Home del temps autodidacte, perquè així va començar. Després va estudiar Geografia Física. Comunicador i, ara, evangelitzador del medi ambient. Coautor de diverses publicacions. L’última, Stop al canvi climàtic. El seu mitjà de comunicació més familiar, des del 1985, ha estat la ràdio, i després la televisió. Des del 2012 participa en un pòdcast, en què hi ha gairebé 3.000 entrevistes de proximitat.
Està canviant l’home del temps amb el canvi del temps?
Jo, i alguns companys, portem més de 35 anys en el tema. Uns altres menys de la meitat. Han crescut en un nou paradigma. En el meu cas, vaig començar, apassionat pel temps, amb 18 anys. I tinc la sort de seguir dedicant-me a això. Al final dels anys 80, i en els 90, començo a veure, de manera molt marcada, les primeres notícies alarmants sobre el canvi climàtic. En aquell moment, hi havia una disjuntiva important, perquè els anys 70 van ser especialment freds. Algun endeví sense gaire recorregut científic, diguem-ne, va dir que anàvem cap a una glaciació, geològicament parlant, que arribarà d’aquí 15.000 anys, i que aquí en teníem els primers símptomes. Una cosa que, a la llum dels fets, resulta absolutament gratuïta. En aquest segle, s’accentuen els avisos que alguna cosa està passant amb el temps. Fins que, el 2010, comencen a caure rècords, més sostinguts en el temps, i molt més potents. És llavors quan jo m’adono que la meva funció de comunicar el temps comporta l’obligació, moral i en altres sentits, d’explicar uns canvis bruscos que, per primera vegada en la història de la humanitat, venen evidentment de la natura, però amb l’afegitó de la petjada humana.
En aquesta nova faceta comunicacional de l’home del temps, no s’està produint, de vegades, una dramatització informativa estressant per al receptor?
Efectivament, aquí hi ha el missatge commovedor. A partir d’aquí, és molt difícil comunicar, perquè pots agafar aquest camí que dius; un d’intermedi que, sincerament, no sé molt bé on se situa, o un tercer, que seria posar a les coses una pell de be, i anar tirant… En el meu cas, al cap de bastants anys de treballar en el pòdcast mediambiental, la resposta a aquesta disjuntiva ve de la mà de construir sistemàticament relats sobre què podríem fer cadascun de nosaltres, des de casa, per millorar les coses. Per què no contracto energia verda, si només he de despenjar el telèfon? Per desconeixement, per confusió en els missatges que rebem, etc. En aquest sentit, igual que estic fent ara, m’agrada construir un relat entorn del fet que els nostres granets de sorra poden ser molt potents, perquè, al final, també envies senyals al mercat, que no és tonto.
Isidoro Tapia ha dedicat el seu llibre Un planeta diferente a cridar l’atenció sobre el fet que el canvi climàtic no és alguna cosa que ha de venir, sinó que ja hi som. Comparteixes aquesta tesi?
Absolutament. El que passa és que no en som conscients. Fa anys que el nostre entorn canvia d’una manera molt més accelerada. El transport naval que, entre altres coses, mou el petroli pel canal de Suez, triga tretze dies més que si anés per l’Àrtic. Als anys 90, la previsió dels russos, amb la construcció de la planta de gas liquat més gran del planeta, era que al 2030 podria ser navegable. Cosa que ja va ser possible l’hivern del 2017. L’Àrtic es fon a una marxa molt més ràpida i mai vista. Es pot dir que ens queda lluny, però veiem com funciona la geoestratègia: sobirania alimentària, el gas, Ucraïna… Moltes arestes. Això, d’una banda, però aquí, sense anar més lluny, la costa espanyola i especialment la mediterrània és extremadament sensible a l’augment del nivell del mar. Per aquí ens ve un problema d’unes dimensions colossals. La primera línia de costa està amenaçada, literalment. Científicament, sabem què passarà. El perfil de costa d’aquí a 20 anys, i especialment, d’aquí a 50, serà extraordinàriament diferent. En el cas de Catalunya, sabem que l’aeroport del Prat quedarà inundat. I també les vies de tren del Maresme, el Delta de l’Ebre, gran part dels passejos marítims, barris de moltes de poblacions… En una zona d’Alacant ja s’està duent a terme una intervenció en previsió que quedarà inundada.
