Míriam es planta davant del faristol. Al seu somriure desdenyós s’escolta el menyspreu altiu cap a la casa on l’han convidat, de categoria inferior a la seva. Escodrinya la lletjor, la brutícia, tot això que la disgusta i li amarga la vida.
A la boca de Míriam hi ha una ganyota d’arrogància. Míriam és altiva també quan li retreu a la criada filipina que sigui descurada. Un cop va deixar un bitllet de 5 euros entre els coixins del sofà per provar l’honradesa de la dona. El bitllet encara hi era quan Míriam ho va anar a comprovar, però això no li va servir per confiar en la dona, sinó per clavar-li una altra bronca: es nota que no neteges el sofà a fons, no et donaré la paga de Nadal.
L’arrogància resta saviesa a la persona sàvia, però què resta a la persona d’un poble de l’interior de qui se’n desconeixen la formació i els mèrits intel·lectuals? La Míriam ens recorda: estudiar és de pobres. L’absència justifica o disculpa aquest to aspre, aquesta mirada rapinyaire, gèlida i distant. Es veu de seguida que Míriam no és feliç. La infelicitat va més enllà de considerar-se víctima d’una opressió secular. Al cap i a la fi, Míriam viu molt bé i ocupa un alt escalafó a la piràmide. I, no obstant, alguna cosa la corroeix.
A Míriam se li va acudir assenyalar els jutges pecadors amb el mateix to del profeta que adverteix els impius, els culpables, els traïdors. El seu to va adquirir un gir tràgic quan va recitar la llista, una vehemència dramàtica. Potser li agradaria ser actriu i representar una Fedra, una Antígona. Procedir a l’assenyalament públic exigeix un alt grau de moralitat en qui el pronuncia, un alt concepte d’ella mateixa i de la rectitud a prova de relliscades, d’errors. Només els ungits per un Déu, només els que van néixer al bressol bo, els genets amb cavalls propis a l’hípica són capaços de tanta altivesa. Míriam contempla el món des del seu corser de dignitat i per tant menysprea tot allò que s’arrossega més avall.
Assenyalar els culpables es va convertir en un esport social durant els pitjors anys del ‘procés’ i li agradaria seguir en el paisatge de la santa guerra: van assenyalar periodistes, escriptors, diputats, professors, policies. Van fer llargues llistes de persones que serien jutjades, deportades o humiliades públicament en el futur, quan la pàtria sigui un estat i puguem passar comptes. Van anotar artistes, cambreres de bar, dependents de fleques. Van apuntar els tebis i els absents en els seus actes. Van censar els desafectes. Se’ls va acudir registrar els que anaven a les concentracions. Qui fa una llista, en fa dues: a la segona hi ha els que no són a la primera. Així els tenim anotats, quan arribi el moment. Ai dels que no estiguin a la llista bona: no se salvaran.
Per això ara recita llistes de jutges impius, segueix al món de les llistes. No serveix de res saber que un jutge ha estudiat una carrera meritòria, que s’ha lliurat a una carrera complexa i que, en definitiva, si l’estat de dret s’anomena així és perquè hi ha jutges i jutgesses que apliquen les lleis aprovades als fòrums de la democràcia. El seu propi partit porta una llista llarguíssima de demandes, recursos i denúncies davant la justícia d’aquests jutges: han denunciat periodistes i mitjans de comunicació, activistes de diferents causes, partits i entitats, institucions. I quan els denuncien exigeixen la màxima severitat, la màxima pena. El senyor Turull, del seu partit, va exigir la condemna per sedició als activistes que van envoltar el Parlament de Catalunya. Va exigir la màxima pena a la judicatura d’Espanya.
De la mateixa manera que ella ha d’exigir al seu marit que sigui molt sever al càstig quan la criada filipina oblida passar la mopa per un cert racó. Tinc una llista d’errors i oblits de la criada, li deixa anar al cònjuge. Hauries de ser inflexible amb ella, i no et deixis portar per les teves manies comprensives ni li donis segones oportunitats, que et conec. Que no veus com tracto jo la judicatura espanyola?
Míriam somriu a la càmera, amb un gest congelat, ceruli. Com quan Torquemada sentenciava la foguera, el poltre, l’infern. En el seu somriure somriu, amb tota la seva ira de foc, la guardiana de les essències i la puresa, la veritat per sobre del que és veritable. El foc que glaça la sang.
