Historiador. Catedràtic d’Història Contemporània a la UB. S’ha dedicat a la investigació de la cultura política de les classes subalternes i de les polítiques públiques de memòria, sobre les quals ha participat en diverses iniciatives i en la seva narrativa museològica. Ha escrit diversos llibres. Entre els quals, amb Elizabeth Jelin, Cómo será el pasado: una conversación sobre el giro memorial, Diccionario de la memoria colectiva i Irredentas. Ara surt a les llibreries Crítica de la razón compasiva. Reconstrucción, transmisión y poder en la memoria del pasado (Icaria Editorial).
A què respon l’extens, matisat, titular del teu llibre?
Del que tracta el llibre, en síntesi, és de la gestió dels discursos, narratives, i relats del passat. Per tant, s’ocupa de les polítiques de memòria, tant de les públiques com de les privades. És a dir, de la història de memòria. “La raó compassiva” no és ni un recurs literari, ni una metàfora. És el concepte i també l’expressió que reuneix tot l’argumentari establert per la teologia cristiana contemporània, sobre el qual se sosté el principi del “deure de memòria”. Un principi que ha actuat de paradigma de les polítiques de memòria i dels models memorials, des de la Primera Guerra Mundial fins a l’actualitat. Expressió que neix, molt fonamentalment, de la pregunta que es fa als anys 60 la teologia cristiana: on es troba Déu a Auschwitz? Per què el mal en la creació bona de Déu? La resposta que dona la raó compassiva és crear un instrument intel·lectual (en l’argot cristià, una “teodicea”), que té per objectiu trobar evidències de la conducta de Déu, sense haver de recórrer a cap revelació sobrenatural. En aquesta raó compassiva, el centre és el dolor i el sofriment.
Cosa que tu qüestiones, critiques…?
Si, per descomptat. El fet de recordar, en la memòria col·lectiva, és una decisió d’agafar el que desitjo recordar, o em va bé recordar. I això no és ni bo ni dolent. És un fenomen humà. Jo escullo els meus records, a diferència dels somnis. Els somnis venen, als records s’hi va. I, evidentment, escollir uns records significa una estructuració de l’oblit. Per això, la memòria sempre és conflictiva. Perquè en aquests records podem anar de menor a major, de la meva família i el meu grup més immediat als records de classe o de la comunitat nacional. En tot cas, la memòria és sempre una imatge del passat, que està en construcció constant.
I això, traslladat a l’àmbit públic, institucional, polític… acaba generalment en una instrumentalització de la memòria en interès propi?
El fons de la raó compassiva estableix que l’autoritat màxima memorial és la víctima. La víctima, el dolor, el sofriment, no són valors. Són experiències. La raó és un valor. Quan es decideix crear un relat propi (en definitiva, la funció principal de la memòria és crear relats, narracions, explicacions del passat, ahistòriques), el que es vol molt sovint és recordar que s’ha patit, el dolor. Per això existeixen multitud d’associacions de víctimes. En una política pública, el recordatori del dolor no és probablement el més pertinent. El que ha de fer una política pública no és imposar el record, sinó garantir el record. És a dir, que tot aquell ciutadà que desitgi participar en la construcció d’un relat del passat pugui fer-ho. Això és el que han de garantir les polítiques de memòria. Hi ha una diferència molt important en el vocabulari; una cosa és una víctima, i una altra un represaliat. Això és una cosa que està en el fons de tot. Perquè la víctima és, per exemple, la d’un bombardeig. Qualsevol represaliat ho és perquè pren una decisió, important o mínima, d’actuar. A partir d’aquí assumeix la possibilitat de ser represaliat.
Què es pot dir de l’Holocaust, canonitzat com a referent únic de la violència nazi, i instrumentalitzat fins al punt de justificar el que sigui en nom de les víctimes?
