Primer es deia carrer San Marcial (1856), però aviat adquiriria el nom del llavors alcalde de Madrid, Valentín Ferraz, un militar i polític aragonès que va ocupar importants càrrecs en l’Espanya isabelina, inclosa la presidència del govern. Un dels seus mèrits com a alcalde de la capital –només va durar un any i mig al càrrec– va ser ordenar l’expansió de la ciutat; precisament per això se’l va homenatjar amb el nom d’un dels carrers que en aquella època va encarnar el desenvolupament de Madrid. Per a molts madrilenys és, això no obstant, un complet desconegut. En el fons, Ferraz és el carrer del PSOE. En el número 70 d’aquest via madrilenya, on va morir el fundador del partit Pablo Iglesias, des de 1987 hi ha la seu dels socialistes. Una seu assetjada aquests dies per la ultradreta de Vox, amb el valiment del PP.
Ferraz també va ser ministre de Guerra en quatre ocasions -en aquells temps no es gastaven eufemismes…-. Anys després, Ferraz està en peu de guerra. La prebenda que el PSOE pagarà a l’independentisme català per investir Pedro Sánchez president del govern, l’amnistia, ha estat el detonant del setge. Ja portem unes quantes nits d’aldarulls ultradretans. Diuen que això, aquest excés de testosterona, juga a favor dels assetjats, els està ajudant a cohesionar-se, o és això, l’amnistia, o és el govern d’aquests personatges que semblen escapats d’un quadre de Goya (Vox/PP). Desconec si aquesta colla d’energúmens que entonen el Cara al sol i enarboren la bandera del pollastre ajuden o no a cohesionar el PSOE, el que sí que sé és que fan por.
Mentrestant, en la matinada de dijous, des de Brussel·les es podia veure la fumata blanca de l’acord entre Junts i PSOE per a la investidura de Sánchez. Feia dies que els serrells entrebancaven el pacte. Se sabia que a Carles Puigdemont no li va agradar la performance de l’acord entre el PSOE i ERC. Això, i la complexitat d’incloure casos de lawfare sense afeblir l’articulat d’una llei que serà observada amb lupa pels tribunals, encallaven el singular acord. De fet, sembla que als negociadors d’un cantó i l’altre els preocupa més el hooliganisme dels jutges, que en el cas del CGPJ ja s’ha posat la bena abans de la ferida, mostrant-se contraris a una llei que desconeixen, que els pertorbats esvalotadors del carrer Ferraz. Però, finalment hi ha acord i Sánchez pot ser investit.
Ara arriba la tempesta després de la tempesta. La presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, llenguda i precoç en la provocació, ha obert foc dient que Sánchez vol colar una dictadura per la porta del darrere, que intenta controlar els tres poders de l’Estat i que posarà al carrer delinqüents després d’esborrar delictes del Codi Penal. Tres preceptes que, ben mirats, responen fil per randa al receptari popular clàssic. A rebuf, Alberto Núñez Feijóo ho comparava amb el cop d’Estat del 23-F, un altre clàssic. I des de foc ‘amic’, el republicà Joan Tardà, que sempre té una bala en la recambra, disparava ironia: “Junts, vosaltres sí que en sabeu i no com els botiflers d’ERC”. I Sánchez somriu, menjant crispetes, ho ha tornat a fer. I Ferraz no cessa…
