’altre si s’obstina a posar un peu a cada barca. Ha d’escollir trinxera i, així i tot, el Barça té molt complicat sortir victoriós.
Trair Florentino a costa de perdre la protecció personal en aquesta fosca trama de favors de la seva tenebrosa relació és caure en un pou sense fons, però també és la taula de salvació del Barça. Si Laporta abandona el projecte a favor de la UEFA deixant tirat el Reial Madrid serà com dictar l’epitafi de la Superlliga i celebrar un rèquiem a la seva memòria posant-t’hi fi a la seva fugaç i efímera vida.
Laporta perd en qualsevol escenari, tant si surt cara com si surt creu, a menys que, de sobte, un miracle socorri aquest arriscat pla d’arrencar-la amb dos o tres equips realment compromesos. Per més rodes de premsa i declaracions protagonitzades per Bernd Reichart pocs creuran ni valoraran un discurs on no apareixen els noms dels clubs adherits ni tampoc el patrocinador disposat a córrer amb els milers de milions que calen perquè, al final, només 16 equips puguin participar en la ronda d’elit. El que Laporta també pretén, desesperat i a la vista que la seva capacitat per a la gestió i millora dels ingressos retrocedeix, al revés de la resta dels ‘grans’, és assegurar-se que el Barça, com el Madrid, mai no baixaria a la segona divisió de la Superlliga, circumstància que determina, com l’auto-designació per la que seria la primera Superlliga, un sistema no basat en la meritocràcia sinó en el potencial reclam dels clubs amb més cartell i consum del continent.
Tracta d’evitar, per exemple, el risc de quedar fora de les grans competicions com ara mateix passa amb el nou Mundial de Clubs de la FIFA 2025, amb 100 milions en joc, on l’At. Madrid li porta avantatge per a l’única plaça lliure del futbol espanyol. També l’At. Madrid, guanyant el Sevilla en el partit endarrerit de Lliga, ha deixat l’equip de Xavi a la quarta posició de la Lliga, tots dos molt a prop del cinquè, l’Athletic. Compte amb mirar tant cap amunt i perdre la perspectiva de la realitat.
