Catedràtic emèrit d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona. Investigador del moviment obrer i de la història d’Espanya fins al final de la República. Entre els seus llibres, Els orígens del PSUC, Rojos contra Franco, Guerra y revolución en Cataluña i El Frente Popular: Victoria y derrota de la democracia en España. Ara publica Afganistán: La última revolución del siglo XX (El Viejo Topo).
Per què l’Afganistan, l’última revolució del segle XX?
Perquè mirant-ho cronològicament, va ser un projecte revolucionari, no simplement un cop d’Estat, que en el seu inici és una insurrecció, l’any 1973, contra el rei Mohamed Zahir Shah. Tenen un programa, més o menys elaborat, perquè encara no s’han enfrontat a la realitat. Quan això passa és quan es veuen les contradiccions, els problemes, les debilitats… Però, en fi, es tractava d’un programa de transformació de la societat afganesa. És posterior a la insurrecció del Iemen, que va ser aixafada, com ho va ser després la de l’Afganistan, fonamentalment per la intervenció dels Estats Units, primer de forma solapada i després obertament.
Per què l’aliança entre familiars del rei deposat i el Partit Comunista, en la insurrecció?
El cop intern, que va ser de Palau, amb la proclamació de la República, conseqüència de conflictes intestins en la dinastia regnant, no va ser només per qüestions personals, tot i que també, sinó sobre l’orientació del país. La seva modernització i les relacions internacionals són els pivots entorn dels quals gira el moviment. El cop, no violent, va ser executat pel llavors comandant de l’exèrcit Mohamed Daoud Khan, que enderroca al rei aprofitant que estava fora del país. El seu principal suport és el Partit Comunista, de molt recent creació, amb divisions internes, organitzat a la capital, Kabul, amb suports en el món universitari, professional i en la poca classe obrera, però molt present a l’Exèrcit. Perquè, entre altres coses, en el seu procés de modernització, hi influeix decisivament la Unió Soviètica, que du a terme la formació dels caps i oficials.
Entre aquest partit i el conjunt del país hi ha, diguem-ne, un décalage especialment xocant, com el que potser va existir entre els bolxevics i la població russa el 1917?
Encara bastant més acusat, perquè la Revolució Soviètica es produeix en una nació russa construïda, un imperi articulat. A l’Afganistan no hi ha res d’això. Tenim una societat poc desenvolupada en termes d’economia moderna, que no disposa de comunicacions internes, i que està dominada encara per l’organització tribal històrica. A més, amb una gran diversitat de pobles, d’ètnies, amb marcades diferències culturals i religioses. La major part són musulmans sunnites, però hi ha un percentatge important de població, els hazares, xiïta. Una població dispersa, vivint a les muntanyes… Les capitals determinen molt, però en el cas de l’Afganistan la política del país és la que es desenvolupa a Kabul.
Crida l’atenció la naturalesa del debat que hi havia al PC afganès entre revolució democràtica i revolució socialista, versus democràcia, etc. Una cosa que s’assemblava al que passava en altres àmbits. Per exemple, amb l’eurocomunisme…
Es pot veure des de la perspectiva que tenen les mateixes discussions o similars que les que s’estan donant a Europa, i les que es produeixen en espais similars del Tercer Món i, en particular, en aquest territori d’Orient cap a l’Índia. En definitiva, es remeten a les qüestions clàssiques de quin és el contingut efectiu d’un procés revolucionari que es desenvolupa no en una societat capitalista madura, sinó en transició, amb un pes molt fort del passat, que és encara present, rural i tribal.
Arribats a aquest punt, els Estats Units es colen a l’Afganistan. Per què i com?
A partir de la independència de l’Índia i la partició amb el Pakistan, i també els moviments de reforma que es produeixen a l’Iran a partir dels anys 50, els EUA comencen a moure’s cap a la zona. L’Afganistan apareixia com un territori intermedi sense interès, fins que aquest comença a créixer a partir dels 70, quan la monarquia trontolla i el desenvolupament econòmic i polític de l’Afganistan es vincula a les relacions amb la Unió Soviètica. En l’elit governant americana s’ajunta el pa i la gana. S’està produint una situació de conflicte que pot generar una aproximació més gran de l’Afganistan a la Unió Soviètica, una comunistització de l’Afganistan, que pot traduir-se en una falca, entre l’Iran i el Pakistan, contra els interessos nord-americans. Paral·lelament, la corporació Rand i altres think tank vinculats a la CIA elaboren la teoria que una palanca important per desestabilitzar la Unió Soviètica seria l’aixecament de les seves poblacions islàmiques. En conseqüència, decideixen recolzar els islamistes, que estan reaccionant contra el programa primer de Daoud i després de la República Democràtica.
