La investidura de Pedro Sánchez com a president del Govern espanyol ha provocat un terratrèmol en l’independentisme, fins al punt que ha canviat el mapa polític de Catalunya. Un sector del sobiranisme, contrari a qualsevol pacte amb Espanya, s’ha separat del bloc majoritari, on hi ha Junts per Catalunya (JxCat) i Esquerra Republicana (ERC), i ha retirat el seu suport a Carles Puigdemont, i ara busca un nou líder que es posi al capdavant del moviment i abanderi l’agitació contra l’Estat espanyol. No és un espectre molt gran, però a Puigdemont li havia servit, fins ara, per mantenir-se en un primer pla, al costat d’ERC.
A Junts diuen que malgrat que hi hagi un sector que reclama més duresa, “no és significatiu, ja que l’independentisme possibilista té un referent en JxCat i en Carles Puigdemont, i no l’abandonarà”. Són conscients que hi pot haver una bossa de votants que se’n vagin a altres opcions, però també hi ha un altre segment, que votava l’antiga Convergència, que ara tornarà. “Electoralment, pot suposar un desgast, però poc significatiu. El costat positiu és que Puigdemont s’ha desprès d’un sector extremista de la ultradreta i d’un altre sector de la ultraesquerra, de manera que Junts queda com una força més centrada i amb menys llast electoral”, expliquen des de la formació postconvergent.
L’anàlisi que en fan des dels sectors juntaires és que el pacte d’investidura serà positiu perquè “el partit serà vist com a responsable. D’una banda, s’han aconseguit beneficis per a molts patriotes que han estat represaliats els últims anys. I, d’altra banda, permetrà enfocar una nova estratègia que li permeti recuperar pes a l’independentisme. La lluita continua i no hem renunciat a res, ni tan sols a la unilateralitat. Part de la feina està feta, i ara falta el més difícil per arribar a ser un Estat independent”, asseguren.
Aquest escenari possibilista, en línies generals, és compartit amb ERC, que tampoc es fia al 100% de les promeses de Sánchez i que es reserva la possibilitat de trencar els acords en cas d’incompliment del que s’ha signat. Però la realitat és que el món sobiranista es compon ara de dues grans àrees: d’una banda, els dos partits que han pactat amb el PSOE i, de l’altra, la resta dels secessionistes.
El segment aliè a ERC i JxCat no és homogeni, sinó que s’ha dividit en diversos regnes de taifes. Hi ha tres grans blocs fora del pactisme que pugnen per liderar aquest espectre: la CUP, que reorganitza les seves tropes; l’ANC, que vol irrompre al Parlament; i un bloc extremista que s’articularia entorn d’Aliança Catalana i que comptaria amb el suport d’algunes plataformes d’ultradreta, però també amb alguns crítics del Consell de la República.
D’una banda, la CUP ha iniciat un “procés de reflexió” que la portarà a un congrés nacional el 16 de desembre en el qual aprovarà un nou full de ruta per aconseguir la independència i mobilitzar el carrer. Els cupaires van perdre una vintena de regidors a les municipals i els seus dos diputats al Congrés. Però, a més, es veuen incapaços de mobilitzar el carrer com abans. Els CDR prefereixen quedar-se a la butaca a casa seva i militants històrics han abandonat l’activisme i s’han allunyat fins i tot de l’activitat política. Així ho reconeix la CUP en el document “Procés de debat estratègic i organitzatiu: un nou impuls del projecte polític de la CUP”. El seu objectiu immediat és fer un cop de timó per recuperar capacitat de mobilització, atreure de nou els històrics retirats i presentar a la ciutadania un projecte engrescador.
La llista cívica de l’ANC
El de la CUP és un projecte alternatiu al d’ERC i el de JxCat, però és només un més. En l’espectre secessionista hi ha dos projectes més en marxa que reclamen el seu protagonisme. Un d’ells és el de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). Dolors Feliu, la seva presidenta, està disposada a presentar una llista cívica alternativa en les pròximes eleccions autonòmiques. Al cap de pocs minuts que Pedro Sánchez fos elegit president, l’ANC va llançar per X un missatge potent: “Avui es consuma la submissió dels partits independentistes al PSOE, que abandera el discurs d’haver ‘normalitzat’ la situació a Catalunya. Cap perdó ens desmobilitzarà. La veu del poble català rau en els carrers i en el Parlament. Avancem cap a la República Catalana!”.
El projecte de l’ANC és més transversal que el de la CUP. Si els cupaires aposten per un front popular obertament d’extrema esquerra per crear “una república catalana socialista, feminista i ecologista”, l’ANC pretén arribar a la independència “i despres ja ens apanyarem”. Aquesta és també la tesi de molts dels crítics del Consell de la República que ara reneguen de Carles Puigdemont i que es consideren traïts. Hi ha hagut, en realitat, un acostament d’alguns d’aquests crítics cap a l’ANC, ja que coincideixen en bona mesura amb les seves anàlisis i les seves crítiques. Aquesta opció presumeix de ser “molt transversal” i no té inconvenient a integrar hiperventilats de dretes o d’esquerres.
L’exvicepresident del Parlament Josep Costa tuitejava aquesta mateixa setmana, poques hores després de la investidura de Sánchez: “Les hemeroteques ens perseguiran a tots un dia o un altre. De la meua última intervenció del Parlament (2020), que alguns m’han recordat, em quedo amb l’advertiment contra una hipotètica llei de punt final que amnistiés els policies de l’1-O. Ha arribat el dia i toca combatre-ho”. En altres paraules: amnistia, sí, però només per als independentistes.
