Es defineix com una persona extremadament afortunada, per viure com havia somiat en la seva joventut, però està veient morir el que estima. Viu en plena natura. És un camperol. Els grans esforços de naturalistes, ecologistes, pacifistes, animalistes i feministes no estan desembocant en el que hauria de ser. 28 llibres, guions, pel·lícules…, sobretot entorn del bosc i l’aigua, rubriquen aquesta trajectòria. Ara publica Cambio climático. Cómo evitar un colapso global (Planeta).
Com evitar, doncs, un col·lapse global?
Malgrat que la majoria dels científics i els especialistes sostenen que ha de ser una acció social, d’ampli ventall polític, crec que s’ha de començar per un mateix. Des de la consciència individual, com una forma d’exercici de la responsabilitat, s’ha de començar a deixar de ser una ferida sagnant per al planeta. És terrible, perquè exigeix molt. Superar una cosa que és de les que practiquem més, l’autoengany. Exigeix destruir la gran mentida que diu que jo soc molt poca cosa i el que jo faig per arreglar el món no té importància. S’ha de començar per aquí. S’ha de començar per entendre que es pot viure perfectament d’una altra manera. Es pot viure amb el mateix grau de satisfacció gastant la meitat del que gastem actualment. En tots els camps: comoditats, energia, alimentació, diversió… El malbaratament del 50% del que gastem és suïcida. Per aquí es comença. I, evidentment, no hi ha possibilitat de canvi sense que això s’incorpori a diferents esglaons de l’activitat política, i ha d’acabar a la Constitució.
El canvi climàtic és una cosa que ha d’arribar, o ja hi som, amb totes les seves conseqüències?
Estem en un canvi climàtic devastador, amb conseqüències pitjors, més ràpid. Literalment, els famosos 1,5 graus del Conveni de París ja han arribat, quan es deia que seria cap als anys 50. La majoria dels que escriuen sobre aquestes coses, inclosos els ecologistes, no ho estan veient això, com ho veiem i ho vivim els emboscats. Ara mateix, soc al meu bosc i només he de mirar als arbres per saber el que està passant. I estic veient-los morir. Així de clar. Soc un camperol, que cultiva, des de fa 48 anys, una horta de gairebé una hectàrea, i veig que la producció em baixa un 40%… I quan vaig a les fonts i veig que s’estan assecant…, evidentment en tinc una vivència directa, més dolorosa…
No resulta xocant, si no alarmant, el gap entre l’evidència del canvi climàtic i les iniciatives institucionals per pal·liar-lo i evitar mals majors?
Cal reconèixer que, en mig segle, hem passat de la inexistència total de qualsevol tipus de dependència administrativa que s’encarregués del medi ambient (l’ICONA dels anys 60 era un organisme gairebé destructor més que conservador) a una presència apreciable. Gairebé tots els ajuntaments tenen regidories de medi ambient. L’actual ministeri de Transició Ecològica, amb moltíssimes deficiències, és el millor que hem tingut. La primera ministra, Cristina Narbona, o Teresa Ribera saben de què estan parlant i el que cal fer, encara que no puguin fer-ho. Tot això no treu que estiguem a menys d’un 10% de l’activitat política que s’hauria de fer. És tanta la gravetat de l’assumpte que, en aquests moments, el 80% de la política hauria de ser ambiental. Estem amenaçats per la força més potent que existeix al planeta Terra, que és el clima, hem de defensar-nos i per a això caldrà posar moltíssima més carn a la graella
On són les resistències al canvi: economia, cultura, ideologia…?
Són en el famós centre neuràlgic del poder, en aquest moment. El poder polític és impossible sense l’econòmic. Acostumo a dir que cal controlar els que manen sobre els que manen. Com és possible que, amb tota la informació, les evidències, els sensors que tots tenim sobre el canvi climàtic…, encara contaminarem un 1% més aquest any. I el que ve encara més. Per què? Perquè, senzillament, els poders d’aquest món saben defensar molt bé que es funciona amb energia. L’energia, amb petroli. I el petroli és el negoci més gran… I aquest negoci està en mans dels més poderosos, que manen sobre els poderosos. I després hi ha el factor que és absolutament individual i psicològic. En qualsevol enquesta es pot veure que hi ha una seriosa preocupació pel canvi climàtic. Si, “cal fer, cal fer…”, ens diem tots. Però quan ens preguntem, en concret, quant reduirem la nostra activitat, com gastar menys energia, quant reduirem els consum de carn… Llavors…? Aquesta realitat només es pot anar assumint amb un discurs més contundent, molt més pedagògic, amb molt més ús dels mitjans de comunicació… També des de la cultura, que, curiosament, és on més s’avança. No combatrem el canvi climàtic si no hi impliquem totes persones i tots els sectors de l’activitat humana.
