La negociació de la investidura de Pedro Sánchez va provocar que Junts es partís en dos. D’una banda, el sector més possibilista va veure l’oportunitat de tornar a fer política, de negociar qüestions per poder vendre en unes eleccions. A més, Carles Puigdemont s’hi va abonar ràpid davant la possibilitat de resoldre el seu exili i tornar a Catalunya sense presó. De l’altra banda, els partidaris de bloquejar la política espanyola, de no tenir cap mena de negociació –amb les renúncies que implica– amb l’Estat, i de rebutjar qualsevol aproximació a un partit com el PSOE, volien impedir que les converses fructifiquessin.
Així, Puigdemont i Turull van imposar la llei del silenci. I va funcionar. Durant dos mesos, Junts no ha concedit ni una entrevista, no ha fet cap declaració a la premsa i no ha respost a cap mena de pregunta dels periodistes. Ni en públic, ni en privat. Però com que Junts necessitava transmetre el seu missatge en altres qüestions allunyades de la negociació amb el PSOE, van omplir la seva agenda d’off the records que pressionaven els periodistes perquè parlessin de la seva posició en altres aspectes. Una tàctica per utilitzar la premsa sense passar per preguntes incòmodes. Tot un menyspreu als periodistes.
