Barcelona, 19 de juny de 1987. Membres de la banda terrorista ETA aparquen un cotxe carregat amb 200 quilos de material explosiu a l’estacionament de l’hipermercat Hipercor de l’Avinguda Meridiana. A les 16:10 hores esclata la bomba, causant una enorme explosió que produeix efectes similars als del napam. El sàdic atemptat, clarament dirigit a la població civil, donat el lloc dels fets (un concorregut centre comercial situat a un dels carrers més populosos de Barcelona), provoca 21 morts i 45 ferits, en la seva majoria dones i nens.
A les 17:30 es reuneix al Palau de la Moncloa un mini-gabinet de crisi presidit per Felipe González -al que hi assisteixen també els ministres de Defensa i Interior-, per analitzar la situació. Després de la trobada, el president del Govern declara: “Portem massa temps patint la xacra del terrorisme. Aquesta és la gota que ha fet vessar el got”. I tot seguit l’Executiu dóna ordre a l’Exèrcit de portar a terme una operació militar que s’anomenarà Vent Nord, amb l’objectiu de respondre al bàrbar atemptat.
Les següents jornades són dantesques: l’Exèrcit arrasa la província, i els aterroritzats guipuscoans, pressionats pels bombardeigs, intenten fugir per mar i per terra. Però és inútil: San Sebastià, principal port del territori, és canonejat de forma immisericorde pels destructors de l’Armada, i a la frontera d’Hendaia els qui intenten passar a França són rebuts amb foc de metralleta. Els qui s’hi queden no tenen millor sort: el Govern Central també ha donat ordre de tallar tot subministrament. Ja no hi ha llum, ni aigua, ni aliments, ni combustible. Les operacions i els parts s’han d’atendre a la llum de les espelmes o dels mòbils.
Després de l’atac, Felipe González proclama: “Com a estat democràtic, tenim el dret a defensar-nos del terrorisme. I una ofensiva així era necessària ja que la població civil basca amaga i empara ETA”.
Els sona la història? Res com extrapolar al nostre propi context fets que percebem com aliens i distants, perquè aquests adquireixin una nova dimensió: la seva veritable i tràgica dimensió. Que ser un estat democràtic no confereix cap dret a practicar la neteja ètnica, ni tan sols quan pateix el fuet terrorista, és allò just, allò ètic, allò legal. Que el cosí de zumosol d’Israel, Estats Units, juntament amb el seu serf, la Unió Europea, s’hagin posat al costat de qui comet tal atrocitat a Gaza, no és més que l’enèsim capítol de -com diria Borges– la Història Universal de la Infàmia. Una infàmia, per cert, de la que hi participa la nostra dreta espanyola, que mentre clama per la igualtat a les seves manifestacions contra l’Amnistia (la igualtat jurídica, mai la social i econòmica: la plebs ha de ocupar el lloc que li correspon al món), dóna suport a un estat que no només perpetra una carnisseria, sinó que a més a més es permet anatemitzar els qui la condemnen, assenyalant-los com a antisemites. Que vostè reconeix el dret de l’estat d’Israel a existir? Bé. Que vostè condemna el recent atac de Hamàs? Perfecte. Però tant s’hi val: Si no aprova la meva ofensiva a Gaza és vostè un antisemita. Al mateix nivell de Goebbels o Klaus Barbie.
L’últim estigmatitzat per aquesta insòlita fatwa és Pedro Sánchez. La seva posició davant el conflicte, basada en un criteri de pura justícia i sentit comú, això és, condemnant Hamás però afirmant alhora que “amb les imatges que estem veient i amb el nombre creixent de víctimes, sobretot de nens i nenes que estan morint, tinc francs dubtes de que (Israel) estigui complint amb el dret internacional humanitari”, li ha valgut a Espanya el linxament d’Israel, com ja va succeir abans amb el president de l’ONU, António Guterres. Un linxament que engrandeix, paradoxalment, qui no ho mereix: un president del govern que tothom sabem un cínic professional, capaç d’afirmar alhora una cosa i la seva contrària.
La violència israeliana ha de parar, però també el seu insuportable xantatge moral, que pesa com una llosa sobre les consciències. Un parany que l’estat hebreu exerceix tant des del paper d’eterna víctima (el qual es nodreix perversament de la memòria infausta de l’Holocaust) com des del supremacisme propi de sentir-se el poble elegit.
El Roto, lúcid i mordaç observador de la realitat, va publicar fa temps un dibuix en què un jueu, amb la tradicional quipà, exclamava davant un mur construït per Israel: “El crèdit de l’Holocaust l’hem dilapidat en murs i armament”.
L’increïble és que semblen ignorar-ho. Ja és hora de què li fem saber.
