«La fe viu de les engrunes que deixa la raó»

Entrevista a Manuel Saco

Entrevista a Manuel Saco
Entrevista a Manuel Saco.

Periodista. Fundador de Cambio 16 i de la revista Ciudadano, d e defensa del consumidor. Cap de Cultura i Societat als serveis informatius de TVE, va ser subdirector de La Gaceta de los Negocios i del diari El Sol. Col·laborador de Público, Diario.es i altres mitjans. Ara, amb el títol provisional de No hay Dios (probablemente), publicarà el seu primer llibre, amb la revista Mongolia.

No hi ha Déu? Sí, no, probablement…?

Això de “probablement” és un afegit al títol original, que era No hay Dios. El que passa és que dir “no hi ha Déu” sembla una mica presumptuós per part de qui ho afirma. Perquè, és clar, el problema de negar que existeix allò que no existeix és completament impossible. Provar que no hi ha vaques que no tenen ales és completament impossible, perquè no es pot negar el que és inexistent. Així, com que el nom sonava una mica arrogant, faig un pas més, en certa manera, en posar-hi, entre parèntesis, “probablement”. A tothom li agrada que els altres dubtem una mica. Encara que no es tingui cap dubte, com diria algú.

Quantes vegades i de manera tan diversa s’ha dit que Déu no existeix, al llarg de la història?

Tots els que, al llarg de la història, han dit que Déu no existeix ho han pagat molt car. Perquè les religions sempre han estat aliades amb el poder material. Són el suport, el substrat, l’adhesiu de dictadures, regnes, imperis… Així que dir que Déu no existeix és bastant perillós. A Galileu el van tancar a casa seva per dir que era la Terra la que es movia al voltant del Sol, i no al revés. Al final, diuen que va afirmar allò d’“Eppur si muove”. I ho va dir, és clar, sotto voce, en la intimitat, per no rebre un cop de llança al cap.

Totes les religions, tots els déus, estan tallats pel mateix patró?

Totes les religions venen una mercaderia, una mentida. En alguns casos, terrible. Religions com l’islamisme, la cristiana, la judaica fan que, si no hi creus o no creus en els seus déus, t’assassinin, et torturin, etc. Aquest és el problema de les religions. Si no fos així, si les religions no intentessin estar en tots els actes de la meva vida, darrere de la judicatura, de les lleis…, de tots els sistemes repressius que han existit en la història de la humanitat, a mi m’importaria un rave la religió. No estaria escrivint sobre ella, com no he escrit sobre les cartes del tarot, ni sobre el Ratolí Pérez. Perquè no hi ha cap capellà del tarot o del Ratolí Pérez que m’hagi amenaçat de matar-me.

En qualsevol cas, en l’origen, les religions semblaven ser una cosa millor del que han acabat sent. On és l’ou de la serp, en les creences, a les esglésies, als dos llocs?

El problema són precisament les esglésies. Són el sistema repressiu de les religions. Una de les cinc columnes de l’islamisme proclama el deure de donar almoina cada dia. És a dir, la caritat és la manera d’escapar-se de no fer justícia. La caritat és un succedani de la justícia. On no hi ha justícia es pot fer caritat. Tots creiem que tenim dret a la justícia. Per contra, la caritat crea clients. Si ets caritatiu, la gent pensa que ets bo perquè has fet alguna cosa a la qual ningú t’obliga. La justícia sí que és obligació. Per això, les esglésies tenen organitzacions dedicades a la caritat, com és el cas de Càritas.

Al final, islam, judaisme, cristianisme, són cosins germans?

És clar. Són les religions del llibre, en què està escrit tot allò que ha de fer l’ésser humà. Als països on governen islamistes, les lleis estan emanades de l’Alcorà. A l’edat mitjana i fins avui, subreptíciament, les societats cristianes han d’estar d’acord amb les creences. Per això tenim, per exemple, una judicatura conservadora cristiana. Tots els elements repressius estan trufats d’aquest sentiment religiós. Explico al llibre com l’islam està vivint en aquest moment la nostra edat mitjana. L’edat mitjana del cristianisme a Europa no era gaire diferent de l’Islam d’avui. Podies morir a la foguera, cremat amb llenya verda perquè la tortura fos més gran, per una nimietat, per qualsevol ruqueria, que anomenaven “heretgia”.

