Paul Preston explica que els generals Franco i Mola creien en l’existència del “contuberni jueu-maçònic-bolxevic”. Amb aquesta al·lucinació van emprendre la seva “croada”, preludi i en el marc del que seria la II Guerra Mundial.
El 19 de juliol del 36 Mola va proclamar l’estat de guerra a Pamplona per salvar i purificar Espanya. Acció violenta que reduís com més aviat millor a l’enemic, càstigs exemplars que restablissin el principi d’autoritat, sensació de domini, sembrar el terror i eliminar els que no pensaven com ells.
El 13 d’abril del 37, el ja generalíssim Franco li va explicar a l’ambaixador italià que una guerra ràpida s’emprèn contra un enemic estranger, però la guerra civil havia de dilatar-se fins a eliminar tota resistència, acabar amb la dissidència i purgar el territori ocupat. Guerra lenta d’extermini, com van fer Queipo de Llano a Màlaga i Sevilla i Yagüe a Badajoz.
La repressió franquista, del juliol del 1936 al novembre del 1975, va tenir diverses etapes. A la guerra es va perseguir i es va aniquilar sense contemplacions. Les bandes falangistes van assassinar i van confiscar béns aliens amb impunitat. Fins a mitjan la dècada dels 50 es va utilitzar la jurisdicció militar. El Concordat amb el Vaticà, el tractat amb els EUA, l’ingrés a l’ONU i l’increment de la conflictivitat obrera i estudiantil, els va obligar a passar a la jurisdicció civil el principal sistema repressiu. Van substituir el tribunal especial per a la repressió de la maçoneria i el comunisme i el tribunal especial militar.
Des del desembre del 1963 fins al gener del 1977 el Tribunal d’Ordre Públic va assumir la política repressiva i va utilitzar la Brigada de Recerca Social com a policia judicial, que obtenia declaracions i delacions mitjançant la tortura. Un estudi de Juan José del Águila conclou que va incoar 22.600 expedients que van implicar unes 53.500 persones, va dictar 3.889 sentències de les quals el 75% van ser condemnatòries, va imposar 11.713 anys de presó i més de 31,5 milions de pessetes en multes. Però la correlació de forces no sempre els va ser favorable.
La interlocutòria de processament 1295/71 del jutge Mariscal de Gante diu: per tal de programar i dur a terme accions subversives que alteressin el normal funcionament de la SEAT, i en data anterior al 18 d’octubre de 1971 en què van tenir lloc greus alteracions d’ordre públic, va haver-hi reunions en què es realitzava un esborrany a mà amb temes subversius que es llegia als reunits, i si era aprovat, es passava posteriorment a màquina i a la següent reunió es lliurava imprès a multicopista, perquè li ho portessin els treballadors en actiu de la factoria. Considera delictes de reunió no pacífica i de propaganda il·legal.
A la sentència 118/75, el TOP presidit pel jutge Mateu, es declara provat que hi va haver tensions i conflictes abans del mes de juny de 1971 a la factoria de la SEAT, que es van succeir fins a culminar el dia 18 d’octubre en incidents d’àmplia projecció interior i exterior a l’empresa, que els acomiadats van mantenir converses, contactes i van assistir a Juntes a què també van concórrer membres de Comissions Obreres. Però no els consta que els encartats militessin al PSUC i CCOO i que de la prova practicada en actuacions no se n’ofereixen prou elements de judici per dictar en consciència la decisió condemnatòria i ens absolen dels “delictes d’associació il·lícita i de propaganda il·legal”.
És evident que no es van atrevir a processar-nos per les “accions subversives” d’ocupació de la factoria de la SEAT, ni per l’enfrontament amb la policia a peu i a cavall, en què van matar el company Antonio, ni per la vaga de més de dues setmanes en què vam tenir en escac la policia per tot Barcelona, ni a condemnar-nos pels “delictes de reunió no pacifica, propaganda il·legal i associació il·lícita”.
La llarga existència de la dictadura franquista no s’entén sense la capacitat d’adaptació als canvis econòmics, polítics i socials, interns i externs, juntament amb la determinació i la manca d’escrúpols per eliminar la dissidència. El dictador va autoritzar penes de mort fins a dies abans de la seva.
Les lluites obreres i estudiantils van aconseguir avenços significatius que van culminar amb la promulgació de la Constitució del 78. Encara que l’Estat social i democràtic de dret que estableix s’enfosqueixi per una pràctica neoliberal deplorable.