El fet d’haver-nos considerat “els reis de la creació”, en contra de la mateixa evidència de la cadena de la vida, no és una cosa que ens està passant factura, amb les terribles conseqüències que tots veiem?
Hi ha el gran extraviament intel·lectual, encara que també és cert que estem absolutament exposats a opinions contràries en la filosofia, la ciència, l’art… En totes les èpoques hi ha hagut gent que ens ha estat cridant l’atenció sobre com podem ser d’importants, però que no podem viure més de tres minuts sense respirar (gràcies a l’ànima verd,a els arbres), ni tres dies sense beure… Som amablement dependents d’alguna cosa que, afortunadament, és part d’un tot. Si una part pretén fer-se més gran que el tot, estem perduts. Hem tingut moltíssimes oportunitats de ser companys, tolerants, amics de la vida…, fins que va arribar la consideració que tot podia ser convertit en propietat, en mercaderia. Un arbre produint vida, oxigen i un clima millor no té valor. Però si mato l’arbre i el converteixo en una cadira, sí que té importància. Això és un desvari absolut. La religió del benefici, del consum, és avui una cosa universal. Això sí que ha triomfat.
Per què el decreixement, tan assenyat, obvi… provoca tanta reticència?
Sí que és de sentit comú i, a més, amb un ampli suport científic. Molta gent creu que el decreixement és una aposta només ideològica, quan és una cosa perfectament documentada, apuntalada pels barems més racionals que pot utilitzar l’ésser humà. I no només això. També sentimentalment hauria de mobilitzar-nos el fet que s’estigui destruint el món. Si és així, alguna cosa haurem de fer. Evidentment, com totes les ideologies polítiques convencionals, l’ecologisme, ben entès, tampoc deixa de ser una ideologia. Amb moltíssims disbarats, també amb gent que no acaba d’entendre de què es tracta… Però l’assumpte és que hem de “deixar de ser la ferida per començar a ser la sang”, com dic en un poema meu. Hem d’abandonar una manera violenta d’estar al món per ser part d’una circulació que porta la vida. Ni més, ni menys. Hem d’aconseguir que, a poc a poc, consumim menys món.
Un molt bon amic, economista, em deia recentment que el decreixement ens portava a l’edat de pedra…
En les facultats d’Economia no s’ha ensenyat mai res més que comptabilitat. De la qual, és clar, mai s’ha descomptat la destrucció del medi ambient. No diguin que s’ha creat riquesa destruint un bosc perquè aquest bosc ha creat moltíssima més riquesa que la que vostè creu haver aconseguit en un procés industrial. Quan t’ensenyen que la comptabilitat va per les internalitats i no per les externalitats, fan trampa. El sistema de valoració és absolutament falsari. Estem dominats, manipulats, governats per un mètode de comptabilitat. Si en el famós PIB s’hi inclogués tot el que estem perdent de riquesa i potencialitat i de vida, les coses serien diferents. He plantat, 27.500 arbres amb les meves mans. Un per cada dia que he viscut. Cap d’aquests arbres figura com a creixement enlloc. Però si es cremessin sí que apareixerien en el PIB. Si jo he matat una cosa i l’he transformat en mercaderia, té valor, va dir Stuart Mill. Res que sigui el mateix que era, que estigui complint una funció biològica, té valor. Si la mato, la converteixo en mercaderia i la venc, llavors sí. Estem destruint el clima, entre altres coses, perquè no s’ha donat valor al clima. És el que engendra totes les possibilitats de valoració de la mateixa vida, perquè “el clima és la vida de la vida”, com dic en una altra expressió poètica. Quan el destruïm ja ens podem anar fent una idea del que ens acabarà passant. Quin valor li dones al fet que, si has viscut 80 anys, hauràs respirat 300 milions de vegades? Mentre l’assignatura Vida no estigui en tots els nivells de l’ensenyament, poc canviarem.