Saramago diu, a Memorial del convent, que Lisboa feia olor de carn rostida, per la crema d’heretges a la plaça de Rossío.

L’Església catòlica ha estat la inventora dels instruments de tortura més refinats que han existit en la història de la humanitat. Segurament, la memòria s’ha deixat molts ­pèls a la gatera a l’hora de parlar d’aquest passat truculent. La primera cita del llibre és de José Saramago. Diu: “Si tots fóssim ateus, el món seria més pacífic”. Totes les guerres, sense excepció, de tota la història de la humanitat, han estat propiciades, encoratjades, sostingudes per alguna església, per alguna religió. Sempre ha estat així.

Europa ha estat en aquest sentit especialment violenta, cruenta. Se salva algú dins la cristiandat o estan més aviat repartides les atrocitats?

El cristianisme també comparteix les ignomínies. Cal recordar que els que van matar Miquel Servet van ser protestants. No hi ha església que se salvi. Quan algú, segons la raó, actua de manera més compassiva…, són només els serrells, operacions d’imatge, podríem dir. En certa manera, cal justificar que no és una religió de terror, que és cert, sinó que tenen una certa humanitat. Aquestes religions del llibre són, simplement, societats terroristes, en el sentit que diu la RAE: “Dominació pel terror”. Les religions perduren perquè han infós el terror en els nens, que són els que, després, d’adults, continuaran sostenint, amb els diners, els suports a aquestes societats.

Quan parlem de religió, tendim a referir-nos-hi com a cosa del passat, patrimoni de la història, oblidant de vegades que segueix aquí, ben viva.

La religió, blanquejada, és un marc quotidià, normalitzat. Però, si ens parem una mica, observem, i no és difícil adonar-se’n, que la percebem a través de tot. És omnipresent. Estem completament travessats per la religió. Encara es parla fins i tot del delicte de blasfèmia, pel qual et poden caure anys… Els humoristes han de tenir molt de compte amb la seva crítica, perquè qualsevol jutge catòlic et pot empurar. El que passa és que, per exemple, l’Església catòlica d’Espanya és una societat de ganduls, perquè no treballen. Són 75.000 els capellans i monges, tenen 11.000 milions d’euros d’ingressos, gràcies a l’IRPF, a exempcions fiscals… L’Església és més rica que Google, Apple, Microsoft.

Com s’explica el camaleonisme que, en el catolicisme, és capaç de fer cohabitar ideologies, maneres de pensar o de viure, sensibilitats aparentment antagòniques?

Les esglésies, no només la catòlica, s’han d’aliar amb el poder civil perquè, sinó, no prosperen. Es distingeix una religió d’una pseudoreligió, d’una secta, en el fet que estan aliades amb el poder civil. Per això viuen i prosperen, s’engreixen…, juntament amb les seves falanges civils, que les sostenen. Les societats modernes ja no permeten als cristians pràctiques violentes. Està mal vist. Per rentar la imatge recorren a entitats civils.

Per què aquesta afinitat entre nacionalisme i religió, i viceversa?

Els mateixos mecanismes de la fe són els que es fan servir els nacionalismes. Els déus i les nacions són invents, constructes, de l’ésser humà. Com es pot dir que fins a aquest riu és una nació i a partir d’allà, una altra? Per això lliguen tan bé. Constantí, que va ser batejat al llit de mort, va ser el primer que es va adonar que una religió única era el millor adhesiu per al seu imperi. Però, en qualsevol cas, el catolicisme està a la defensiva, perquè veu que se’ls està acabant el negoci. Assetjat per la raó i la ciència, sap que els queda molt petit el terreny de joc. La fe viu de les engrunes que deixa la raó.

Això de la religió “opi del poble”, sí?

Sí, ja se sap, l’opi adorm. Les religions, mitjançant el terror, el que busquen és que els fidels no puguin pensar. Quan ens preguntem com pot ser que persones intel·ligents, cultes creguin en un cúmul de bajanades? La resposta és meridiana: la religió els prohibeix fer servir la raó com a instrument d’anàlisi. No pot sotmetre el seu ésser a la raó. Només l’intent de fer-ho és pecat. En aquest moment, la ciència explica que l’univers té 13.720 milions d’anys. És tan incommensurable que ni tan sols podem posar-hi xifres. Que hi hagi qui pensi que això ho va fer un déu clama al cel.

(Visited 291 times, 1 visits today)

avui destaquem

Feu un comentari