Demògraf. Doctor en Sociologia. Subdirector del Servei d’Estudis Demogràfics, de la UAB, i membre de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). S’ha dedicat professionalment a l’estudi de les migracions internacionals i a fer teoria sobre la població. Entre les seves publicacions destaca Demografía y posverdad. Ara surt a les llibreries La coartada demográfica y el discurso de la involución en España (Icaria Editorial).
Què vols explicar respecte a la coartada demogràfica, que instrumentalitza la dreta, ara amb una virulència especial?
Vull explicar com s’ha instrumentalitzat la demografia per alimentar, justificar i construir discursos que, genèricament, anomeno de la involució (que són molt conservadors i d’extrema dreta) a tot el món.
Tornem, doncs, al famós “perill groc”, metàfora racista, que ha generat rius de tinta al llarg del temps?
De fet, la utilització de la demografia per part dels moviments d’extrema dreta i més conservadors és molt antiga, i coincideix amb la transició demogràfica. Al final del segle XIX i principis del XX, la baixada de la fecunditat, sobretot, va fer que en països com ara França s’atribuís al fet de no poder haver tingut un imperi comparable amb el d’altres països, a haver perdut la guerra amb Rússia, o a haver acabat malament l’aventura a Mèxic. El nacionalisme francès creu que és el nombre el que dona força a l’Estat. Lliguen el nacionalisme al natalisme. D’altra banda, al principi del segle XX, sobretot als països anglosaxons, i després a tots els països europeus, el que els preocupa no és tant la quantitat com la qualitat, amb el discurs eugenista. Posen en relació la baixada de la fecunditat de les dones blanques, angleses o nord-americanes, amb el perill de la contaminació racial, amb la població negra o emigrada, que veuen com a sospitosa.
Tot això tenyit de racisme i de polítiques extremes, com les del nazisme?
Aquí comencen les primeres polítiques sobre elecció ètnica de l’emigració, i està en l’origen de tota una literatura supremacista que utilitza la demografia. És una cosa que ha arribat fins als nostres dies. De fet, després de la Segona Guerra Mundial i del descrèdit de la política d’Estat del règim nazi, el racisme cau en el desprestigi. Però torna la preocupació i l’interès sobre la població, i llavors es posa l’accent sobre el seu creixement en els països en desenvolupament i en els desenvolupats. Això està latent fins que, a finals dels anys 60 i principis dels 70, amb la crisi econòmica, torna a baixar la fecunditat als països desenvolupats. A això s’hi afegeix el tema de l’envelliment de la població.
En el decreixement es fa al·lusió a la qüestió demogràfica com a factor rellevant en les qüestions mediambientals. Això podria connectar amb els pretextos demogràfics involucionistes o són figues d’un altre paner?
Són coses diferents. La població segueix creixent en aquests moments, i se suposa que ho farà fins a finals d’aquest segle, on es podria estabilitzar entre els 8.500 i els 12.000 milions de persones. La gran diferència amb el passat és que durant els anys 70 arribem a un creixement màxim de la població mundial, perquè hi havia una alta fecunditat. Ara, en la majoria de països del món la fecunditat està baixant. El que passa és que, en països com els africans, l’estructura de la població és encara molt jove. La potencialitat per tenir fills durant els pròxims 50 anys segueix sent molt alta. De tota manera, el creixement de la població serà molt diferencial, perquè mentre que Europa, per exemple, si segueix amb les tendències actuals, baixarà en població, l’Àfrica mantindrà un creixement que serà el més important de tot el planeta. Les projeccions, en tot cas, estan molt mediatitzades per avatars com les guerres, les catàstrofes naturals, el canvi climàtic…, en alguns casos molt difícils o impossibles de preveure.
Més enllà de les previsions, i fins i tot de les dades constatables, la demografia sembla un terreny especialment adobat a la polarització, diguem-ne cultural, ideològica…
En el discurs de l’ecologisme (quan, el 1968, Ehrlich va encunyar l’enunciat ”bomba demogràfica”) hi havia bastants autors, procedents d’un conservacionisme de dretes, que calculaven que hi havia un excedent de població, i pensaven que calia intervenir al Tercer Món per posar-hi remei. Això ha anat evolucionant i la qüestió és que els ecologistes radicals parlen d’un òptim de població, que crec que redueixen a 4.000 milions. La pregunta és com fer aquesta reducció. En el pol oposat hi ha els partidaris, com Elon Musk, de no posar cap fre a la fecunditat i afavorir el natalisme, perquè creuen que, amb això, per exemple, repoblarem l’espai. Entre aquests dos pols, la situació d’àrees com Europa (que han envellit i estan decreixent), en comptes de prendre-se-la com si fos una maledicció bíblica, caldria aprofitar-la en clau ecològica.