Això no ho han fet els jueus, exactament. Ha estat utilitzat per molts règims, la majoria democràtics, per a polítiques pròpies. Cosa que no treu com va ser de terrible i paradigmàtic l’Holocaust. No és tant el sionisme el que posa l’Holocaust a dalt de tot, sinó altres subjectes polítics, com el partit demòcrata americà, i també republicans; a França mateix… És molt interessant el llibre de Hannah Arendt Eichmann a Jerusalem, quan explica que, en els primers 20 anys d’Estat israelià, es marginava els que havien viscut l’Holocaust, els que van estar als camps. Tot el tema comença amb la gran operació policial i el judici a Eichmann. La mateixa Església catòlica i podem dir el món cristià han tingut un gran interès en això. Quan, a partir del Concili Vaticà II, va apareixent una reflexió sobre el paper més social que ha de tenir l’Església, els inconvenients que ha tingut posar el pecat i la persecució en primer pla, sorgeix la famosa teologia de l’alliberament, i el seu no menys famós Catecisme Holandès, a mitjans dels anys 60, 70… Tota aquesta gent posa l’Holocaust en primer pla: “Déu, que crea el bé, com pot consentir que passi això?”. La víctima iguala. Però, la qüestió no que siguin totes iguals, i valorar la capacitat de patir, sinó la capacitat de dir no. Si dir no comporta sofriment, ha de ser explicat. I no va ser explicat, sinó ocultat.
Un catolicisme, un cristianisme, que ha contribuït decisivament a demonitzar, perseguir, el judaisme…
Encara no estan consensuades les raons d’això, que comença a la baixa edat mitjana. Els pogroms succeeixen en determinades conjuntures i amb elements diferencials. Per exemple, la gran matança de jueus que es produeix a Barcelona, al segle XIV, va ser el resultat de les tensions entre el monarca i els senyors feudals. El monarca defensa els jueus. Una de les maneres de prendre-li el poder al rei és massacrar-los. A partir d’aquí sorgeix el relat que van crucificar Crist. Això passa a Polònia, Pomerània…, a moltíssims llocs, i es crea una llegenda.
Nankin, Auschwitz, Hiroshima… Plus jamais ça, cites al teu llibre. I el ça continua…
Qualsevol teodicea sempre dona la raó a Déu. No pot arribar mai a la conclusió que Déu és un malvat. S’ha de conjurar el mal, però ça és a tot arreu. És demolidor. La instrumentalització és a tot arreu: això de què estem parlant és susceptible de ser instrumentalitzat en tots els sentits, a la dreta i l’esquerra, el centre, els extrems… S’ha d’anar amb molta cautela en el moment d’analitzar els processos socials en els quals apareixen les polítiques públiques. Diuen molt del perquè s’han escollit unes imatges i no unes altres, del perquè s’aixeca un monument i no un altre. Per això, la crítica a la raó compassiva, al deure3 de memòria, és que una política pública mai es pot sostenir en el principi interactiu, sinó que ha de ser considerada com un dret civil. L’Estat, el Govern ho han de garantir.
A aquest propòsit, resulta imprescindible en aquestes qüestions recórrer a les lleis per canviar les coses o, per contra, aquestes contribueixn de vegades a tapar-les o a oblidar-les? No és, potser, en la lluita cultural, de les idees, on s’ha de posar l’accent per tractar d’evitar que això torni a passar?
En un sistema democràtic hi ha lleis. Les lleis serveixen per regular les coses. Però, en aquest sentit, en el cas, per exemple, de la nostra Llei de Memòria Històrica, a diferència del cas dels francesos, no s’hauria d’intentar imposar un relat. Hi ha qui diu (la dreta) que així s’ha fet, perquè del que es tractava era de condemnar el franquisme. És certa aquesta condemna tremendament subjectiva i política, i amb tot el dret del món. És una línia vermella. Hi ha unes qüestions ètiques que han de ser establertes. En aquest sentit, crec que hi ha hagut una evolució positiva a Espanya, des del 1986, quan el Govern de grans majories absolutes de Felipe González, en el 50 aniversari de la guerra, el Govern fa una declaració institucional dient que tots són iguals. Només havien passat 10 anys des de la transició. Això, dit des del Govern, amb tota la raó d’Estat que implica, impedeix que es pugui respondre a una pregunta bàsica en qualsevol règim que s’acaba de construir: per què diem que les nostres institucions són superiors a les de la dictadura? Si tot és igualment respectable, aquesta pregunta no pot ser resposta. Hi ha un exemple que, per mi, va ser la culminació: la creació de l’Associació de Víctimes del Terrorisme. Aquesta associació va creixent, i Mariano Rajoy va dir que les víctimes sempre tenen raó. En això hi ha una espècie de biologisme memorial. Les manifestacions en contra de l’avortament, així ho plantegen, en nom de la vida. La perversió és màxima. La instrumentalització és, en gran mesura, conseqüència de la potenciació del subjecte víctima.