Jaume Sastre, potser l’activista de més pes dels crítics del Consell de la República, recollia aquest missatge i hi afegia de la seva collita un dur advertiment a Puigdemont: “Hi ha moments decisius en què ens podem equivocar –sempre ens podem equivocar–, però no podem dubtar, perquè un instant de vacil·lació en el moment clau de la batalla és la diferència entre la derrota o la victòria. Els qui han de témer l’hemeroteca són els impostors, els estafadors, els oportunistes que juguen a dues bandes o més, els traïdors botiflers, els qui canvien de bàndol davant l’adversitat, els qui es deixen subornar i els que canvien de principis i anteposen el benestar personal als interessos de la nació i del poble”.
No cal dir que Josep Costa és un dels exconvergents que l’ANC tracta amb una gran deferència. Per alguna cosa divulga les seves tertúlies cara a cara amb Albano-Dante Fachín, un expodemita que ha passat de lloar Puigdemont a ser un dels seus més ferotges crítics per haver pactat amb Sánchez. En cercles ‘indepes’ es dona per fet que tots dos tindran recer a la llista cívica que prepara Dolors Feliu, en la qual sí que estan confirmats Jordi Graupera i l’exconsellera Clara Ponsatí, que s’ha ofert a encapçalar la candidatura.
Aquesta opció compta també amb un aliat estratègic: Solidaritat Catalana per la Independència (SI), que sota el lideratge de David Folch s’ha posicionat per l’opció de l’ANC. La primera trobada de la nova cúpula de SI (on milita Uriel BertranOriol Junqueras, amb la fotografia de cap per avall i el missatge “Ni pactes ni renúncies”. Un document signat per l’ANC, els CDR, la Plataforma Antirepressiva de Barcelona, la Plataforma Antirepressiva de Ponent, el Grup de Suport SAS Absolució, Via Independència, Desobediència Civil i l’Assemblea de Represaliats i Activistes adverteix que “els pactes no ens donaran els drets ni ens deslliuraran de la repressió”. El text qualifica les negociacions de “circ esperpèntic” i fa una crida a “enfortir l’organització popular independent i la pressió als carrers per denunciar que el dret d’autodeterminació, igual que la resta dels drets i els llibertats que ens neguen, no és negociable”.
El col·lectiu Mossos per la República també recolza el projecte de Feliu, igual que ADIC Interior, una plataforma de funcionaris d’Interior que són particularment actius en xarxes i que ideològicament se situen en l’espectre de l’ANC. Però està per veure si amb tants suports externs i activistes de pes relatiu en tindrà prou per treure un resultat decent.
L’alcaldessa de Ripoll
La tercera via és la d’una força extremista emergent: Aliança Catalana, liderada per Sílvia Orriols, alcaldessa de Ripoll. Alguns grups hiperventilats o activistes de Junts han girat la mirada cap a aquesta força com un bon punt de partida per entrar al Parlament trencant l’actual bloc independentista d’ERC, JxCat i CUP. Algunes fonts xifren en uns cinc els diputats que pot esgarrapar una força d’aquestes característiques, però altres més optimistes creuen que amb un bon programa el pes que podria tenir es podria triplicar.
En l’independentisme hi ha hagut, les últimes setmanes, converses entre militants de pes o amb un cert renom per sondejar la possibilitat de “maquillar” Aliança Catalana, oferint a Orriols reconvertir l’ideari per donar més calat polític al tema nacional i menys al tema de la immigració, i concórrer amb aquesta marca a les pròximes autonòmiques. Però també s’ha posat sobre la taula la possibilitat de conformar una altra candidatura independentista antipacte, atraient crítics de l’ANC i de Junts per presentar un producte nou a l’electorat. Falta, no obstant això, el cap de llista i l’articulació territorial del projecte, per la qual cosa sembla una estratègia molt difícil de dur a terme a un any vista de la pròxima campanya electoral.
També s’ha posat de manifest que el principal hàndicap d’aquesta candidatura seria el suport de partits considerats d’ultradreta, com el Front Nacional de Catalunya (FNC) o Resistència Catalana. En aquest espectre, no obstant això, s’hi podrien enquadrar els crítics de l’ANC que van formalitzar l’escissió de la qual va néixer la plataforma Donec Perficiam, alguns dels nous crítics del Consell de la República o entitats diverses com el Cercle Català de Negocis, que lidera Albert Pont, el líder del Front. Aquesta pàtina d’ultradreta que traspuen alguns dels activistes que pul·lulen al voltant d’Aliança Catalana és un fre a l’arribada dels desencantats de Carles Puigdemont i d’ERC. Però també té a favor seu que és millor concórrer amb una força política que a les municipals va obtenir un considerable èxit electoral que partir de zero i fabricar un nou líder ad hoc. Un altre llast és que una oferta electoral d’aquestes característiques té un sostre electoral baix pel que significa d’escorament cap a la dreta. Però un dels activistes que està mantenint converses sobre la qüestió assenyala que “aquest és un tema que es pot anar reconduint per acabar conformant una oferta molt més transversal a curt termini i convertir Aliança Catalana en la nova força autènticament independentista de Catalunya, desemmascarant la resta de partits o entitats que es postulen”. La partida per dibuixar el nou mapa polític de l’independentisme no ha fet més que començar.
*Pots llegir l’article sencer al número 1553 de l’edició en paper d’El Triangle.
