Cineasta. Directora, autora i també càmera. Viu a Berlín. Va estudiar a Londres, Berlín, Madrid i Barcelona. Ha participat en nombrosos treballs teatrals i projectes de cinema documental. Entre altres Cuchillo de palo i Del vent al blau. La seva última pel·lícula és Ànima. Els vestits del meu pare. Una mirada sense tabús sobre el secret que el seu pare va guardar tota la vida: vestir-se dedona en l’àmbit més íntim.
On, en quin context social, transcorre la teva pel·lícula?
Són els anys 80, en una societat molt uniforme, en què només existia una manera de viure, almenys a la superfície. Quedava molt clar què feien els homes i què les dones. Era sexista, també. De petita em vaig adonar que sempre es parlava del que feien els homes amb més admiració que del que feien les dones. Al sud-oest d’Alemanya, en contrast amb l’est, la majoria de les dones es quedaven a casa i cuidaven els nens. Sempre es deia “ella només és mestressa de casa, no treballa”. En realitat, treballaven molt i ningú no veia aquesta feina. La meva mare era professora. Una de les poques donesque tenien una feina fora de casa.
I la religió?
El poble on vaig créixer és molt catòlic. No vol dir que tothom anés a l’església, però la majoria sí. Teníem un capellà queera molt revolucionari. Per mi l’Església tenia com dues cares. La comunitat que va crear aquest capellà, on es podia criticar i el més important era compartir coses. Ell veia Jesucrist també com un revolucionari. D’altra banda, hi havia aquella Església institucional, amb una moral molt estricta, amb uns senyors que es creien Déu. Els polítics eren molt masclistes. Vam tenir un canceller a Baviera que era un homenàs increïble. Tothom l’admirava. La meva àvia no s’atrevia a votar cap altre partit que no fos el seu,perquè es deia Unió Social Cristiana de Baviera. Pensava que era el partit de Déu, i la manera de viure que teníem era la que Déu manava.
Més enllà del poder, el catolicisme, la gent gran… com era la vida entre els mésjoves en aquells anys?
A l’escola vaig tenir experiències sexistes. Recordo el meu primer dia de guarderia. En aquella època no m’agradaven els vestits. La meva mare m’havia posat una roba tradicional bavaresa. Vaig observar que hi havia un lloc on estaven els nois,que construïen un castell, i un altre lloc onhi havia les nenes, que jugaven amb nines. La senyora de la guarderia em va dir: “Ulrique, ves a jugar amb les nenes”. Allò nom’atreia, ho trobava avorrit, pentinar-les…Quan la meva mare va marxar i ningú emmirava, me’n vaig anar al lloc dels nens. Unem va dir alguna cosa pejorativa, com ara “tu ets una femella feble”. Va ser la primera vegada que algú em deia alguna cosa així. I així va continuar.
Gairebé totes les famílies tenen secrets, grans i petits, amb els de fora i també dins d’elles mateixes…
La idea de la família, que tothom intenta representar, és com una obra de teatre. I el que no entra en aquesta obra s’ha de callar. De les fantasies que es tenen no se’n pot parlar, perquè amenacen els rols de gènere establerts. Hi ha molts tipus de secrets. Secrets que només et concerneixen a tu mateix. N’hi ha que tenen una repercussió en uns altres, i que solen crear una atmosfera molt complicada per a tothom. També hi ha secrets col·lectius, com, per exemple, va tenir la generació que va viure la guerra. El problema està, sobretot, en la família nuclear. Quan es va reconstruir Alemanya, i en altres llocs també, es van edificar pisos molt petits. A la meva infantesa vaig trobar molt a faltar altra gent que no fos de la meva família, i que no tinguessin la mateixa influència sobre mi. Com és diu a l’Àfrica, es necessita un poble sencer per educar un nen. Nosaltres vivíem aïllats, també per allò del meu pare. Li pesava molt el contacte amb la gent. “En la meva solitud, el mirall es converteix en el meu còmplice més important”, va deixar escrit al seu diari.
En el fons de tot hi batega la idea de llibertat. Se sol notar quan no existeix. Peròquè és la llibertat? Com s’expressa, es percep, s’utilitza…?
