Una decepció catalana

Viure a Catalunya significa viure instal·lat a la decepció. La decepció és el baix continu de Bach però en pla desagradable, monocorde i avorrit. Irritant de vegades, però més tediós que una altra cosa. Em pregunto per a què serveix defensar els valors il·lustrats en els fòrums públics, esforçar-se a escriure una vegada i una altra en favor de la democràcia, contra el pensament prepolític del nacionalisme, contra l’identitarisme. La resposta és, invariablement: no serveix de res.

I no serveix per res perquè als meus conciutadans els encanta ser dirigits per líders que són autèntics sapastres fanàtics, proveïts de discursos tan grandiloqüents i pomposos com buits. Els encanten només perquè els repeteixen que els catalans són millors que els val·lisoletans, que els cordovesos. I que, per tant, mereixen més drets. A tots els nens els agrada que la seva àvia els digui que són el més maco i més llest de la classe de Primària. I que es mereixen un deu, una estona més d’esbarjo que els altres, una felicitació pública, un diploma més gran. Això els agrada als nens.

El problema desassossegant és que això els passa a molts adults a Catalunya. A adults sovint molt adults, que haurien d’haver superat l’adolescència i les superxeries romàntiques. Són persones de classe mitjana i alta que responen als reptes del món globalitzat amb un crit identitari, i exigeixen privilegis per distingir-se. L’última exigència és l’amnistia per als delictes que es cometin amb la pàtria com a excusa.

La tragèdia catalana és la prevalença del pensament irracional, de les idees màgiques, de la història edulcorada pel mateix romanticisme que va portar tanta mort i destrucció a l’Europa del XX, de les llegendes fundacionals d’una pàtria il·lusòria.

Catalunya està orgullosament detinguda en un moment imprecís de la segona meitat del segle XIX.

Mentre escric aquestes línies, des de Madrid ens volen convèncer de la bondat de l’amnistia i de la necessitat de la reconciliació. Mentre els nacionalistes catalans es vanten d’haver agenollat l’Estat, renoven les torxes i les banderes i ressorgeixen de la tomba com a zombis patriotes. Però el nacionalisme no ha pretès mai cap reconciliació, la seva ideologia només és viable al conflicte. Necessiten parlar d’un poble enfrontat a un altre, i per això diuen que els catalans volem, els catalans som, els catalans tenim. I m’inclouen a mi al seu sermó, sense haver-ho demanat.

Vet aquí l’avorriment infinit: sembla que només em queda una sortida: deixar de ser català, perquè així no em comptin entre els seus. Ja que no admeten que es pot ser català de mil maneres diferents, i que ser català nacionalista és només una d’elles, el millor serà deixar de ser-ho. Puc demanar un trasllat o falsificar els meus documents i dir que sóc, per exemple, de Guadalajara. De la Guadalajara de Madrid o de la de Mèxic, o xilè de Viña del Mar, o càntabre de Mataporquera, o castellà de Talavera de la Reina.

–  ¡Caramba! -em dirien- Te felicito por tu buena dicción catalana, no pareces español.

– Es que se me dan muy bien los idiomas -diria jo. I després adéu.

Si hagués nascut de debò a Talavera de la Reina potser seria de dretes i taurí, i les exigències del nacionalisme català en les negociacions amb el PSOE serien, per a mi, estupideses supèrflues, llunyanes, passatgeres.

El que és dolent de viure a Catalunya i ser ciutadà català amb cognoms catalans és haver de suportar, durant dècades, que formo part d’un poble que pensa i actua d’una manera única, i acceptar que el representant polític de la regió es cregui amb el dret de parlar en nom meu per demanar allò oposat al que jo vull. Suportar que una minoria (però una minoria poderosa i atàvica, una oligarquia sostinguda per milers de prosèlits infantilitzats) m’imposi les seves manies és una cosa que cansa molt.

Viure en aquesta Catalunya sotmesa a la uniformitat nacional perjudica la salut i el reclou a un a casa seva, i el tanca amb els seus llibres i pel·lícules, temorós de les banderes i les ximpleries que onegen pel carrer. L’exili interior de Vicente Aleixandre. Un dia se’m va acudir parafrasejar Calderón de la Barca a “La vida es somni” i vaig escriure en una llibreta: El delicte major de l’home és haver nascut català.