La gala de la Pilota d’Or va tornar a coronar el model de la Masia del FC Barcelona de manera directa amb l’elecció de dos guanyadors exclusivament formats sota la seva metodologia i la seva màgia, Leo Messi i Aitana Bonmatí, i indirectament amb la resta del reconeixement del Manchester City, club de la Premier finançat fosca i íntegrament des d’Abu Dhabi i estructurat sobre la base d’ex directius i tècnics de matriu blaugrana, però sobretot construït perquè Pep Guardiola tingués al vestidor els jugadors específics per al seu estil de joc.
El futbol, en definitiva, continua girant des de fa més d’una dècada al voltant d’un model barcelonista d’èxit, especialment aclaparador en l’àmbit del futbol femení, que per descomptat s’havia endarrerit respecte a altres grans clubs quan li tocava modernitzar-se en els temps del primer mandat de Laporta, que va deixar el Femení descendit i la secció en un estat de profund abandonament.
A partir de 2010, la junta de Rosell i després la de Bartomeu van fer una cosa tan simple i encertada com dotar-la d’una estructura professional i, per descomptat, organitzar el futbol base femení a imatge i semblança del masculí.
Disposant de les millors eines formatives del món del futbol, l’explosió de la millor generació de futbolistes de la història només era qüestió de temps, com ha estat així, doncs a més del reconeixement al FC Barcelona com el millor club de l’any, les tres últimes Pilota d’Or han estat per a dues jugadores blaugrana, Alexia Putellas (2) i Aitana Bonmatí, que a més ve de liderar el Mundial conquistat per Espanya com a MVP de la final i del torneig. El Barça Femení, a més, ha disputat les tres darreres edicions de la Champions i n’ha conquistat dues.
Joan Laporta és qui ha capitalitzat aquest domini mundial del futbol femení amb la seva presència a la gala de la Pilota d’Or, on, per cert, va seguir sense fotografiar-se amb Messi perquè la relació és la que és i Leo diferencia molt bé els seus sentiments cap al club de les nàusees que li produeix qui l’ha enganyat dues vegades seguides, pot ser menys la segona perquè el va veure venir quan el president del Barça no li va poder garantir que seria inscrit a temps de poder matricular els fills al seu col·legi de Castelldefels preferit.
Ha transcendit que Laporta va tornar a intentar la foto i la imatge de complicitat de Leo per aparentar normalitat i cordialitat en les seves relacions. Leo, també per tercera vegada consecutiva, va donar instruccions a la seguretat pròpia i de l’organització per mantenir-lo a ratlla i a una distància prudencial, ja que coneix de sobres aquesta perversa i malintencionada compulsió del president per falsejar el relat de tot el que l’envolta. Tant és així que Laporta va enganyar el seu propi nucli intern i va filtrar haver-se vist amb Leo i establert les bases per al seu futur homenatge. Aquesta mentida va acabar en la no menys manipuladora i ‘palmera` emissió de Twicht de Jijantes, el canal oficiós de la presidència i de la junta, més barat i amb més audiència que Barça TV. La reacció aquesta vegada sí que va ser contundent per part del mateix Leo al seu compte d’Instagram: “Mentiu… una vegada més…”, va deixar escrit, acompanyat d’una emoticona de ‘Pinotxo’, o sigui una cara amb un nas allargat. Lamentable i patètic. Jijantes va haver de negar aquesta informació, desmentir-la i assumir que “m’han tornat a enganyar”.
Resulta revelador que, en les últimes edicions de la Pilota d’Or, Laporta s’hagi hagut de conformar a veure Messi des de la platea, també ara el 2023 rebent el seu vuitè i últim segons les mateixes paraules de l’argentí que, per culpa de Laporta, tanca la seva carrera al futbol professional d’elit com el millor jugador de tots els temps sense que el Barça hagi pogut repercutir aquest èxit en forma d’imatge, prestigi i impacte comercial. Al cap i a fi ha estat el corol·lari d’una figura que va créixer i va triomfar com a blaugrana des de petit.
Laporta, probablement en la decisió més equivocada del seu llarg historial de desencerts, va ser qui li va donar la puntada de peu, qui va fer fora Messi del Barça -després de guanyar les eleccions assegurant que només ell podia renovar-lo- més o menys en la mateixa època en què, com va admetre a TV3, desconeixia la identitat de les jugadores del Femení que li van regalar la primera Champions com a president. Ni li sonaven els seus noms, cosa que no ha impedit que, quan li ha convingut, Laporta hagi intentat assumir com un triomf propi aquest boom del Femení.
Tot i que es va carregar l’entrenador, Lluís Cortés, en quan va tenir l’oportunitat i també el primer executiu de la secció, Markel Zubizarreta, només perquè eren càrrecs de confiança de l’anterior junta de Bartimeu, Laporta no ha pogut deixar del tot la seva empremta comunament destructiva al Femení, encara que sí ha fet passos en aquesta direcció donant la seva benedicció a incloure el Femení com una més de les Seccions, igual que el Basket o l’Hoquei, segregant-ho de l’estructura del futbol. A Deco no li interessa gens el futbol femení, això salta a la vista.
El problema per al Femení rau que les Seccions treballen amb un pressupost limitat pel pla de Viabilitat pactat amb LaLiga i que, tot i guanyar diners gràcies als seus patrocinis, aquest superàvit pot acabar pagant els àpats de la junta a Via Veneto. De moment, les renovacions de les primeres figures de l’equip s’estan demorant més del compte.
Laporta tampoc no ha estat a l’altura a l’hora de defensar les seves jugadores, les grans protagonistes de la revolta contra Rubiales, a qui el president del Barça va intentar protegir i salvar fins a l’últim segon. Laporta no va demanar la seva dimissió en cap dels comunicats i, el més greu, la setmana més calenta del cas Laporta va escollir viatjar abans a un estrany i sospitós ‘bolo’ al Kirguizistan que acompanyar l’equip i l’Aitana Bonmatí a la Gala de la UEFA on també va ser triada millor jugadora de la temporada i l’equip va acaparar tots els premis. Gràcies al fet que la premsa escriu al dictat de la junta, i també condicionada per la por a les reaccions i represàlies, no hi va haver crítiques a aquest rebuig i gest gairebé obscè de donar-los l’esquena quan lliuraven una batalla per la igualtat, la no-discriminació de gènere i la denúncia contra els abusos i les conductes masclistes.
L’encegadora tirania del laportisme sobre els mitjans no deixa veure l’afició barcelonista, més enllà de la presència contemplativa de Joan Laporta, Rafael Yuste i Elena Fort a París, tot presumint dels èxits de la Masia i del Barça, el rerefons d’una escenografia completament allunyada de la realitat. A més del perjudici i de l’error del magnicidi que va suposar fer fora Messi, que el temps ha demostrat amb dues Pilota d’Or i un Mundial que sí que haurien multiplicat de veritat els patrocinis i el valor de la marca, els inqüestionables guardons al Femení, col·lectius e individuals, es corresponen exclusivament amb l’herència rebuda de Bartomeu i Rosell.
Amb el temps, però, Laporta també s’ho podrà carregar com va fer amb Messi. Aquesta és la seva única obsessió, destruir el passat.
