A falta de bones notícies esportives després de la disputa del primer clàssic a l’estadi Lluís Companys, on l’equip de Xavi va acabar perdent per 1-2, l’aparell de comunicació del FC Barcelona va apostar per intentar recuperar almenys el satisfactori efecte Stones a còpia de passejar el vicepresident Juli Guiu per algunes redaccions i recordar el plus mediàtic projectat per la samarreta especial del partit i la imatge oferta al món com a resultat d’aquesta associació de patrocini amb Spotify. Sobre si el veritable impacte d’identificar un grup mític i inigualable com els Rolling Stones amb la samarreta del Barça en un clàssic, el partit de Lliga més vist al món, beneficia més el grup, el club blaugrana o Spotify, és quelcom, més enllà d’aquest soroll indubtablement mundial, completament impossible de calibrar en percentatges.
Pel que fa a l’impacte econòmic real als comptes del club, el mateix vicepresident de màrqueting va explicar que la recaptació s’havia elevat a 7,6 milions, per descomptat una xifra rècord a Montjuïc, com va destacar intel·ligentment Juli Guiu, afegint-hi que la xifra “supera el 60% dels partits al Camp Nou”. També va explicar que “un clàssic al Camp Nou el superava, però per poc” i va revelar que “al Camp Nou veníem de 8,3 milions”.
No va especificar gaire més. Es va limitar a deixar anar un parell de xifres rodones i, com sempre, acompanyar-les amb aquest entusiasme i excés de triomfalisme, de vegades sense sentit o absurdament a l’hora de comparar-la amb el passat sempre a millor, molt millor. Fins i tot tant que la mateixa junta de Joan Laporta és capaç de trepitjar-se els seus propis registres, com aquesta dada innecessària que va afegir sobre la recaptació del clàssic, superior al 60% dels partits a l’Spotify Camp Nou la temporada passada.
És clar, només faltaria que fos a l’inrevés, tenint en compte que els preus del Barça-Madrid es multipliquen fins i tot per quatre en comparació amb la resta dels partits de Lliga. El dia 28 d’octubre passat, les entrades van oscil·lar entre els 249 euros a la segona graderia del gol sud i nord, fins als 495 euros a la tribuna principal de l’Estadi Lluís Companys.
Juli Guiu va ometre la dada que han estat els preus més cars de la història i també les dades d’alliberament, clau per conèixer realment la resposta dels aficionats, socis abonats i visitants. L’assistència es va xifrar en 50.112 espectadors, que també se suposa que ha posat el llistó dels partits del Barça al Lluís Companys al capdamunt. Però no va ser, o almenys el club no ho ha remarcat, un ple absolut d’aquest intricat aforament que, segons la junta, contempla 40.103 localitats amb el 100% de visibilitat, 9.369 de visibilitat reduïda, 2.716 de mala visió i 2.179 més de nul·la visibilitat (?).
D’altra banda, el volum d’alliberaments ha de suposar-se força baix en aquest partit que, per raons òbvies, resulta el més barat de l’abonament i també el més atractiu per intentar col·locar-lo al mercat negre de la revenda, on una cadira pot generar fins a 1.500 o 2.000 euros.
Dels 16.684 socis amb el seient garantit és de suposar que una majoria va fer ús de la seva localitat, allà on fos que la junta de Laporta els col·loqués, donat que ara l’assignació del seient per a l’abonat és aleatòria a cada parit. En un càlcul senzill, imaginant que si totes aquestes butaques haguessin estat posades a la venda a un preu mitjà de 350 euros, el Barça hauria aconseguit 6,6 milions més, que hauria suposat només una mica menys que el doble dels 7,6 milions aconseguits.
És el tipus de reflexió que contínuament es fan Laporta i el seu nucli dur quan somien amb un club sense socis, sense assemblees i, sobretot, sense abonats que, especialment al Camp Nou, són el molestos propietaris d’unes 85.000 localitats.
Fantasies al marge, però, crida l’atenció que, sobre la base de les xifres oficials, les entrades disponibles per al clàssic del dia 28 d’octubre passat a Montjuïc van haver de ser, mínim, 33.428, descomptant de l’assistència registrada de 50.112 espectadors els 16.684 abonats censats. Si totes haguessin estat venudes al preu de les més barates, 249 euros, la recaptació hauria estat de 8,3 milions, 0,7 milions més que l’oficialitzada per Juli Guiu.
Res quadra, ja que es pot conjecturar raonablement que hi va haver alliberaments, que la demanda va ser per a l’ampli espectre de localitats i que el preu mitjà va ser superior als 249 euros. Només que la mitjana per entrada hagués estat de 350 euros –un càlcul més que prudent– la recaptació s’hauria elevat a 11,6 milions, superant fins i tot els registres de l’Spotify Camp Nou.
El més delirant és que el preu mitjà resultant de dividir el pack mínim d’entrades a la venda de 33.428 per la recaptació és de 227 euros. És a dir, per sota del preu de venda més baix. És clar que a Laporta se li’n va anar mà, com gairebé sempre, amb les invitacions, en lloc d’aprofitar el clàssic per reduir l’impacte negatiu de jugar un any a l’Olímpic, estimat en 78 milions menys d’ingressos.
Tindria tota la lògica que el taquillatge de Lluís Companys hagués superat el de l’últim clàssic a les Corts pel fet que també és el partit amb menys alliberaments dels abonats de tota la temporada, amb molt més motiu la temporada última en què es penalitzava el seu no ús, promovent-ho en forma d’assistència o d’alliberament de l’abonament quasi bé obligat. A l’Spotify, si els abonats són 85.000 i l’aforament de l’últim Clàssic va ser de 95.877 seients, en teoria només quedarien disponibles una mica més de 10.000 localitats. Tot i que no és així a la pràctica, ja que sempre cal suposar un marge per al Seient Lliure, sí que es pot contemplar la possibilitat que, per la baixa xifra d’abonats al Lluís Companys, aquesta vegada la xifra d’entrades disponibles a la taquilla superés la d’un Clàssic al Camp Nou o que la igualés, com a mínim. Com a dada de referència, la mitjana d’entrades alliberades en partit de l’estadi blaugrana el curs passat va ser de 30.000, volum que es redueix dràsticament al Clàssic.
Així i tot, tampoc es podria concloure que una recaptació inferior de 7,6 milions de Montjuïc respecte dels 8,3 milions de l’últim celebrat a l’Spotify fos motiu de celebració ni justifiqués la medalla que el vicepresident Juli Guiu es va autoimposar sense venir a tomb gairebé una setmana més tard, exactament en vigílies del partit del Barça a Sant Sebastià.
Les xifres reals mai no s’acabaran sabent ni els periodistes, sempre a la lluna, se les van preguntar a Juli Guiu en el marc d’una entrevista amb les preguntes arreglades i sota el control directe de l’aparell de la junta laportista. Igualment, Juli Guiu no hauria estat capaç de respondre fora de l’àmbit del festival de Cap Roig, com és ben sabut.