L’actual sequera evidencia que Catalunya està en una zona especialment sensible a les alteracions climàtiques, i les seves conseqüències?
Els models de pluja amb els quals es treballa, a un trimestre vista, ens donen situacions molt marcadament atlàntiques, favorables a Galícia, Portugal… Però pel que fa a la façana mediterrània no hi ha res que faci preveure, no pluges normals, que estarien bé però no solucionarien res, sinó un superàvit a llarg termini. I reconec que tinc el cor dividit. Per a mi, aquesta és la tercera sequera greu que he viscut, professionalment parlant. La primera va ser el 89-90; la segona, el 2007-2008. En les dues anteriors, es va solucionar la sequera miraculosament, amb tres mesos seguits de pluja.
Cosa que, segons constatem quotidianament, sembla lluny que arribi a passar…
M’agradaria, és clar, que això es repetís, però la raó em diu que hem d’arribar a l’extenuació, que no surti aigua de les aixetes a les ciutats perquè, d’una vegada per sempre, s’instaurin mesures estructurals d’aprofitament, adaptació d’habitatges, establiments turístics… i especialment de regeneració de l’aigua. Als anys 80 Catalunya va ser un referent a revertir el drama dels rius contaminats. Ara, disposem d e 540 depuradores en funcionament. Tenim unes lleres mitjanament dignes. A partir d’aquí, una part de l’aigua depurada que es retorna als rius es podria reutilitzar, i suposaria un volum equivalent al de les conques internes. Doblar la capacitat d’aigua seria una mesura intel·ligent, a més, evidentment, d’actuacions estructurals, de no perdre tant recurs per culpa de les xarxes deteriorades… A partir d’aquí, com amb la pandèmia, sembla que la humanitat no reacciona si no hi ha bufetades…
Com s’explica, en aquest sentit, que les Nacions Unides diguin que estem a les portes de l’infern i es faci tan poc per evitar-ho? Per què no s’adopten mesures tan dràstiques com dràstica és la situació? Per què, per exemple, no es crea una policia mundial del medi ambient?
Quan veus António Guterres, pobre, que no hi pinta res amb les seves declaracions sobre Gaza… Així estem. Però, al final, el que ens està movent en realitat, en molts casos, no és la bandera verda a Europa, com fins i tot comença a moure’s als Estats Units. És l’economia verda. Una oportunitat econòmica única, de futur, per avançar a Europa, que és una mica el far en molts sentits. Des d’aquí, és clar que ha d’haver-hi mesures estructurals globals. Però estem en un món de contradiccions on, directament, funciona la compra de voluntats per múltiples vies. A partir d’aquí, també és veritat que Brussel·les, en molts casos, s’ha plantat. Situar el 2028 com a final del gas a Europa és un assoliment de primera divisió. És veritat que el gas continuarà funcionant un temps, però quedarà com una energia residual. També s’ha establert l’any 2035, i en molts casos el 2030, com la fi del motor de combustió. Amb data de l’1 de desembre vinent, Nova York prohibirà l’ús del gas en nous edificis i rehabilitacions. Sí, hi ha interessants canvis estructurals, però, evidentment, es podria fer moltíssim més.
En la seva proposta de decreixement, Serge Latouche posa l’accent en la necessitat d’escometre simultàniament i de manera complementària iniciatives múltiples i diverses, per fer front al canvi climàtic. Des de l’estalvi energètic fins al sentit i la durada del temps de treball, passant per la mobilitat, el consum… Van per aquí els trets?
És clar que sí. No és un tema ideològic. Estem parlant de la nostra espècie. El planeta no corre perill. Correm perill nosaltres i el planeta que hem modelat, on les espècies, evidentment liderades pel rei de la selva, que és l’ésser humà, perillen i s’extingeixen. Cal pensar en gran en totes aquestes coses, al llarg dels pròxims anys. Si resulta que, per exemple, no necessitarem tantíssims diners per generar energia perquè ho farem a casa, podem pensar que els canvis són possibles. Aquí tenim alguns dels filons amb els quals l’educació, la mobilitat assenyada, la salut… podrien canviar, per construir una societat nova. Si algú tradueix tot això en política simple, en la qual els de dretes volen autopistes de vuit carrils i els d’esquerres van caminant, tocant la pera al conductor, s’equivoca. No va d’això. I si ho veiéssim així ens estavellaríem.