Com s’instrumentalitza la demografia en discursos de por i odi?
Per muntar aquests discursos s’utilitzen tres metàfores demogràfiques: el suïcidi demogràfic, que subratlla les causes de la baixada de la fecunditat; la segona afegeix a això l’envelliment de la població, i la tercera és el que anomenen “el gran reemplaçament”, que és una teoria de la conspiració i es fixa sobretot en les migracions. Tot això ho tradueixen en “la pèrdua de valors”. Desplacen les construccions estructurals i de l’economia a qüestions individuals i a la demografia. Així, acaben culpant de tot el feminisme, les dones, els joves, les elits… Apuntant a gent com Soros, que arran de la covid va dir que calia refundar el capitalisme. En el cas d’Espanya, el PP i Vox són els que comparteixen i fan servir aquests plantejaments, que són assumits per molta gent com si fossin qüestions de sentit comú. Utilitzant les projeccions demogràfiques i fent valer l’augment de la població immigrant, acaben projectant el discurs de l’odi contra una minoria. “Són una minoria ara, però acabaran sent majoria en el futur”, diuen. Inversió que està present en tots els atemptats supremacistes, des d’Utoya, a Nova Zelanda, passant per Buffalo.
Quin paper juga la religió en tot això?
Els moviments ultres religiosos utilitzen aquest discurs. També hi ha gent que no té una adscripció religiosa. En el Front Nacional francès hi ha els que poden considerar-se ateus, republicans i, en canvi, són el focus d’aquest discurs. A Espanya, la dreta històricament imbricada amb el nacionalcatolicisme té un relat tenyit d’aquest tint religiós. No ho diuen, però són seguidors d’una literatura i uns moviments, com el Ku Klux Klan, que en els seus orígens ja parlava del “gran reemplaçament”.
El nacionalisme no té també molt a dir en aquesta instrumentalització política i ideològica de la demografia?
Un dels focus d’aquest discurs és el nacionalisme, que fa del nombre la gran qüestió. Per això, la baixada de la fecunditat els preocupa. En el sorgiment del nacionalisme català i basc es planteja. A Catalunya la baixada de la fecunditat va ser molt primerenca i es va produir, igual que a Euskadi, amb una emigració significativa. Josep Vandellós va escriure Catalunya, poble decadent, dedicat a la fecunditat i La immigració a Catalunya, on les preocupacions eugenèsiques estaven en primera línia. O sigui, racisme pur i dur. Però el més curiós del cas és que mentre que a Alemanya això va degenerar en polítiques com la prohibició del matrimoni interracial, encara que no li agradés, Vandellós va dir que, com que no es podia prescindir de l’emigració, el que hauríem de fer era barrejar-nos tant com fos possible… El nacionalisme més potent, en tot cas, és l’espanyol, encarnat en Vox.
En quins moviments concrets de la dreta es plasma aquesta instrumentalització de la demografia de què parlem?
Feijóo és el primer que ressuscita polítiques natalistes en la democràcia. A Galícia va impulsar un laboratori demogràfic, amb enquestes que volien demostrar que la població està molt preocupada per l’envelliment i la baixa fecunditat. Com que no li surt bé, promou una campanya de sensibilització perquè, efectivament, la gent tingui por. El que és interessant d’això és que aquí apareix el germen de la idea del Comissionat pel Repte Demogràfic a Espanya. El 2017, seguint l’experiència gallega, es va crear al Govern central. A Galícia, com en tots els governs autonòmics del PP que ha pactat amb Vox implementen aquest tipus de polítiques demogràfiques, amb l’excusa de la despoblació, la baixa fecunditat i l’envelliment. No ho aconseguiran, però sí que ho utilitzaran com a pretext per traspassar fons públics a entitats privades d’un clar perfil ideològic. I de persones, com l’autor de Suicidio demográfico de España.
