Al seu bloc Economista cabreado, va començar a escriure d’economia, des d’una perspectiva social i anticapitalista. Va fundar, juntament amb un grup d’activistes, El Salmón Contracorriente. També col·labora, com a analista d’actualitat econòmica, en diversos mitjans de comunicació. Va editar una guia d’auditories de deute municipal. Ara publica Pescar el salmón. Bulos, narrativas y poder en la prensa económica (Capitán Swing).
Això de “pescar el salmó”, més aviat propi de Noruega o Escòcia, adquireix al teu llibre un significat diferent…
Salmó és, en aquest cas, sinònim de premsa econòmica, per aquest color que té. Una iniciativa del Financial Times, fa 150 anys, que van anar imitant els mitjans de premsa econòmica. Una de les intencions del llibre no és que deixem de llegir aquesta premsa sinó, al contrari, que ens hi enfrontem, amb eines per defensar-nos de la manipulació i detectar els enganys. Això de “pescar el salmó” va en aquest sentit. Les mentides dels pescadors quan parlen de les seves captures són un tòpic universal.
Parles al teu llibre de l’halo inqüestionable que envolta el periodisme econòmic. Això no és traslladable a la mateixa economia, que tendeix a presentar-se com una ciència exacta?
L’economia està dotada d’una aura de pura ciència quan, en realitat, és molt subjectiva. En economia hi ha tantes variables com persones al món. Cada moment històric, cada instant de la societat, pot canviar totalment el curs de l’economia. L’economia no pot considerar-se una ciència exacta perquè està totalment travessada per la ideologia. En aquesta batalla ideològica, hi va haver moments, com el de Keynes, en els quals encara es debatia, però a partir dels anys 70-80 del passat segle, amb Margaret Thatcher i Ronald Reagan, s’imposa el discurs únic. Per guanyar la batalla neoliberal, no només en l’aspecte econòmic, sinó també polític i cultural, s’apoderen de la narrativa i, al final, com deia Thatcher, “There is no alternative” (TINA), “No hi ha alternativa.” Tot es redueix als seus postulats. Aquí és quan la premsa econòmica es converteix en una sola cosa amb l’economia, amb la lectura econòmica dominant, pràcticament.
Premsa econòmica, com a corretja de transmissió del que es cou a l’economia?
Sí, per descomptat, amb la particularitat que, en les últimes dues dècades, els fons d’inversió i els bancs s’han apoderat dels mitjans de comunicació. Així, ja no són només les corretges de transmissió, sinó part del motor. Estan en mans dels que volen incrustar en l’opinió pública aquests dogmes neoliberals. Un dels casos paradigmàtics d’instrumentalització de l’opinió, que comento al llibre, va ser la narrativa que es va imposar fa uns anys que l’austeritat era l’únic camí. En realitat, es tractava de justificar el fet de treure diners de l’economia, cosa que significava que més gent se n’anés a l’atur, que hi hagués menys consum, i que l’economia caigués encara més. Un think tank, un banc o un govern no poden fer això per si sols. Necessiten les corretges de transmissió dels mitjans econòmics, treballant per a ells.
Des dels grans mantres, com allò privat davant d’allò públic, fins a invents tan de moda com el públic-privat, es van nodrint a la premsa econòmica amb la pluja fina de notícies, comentaris, prediccions…, orientades a, en fi, vendre’ns la moto…
La bastida neoliberal es va construint així i se’ns presenta com l’única idea possible. Cosa que no només se’ns ven de manera proactiva, diguem-ne, sinó que va acompanyada de la persecució als que intenten sortir del ramat. Si tu parles d’un banc públic seràs tractat com un boig, un bolivarià, heretge i comunista. És la batalla cultural, amb una maquinària molt ben greixada, que ens fica al cap que els impostos són sempre dolents, etc. I el que no comparteix això és llançat a les tenebres…
El fenomen salmó és universal o específic d’algunes aigües?