Llibertat per a altres formes de viure. Per exemple, m’agradaven molt les pel·lícules etnològiques. Quan veia les tribus enaltres llocs, m’adonava que la forma com vivíem nosaltres no era l’única. Vaig trencar amb tot i me’n vaig anar a caminar pel món, però també trobava a faltar un sòl ferm. Tenia llibertat per fer el que jo volgués, però era massa. És necessari un equilibri entre laconnexió amb alguna cosa i poder decidir lliurement. És cert que la paraula llibertat està molt graponejada. A Alemanya, la dreta, els liberals, sempre posen “llibertat” a la seva propaganda.
A Espanya vivim un debat intens sobre la qüestió de gènere, també molt vinculada a la llibertat. Com ho perceps?
Durant milers d’anys només hi va haver un concepte, molt dual, entre home i dona. Un sistema obligatori, acompanyat per una propaganda enorme que ha de ser així. Encara vivim amb això. S’han de crear primer paraules pel que sempre havia quedat exclòs. Ara els termes que utilitzem es queden curts. Hi ha persones que no poden expressar què són, com se senten. Se’ls qualifica així o aixà, sense gaire rigor, sense acostar-sea la realitat, de vegades amb tòpics. En algun moment potser van existir altres sensibilitats, una altra forma de veure i viure les coses, però, en qualsevol cas, es va tapar. Ara,tot això surt a la superfície. Estem en unafase nova, de transició a una cosa més lliure. I espero que no retrocedim amb alguna guerra bestial o amb la dreta carregant-s’ho tot. Qüestions com la bellesa estan molt manipulades pel mercat, la publicitat. Es reclama de les dones la imitació d’un arquetip… Si ets físicament un home i et ve de gust vestir-te de dona, i viure una vida com la farien elles, et posen molts obstacles. És la societat qui ha de canviar, i la societat és molt resistent al canvi. Si, als 14 anys, m’haguessin preguntat “vols canviar de sexe?”, hauria dit que sí, immediatament. No pel cos, sinóa conseqüència del que podien fer els homes i el que podia fer jo.
De vegades, les lleis, les normes, les reglamentacions van al davant de la gent, o al marge de la comprensió de les coses. No trobes a faltar una batalla cultural més intensa? La necessitat d’afrontar les coses en el terreny de les idees, la informació, la creació…?
No m’he parat a pensar gaire en tot això. En tot cas, crec que hi ha moltes persones, molts corrents d’opinió, a l’esquerra, que critiquen l’estat de coses en què vivim. Existeixen diaris que parlen de la manipulació, de les pràctiques a les quals estem sotmesos. Però és que s’han de buscar, de vegades amb dificultats, és clar. Sabem també que els grans mitjans de comunicació, les xarxes socials, la ideologia dominant, el consumisme estan al servei dels grans interessos, molt lluny de les qüestions que concerneixen a les persones. Per descomptat que ens ho hauríem de replantejar gairebé tot, incloent-hi un sistema econòmic que ha de canviar.
“No estic interessat a ser una femella inconfusible sinó a crear llibertat des de la meva ànima en transcendir el rol masculí”, va escriure el teu pare. No hi ha en aquestes poètiques paraules, a més d’una confessió, una picada d’ullet, un gest burles cal rígid món que l’envoltava? Ens salva el sentit de l’humor?
Aquest va ser per mi l’ingredient més important per fer aquesta pel·lícula. No volia fer una cosa depriment sobre un tema tràgic. Desitjava fer una pel·lícula per a tothom, principalment per a la gent més tradicional del meu poble, que normalment nol’aniria a veure només amb un tema queer. Sabia que els havia de seduir amb alguna cosa, referenciar-los, donar-los la benvinguda. Quan senten que hi ha humor, i queno els deixo allà, de qualsevol manera, com quan ens endinsem en el més tràgic. Ells saben que hi haurà humor de nou, i es deixen portar una mica més. Entren en aquest viatge emocional. Tampoc no volia fer una pel·lícula compassiva, de pena, queixant-me. Està molt pensada des del lloc del públic. No volia un resultat com els que, de vegades, fan com a teràpia els directors. Vaig voler crear amb molts matisos, sent capaç d’esbiaixar les etiquetes.
Com has resolt això del sentit de la culpa, una cosa tan pròpia del catolicisme?
Crec que el meu pare sí que va viure aquesta culpabilitat, que també té molt escapes. Segurament se sentia culpable de no poder viure una vida normal, com s’esperava d’ell. Culpable de no poder ser el marit ideal. També culpable per creure que nohavia pogut ser el pare que, formalment, johauria necessitat. Encara que, en tot cas, tenir un pare emocionalment absent no era una cosa tan excepcional, perquè moltes deles meves amistats també el tenien.
