Semblava impossible fa dos anys, quan Joan Laporta va guanyar les eleccions i va poder tornar a la llotja del Camp Nou, que el procés cap a la independència de Catalunya prengués un gir com l’actual i es donés un escenari on les forces sobiranistes s’han convertit en l’àrbitre de la investidura de Pedro Sánchez gràcies als vots capitals d’Esquerra Republicana i de Junts, l’antiga divisa convergent vinguda a menys per la corrupció imbricada en el pujolisme al llarg dels anys i àmbit on es va trobar, formar i donar cobertura a Laporta perquè, des del 1996, capitalitzés a favor dels seus interessos l’oposició frontal contra el llavors president, Josep Lluís Núñez.
Tot i que ha plogut molt des de llavors, Laporta no ha dubtat a fer servir la política i el Barça exclusivament en benefici dels seus interessos i objectius més egoistes. A imatge i semblança de la mateixa dinàmica de la política i dels seus líders, no ha dubtat mai a fer-la servir per manipular i generar l’estat d’opinió més convenient, especialment en el relat electoral barcelonista.
Al principi va accentuar el seu catalanisme, fins i tot amb un punt de radicalitat, perquè així contrastava amb el catalanisme formal, asèptic i més aviat fred de Núñez, al qual se li atribuïa una ideologia propera al Partit Popular. Paradoxalment, encara que el pujolisme, mare i pare de totes les batalles de Laporta, va ser el gran enemic de Núñez, a l’hora de votar un president del Barça als socis els hi pesava molt més la seva mentalitat i l’èxit empresarial que la seva presumpta empatia amb la dreta, arreplegant els vots de milers i milers de barcelonistes que, a les eleccions generals, donaven suport a CiU incondicionalment.
Quan va guanyar les eleccions, encara que només quan va obtenir una àmplia majoria, va ser quan Laporta es va anar declarant “desacomplexadament catalanista” i després “sobiranista”. En les eleccions que va perdre contra Josep Maria Bartomeu i contra el triplet, l’estiu del 2015, no li va anar gaire bé reiterar que “si soc president posaré el Barça al capdavant de la independència de Catalunya”. Començava a escalfar motors el procés que culminaria l’1 d’octubre del 2017 amb el referèndum per a la independència.
Va ser en aquella campanya contra Bartomeu quan Laporta va jugar més fort aquesta carta en el context sociopolític del moment. Li va semblar oportú, creïble i més que efectiva a l’hora d’acaparar vots, exhibir la seva determinació ferma de poder posar el club, el Barça, al servei del sobiranisme, bàsicament d’Artur Mas en un primer moment i de Carles Puigdemont després.
El barcelonisme laportista que ja dominava àmpliament les xarxes socials, va semblar conquerit i seduït per aquesta possibilitat de tenir, per fi, un president abanderant l’estelada i col·locar-la davant de la tribuna principal del Camp Nou. A les urnes va ser completament diferent, encara es va acabar imposant el vot més serè i conservador, amb menys interès a les guerres de la plaça de Sant Jaume contra el centralisme i més centrat a continuar gaudint del trident format per Messi, Neymar i Suárez. Laporta va ser escombrat en el recompte de vots, se’n va anar de l’estadi emprenyat i maleducadament, com és ell en realitat, sense ni tan sols felicitar el nou president. Aquella mateixa nit es va jurar a si mateix que faria fora Bartomeu de la llotja.
Transcorregut el mandat, aquell animal polític que Laporta portava dins des del 2003 va ser voluntàriament engabiat de cara a les eleccions del 2021 perquè així ho aconsellava la mateixa dialèctica d’una societat desencantada i frustrada amb el rerefons del procés i l’evident caïnisme entre les seves fores i faccions.
Laporta es va tancar en un silenci més que prudentment i intel·ligentment neutre, ja que li donava més rèdit criminalitzar Bartomeu i Sandro Rosell que fer-se l’independentista. A més, ja havia cremat aquell cartutx feia temps com a membre del Parlament, on va vendre el seu escó per diners i prebendes a favor de Convergència, i com a regidor de l’Ajuntament de Barcelona, més recordat per la seva indolència i absentisme que per altra cosa. La política, segons va confessar als seus, no donava diners, no almenys en la forma i quantitat que en necessitava i sense fer brot.
El seu perfil sobiranista, malgrat que des de Waterloo i des del Govern de la Generalitat va rebre la cobertura més àmplia, de la mateixa manera que va poder comptar amb la mobilització de l’Assemblea Nacional de Catalunya i d’Òmnium Cultural, i del favor de Mossos contra l’anterior junta de Bartomeu, s’ha anat diluint amb el pas dels mesos. Si ja va ser esquiu i reticent a parlar de política més enllà del que fos estrictament necessari, el mínim, encara es va allunyar més quan, a causa de la pandèmia, les eleccions al Parlament de Catalunya no van poder coincidir en el temps amb les del Barça, a finals del 2020, com era el pla.
Menys ara, quan el Barça de Laporta ha tingut l’oportunitat de deixar-se veure en aquest període de negociacions a favor dels partits independentistes. A Laporta no li interessa per res que, de sobte, algú es posi a rebuscar en els seus principis sobiranistes i se’l trobi refent les relacions amb el seu amic de sempre, Javier Tebas, madridista i exmembre de Fuerza Nueva; intentant protegir encara Luis Rubiales, perquè el va salvar d’una envestida de la UEFA pel cas Negreira -on, per cert, LaLiga ha promogut una querella de la resta dels clubs contra el Barça-; o d’amagat deixant-se guiar submisament pels plans de Florentino Pérez. Per aquestes mateixes raons, quan Laporta al·ludeix i assenyala el madridisme sociològic com a responsable dels atacs judicials al Barça, no està acusant ningú en concret, sinó nedant i guardant la roba per quedar bé davant del barcelonisme.
Laporta no està avui precisament per enarborar cap bandera pròxima a l’independentisme perquè, entre altres companyies pertorbadores que ha triat, figura també la del seu excunyat Alejandro Echevarría, inequívocament franquista i avui la mà dreta seva en assumptes clau del club com la seguretat i l’ordre esportiu a través del seu amic personal Deco i de Jorge Mendes. Podria passar, fins i tot, que en un context polític d’avenç i de consolidació de l’independentisme, Laporta, incomodat, s’amagués encara més del seu passat sobiranista i per descomptat també el Barça de qualsevol implicació pública.
L’1 d’octubre del 2017, amb motiu del referèndum i de la postura del Barça de jugar a porta tancada el seu partit de Lliga contra Las Palmas, Laporta va dir a Twitter: “És inhibir-se. És votar en blanc. És ser còmplice dels que usen la violència de forma indiscriminada”, va dir. Inhibir-se i veure la vida de blanc és el que ell precisament fa ara per passar el més desapercebut possible.