La premsa econòmica és global i comparteix els mateixos principis i maneres d’actuar. Hi ha molt pocs mitjans que se surten de l’ortodòxia. A més, és clar, si ets un mitjà, diguem-ne, anticapitalista, no pots aspirar a disposar de publicitat. De manera que et deixen amb un desavantatge de sortida total, davant els grups que tenen tots els diners que volen a la seva disposició. Sí que sembla que les grans capçaleres, com el Financial Times, encara que tinguin un caràcter liberal, actuen de manera aparentment més independent dels interessos empresarials específics. Els espanyols, però, estan molt més enganxats al poder de les companyies. Els grans mitjans globals es poden permetre el luxe de parlar malament d’algunes firmes. Aquí no solen fer-ho per por de perdre anunciants. També hi influeix el poder dels subscriptors, cosa que estan potenciant els grans mitjans. Quan depens més d’aquests que dels anuncis, pots disposar de més llibertat.
A més del salmó pròpiament dit, la premsa econòmica blanca dels diaris també forma part de la processó?
Quan parlo de grans grups, com El Mundo, al final parlo d’Expansión, que és el seu diari econòmic. Les seccions d’economia gairebé mai posen en qüestió els mantres neoliberals, sinó que segueixen el corrent. Comparteixen també d’alguna manera un llenguatge, un argot propi, que les diferencia, i contribueixen a mantenir el mite de l’expert, de l’entès. Una cosa que, si per als iniciats en l’economia resulta dificultosa, es torna gairebé impossible per al comú dels mortals. Com deia Juan Torres, a qui cito al llibre, els economistes són com aquells capellans que parlaven en llatí. Ningú els entenia, però es creia que portarien la salvació.
Com passa amb la informació en general, les agències d’informació econòmica juguen un paper significatiu en la difusió de missatges interessats?
Pascual Serrano ha escrit molt sobre les agències, que funcionen com a difusors i filtres de notícies. En el moment en què es desenvolupa la premsa online i els mitjans comencen a perdre diners, una de les figures de les quals es prescindeix primer és la dels corresponsals. Deixen de tenir un periodista a Wall Street enviant notícies. Fan servir les agències, i aquestes es converteixen en un tamís molt poderós. Les notícies econòmiques que no mouen Bloomberg i companyia, és com si no existissin. Si volen que alguna cosa no se sàpiga al món o el contrari, està a les seves mans.
Creus, com l’economista francès Rémy Herrera al seu llibre Diners, que els mitjans de comunicació són un factor crític en el funcionament de la maquinària capitalista?
I tant. Els mitjans no només són una corretja de transmissió ideològica i d’opinió, sinó que ara formen part d’aquests grups econòmics. Com ells, els mitjans es dediquen a guanyar diners i, si fa falta, a contribuir a tombar governs. Són actors principals. Per a això, recorren a estratègies de vegades altament sofisticades, com és la de la sobreinformació, que consisteix a bombardejar informativament, donant notícies amb detalls irrellevants, amb la intenció que els arbres no deixin veure el bosc. Cada pujada o baixada del preu de les accions d’una empresa, cada moviment és font de notícies i opinió. Quan no estem segurs que ens estiguin explicant la veritat o, tot el contrari, s’ha d’acudir a altres fonts. Però, és clar, això és molt complicat per a la gent. També proliferen les faules a la premsa econòmica. Cito diverses vegades al llibre Libre Mercado, el mitjà econòmic de Jiménez Losantos, que està basat directament en la faula, en la mentida. En qualsevol cas, habitualment es recorre a tècniques d’informació més depurades, com maquillar les notícies, virar l’enfocament, jugar amb les xifres… En resum, el que fan generalment els mitjans de comunicació és generar narratives, crear relats embolcalladors…
La corrupció a la premsa econòmica és un tòpic antic. Arriba també, de manera generalitzada, als mateixos periodistes?
Hi ha els comprats, els que no tenen més remei que parlar tal com volen els seus mitjans… Hi ha de tot, com en la vinya del Senyor. Una fórmula molt utilitzada és la de complimentar: “Vine a visitar les nostres instal·lacions…”. També facilitar informació, una cosa molt preuada per a qui es veu pressionat per la immediatesa, la producció de continguts… No hi falten tampoc els regals, els viatges…
I així, fins al final dels segles?
Crec que s’ha d’intentar entendre l’economia, perquè participar-hi és participar també en la política. Entendre els relats, els interessos ocults…, ens empodera com a ciutadans, ens ajuda a participar en la vida social. Els canvis vindran d’una ciutadania conscienciada.