Estratègia en la qual el Pakistan va tenir un paper molt destacat.
El Pakistan i l’Afganistan tenen un conflicte antic motivat pel dibuix de les fronteres amb l’Índia. La frontera va dividir la població paixtu. Una part es va quedar al Pakistan, i la majoria a l’Afganistan. De tant en tant, es produïen xocs entre l’Afganistan i el Pakistan i entre aquest i l’Índia. Quan Washington decideix intervenir-hi, comença fent-ho de la manera més oculta possible. Troben en el Pakistan el soci ideal per penetrar en el conflicte afganès. Actuen com l’instrument de relació amb els islamistes afganesos. Els EUA hi posen diners i conviden altres, com l’Aràbia Saudita, a fer-ho.
I amb tot això irrompen els talibans. Una cosa nova o vinculada als tradicionals corrents islàmics?
L’arrel d’això no és el xiisme, relativament més moderat, que a l’Afganistan el practiquen la minoria hazara. Al Pakistan s’estava desenvolupant des de finals del segle XIX una variant del que ara entenem com a integrisme islàmic, que no és més que una versió del wahhabisme, de l’Aràbia Saudita. Per aquest motiu un personatge d’una família rica saudita, com Ossama Bin Laden, sorgeix d’aquí. Al món islàmic afganès, els que inicien la rebel·lió contra la República Democràtica són islamistes tradicionals. A poc a poc, aquesta elit va tenint un competidor, que neix als camps de refugiats afganesos, fonamentalment paixtus, del Pakistan. Aquí van apareixent nous líders procedents de les escoles alcoràniques, que seran els talibans. Això acaba prenent cos organitzatiu i polític com a conseqüència del desenvolupament del món de la droga, que té a veure directament amb la intervenció dels EUA i la necessitat de finançament de la guerra per mitjans ocults. Aquests mestres, els talibans, d’un costat i de l’altre de la frontera acaben controlant el mercat de la droga. Els talibans, que comencen des de baix, acaben teixint la unitat del moviment islamista rebel. Els islamistes, integristes radicals, plantegen una aplicació literal de la xaria, incloent-hi els textos que es van sumant a l’Alcorà.
Com funciona el que s’ha anomenat “narcoestat” de l’Afganistan?
Als anys 60, una de les destinacions mítiques dels hippies era Kabul. El consum d’heroïna era una cosa molt reduïda i controlada per la cort reial. Quan esclata la rebel·lió islamista, necessita recursos financers per armar-se. Hi participen els EUA, l’Iran, Egipte… I, en paral·lel, comença l’explotació de la rosella. Els islamistes prohibeixen la producció per al mercat intern, i els camperols comencen a cultivar-la per a mercats cada vegada més amplis. Així, els integristes disposen de recursos propis i deixen de dependre tant dels seus patrocinadors externs. Cosa que no és vista amb mals ulls, sinó tot al contrari, pels serveis secrets pakistanesos, que són els que al final controlen i expandeixen el mercat.
En l’imaginari etnocentrista occidental, l’Afganistan sembla reduir-se a l’infern. Aquest simplisme, que redueix gairebé tot el que passa allà a la qüestió de la dona, s’està utilitzant per impedir una visió més precisa del país?
Sí, però fins i tot a la informació tòxica acaba esfondrant-se. En la primera etapa de la guerra, que va ser per la supervivència de la República Democràtica, tota la informació es reduïa a la maldat de la Unió Soviètica. Es va ocultar absolutament la política de promoció de les dones, que començava per considerar-les persones amb drets i deures, l’alfabetització i la reforma agrària. La rebel·lió islamista va començar precisament contra això. Després es va assimilar talibà a cafre, que no ho és. El que ha passat després evidencia els resultats de la intervenció nord-americana a l’Afganistan, que en el seu últim acte ha acabat en una retirada dels EUA, segurament pactada amb els talibans.
