El neobarcelonisme sembla condemnat a viure diferents realitats. O, millor dit, a interpretacions tendencioses i manipulades de la seva pròpia història i de la pròpia realitat en funció de les necessitats i urgències mediàtiques de Joan Laporta i del seu capritxós model de gestió. L’últim gir de guió, perfectament coordinat des de l’aparell laportista, cavalca imparable sobre un nou relat econòmic que ha revelat, de cop i volta, que el FC Barcelona perdia diners ordinàriament, a raó de 200 milions anuals des de la temporada 2016-17, per a alguns des de la 2015-16. Segons els més exagerats, l’origen de la fuga se situaria a la 2014-15, la del triplet del trident.
El nou relat, canviant perquè el laportisme sí que s’ha convertit en un colador de pèrdues des del març del 2021, s’ha hagut d’inventar i divulgar per dissimular aquesta deficiència estructural que ja ha arruïnat el club i el condueix a la seva inevitable conversió a SA. Ho han afirmat Laporta, Eduard Romeu, Juli Guiu, el tiquet Víctor Font i Marc Ciria (que tots dos estan també al loro, i junts, per cert), el president de la Comissió Econòmica, Iván Cabeza, Marc Duch i ara també, perquè aquesta és la consigna, el vertebrat equip de periodistes i laportistes de les xarxes socials alienats i sotmesos al dictat de la versió oficial.
O sigui, que ara el problema ja no és l’herència de Josep Maria Bartomeu, que ha servit d’excusa per a les salvatjades i el saqueig de Laporta, sinó el fet, sorprenentment acabat de descobrir, que els diners perduts i malgastats per la poca traça de l’actual junta és, en el fons, un reflex inevitable del passat, un tic financer patològic no diagnosticat fins que ha calgut justificar els pitjors resultats de la història, de 303 milions de benefici contra 800 milions d’ingressos nets extraordinaris, i unes despeses, també de rècord, de 1.165 milions.
Una brutalitat que, davant la concurrència de l’assemblea ordinària, exigia un nou context i un altre relat diferent i renovat per amagar la tragèdia i el disbarat en què Laporta i Romeu han convertit la comptabilitat blaugrana, de tal calibre i gravetat que qualsevol sospitaria, fins i tot, de la intervenció sinistra del professor Xavier Sala-i-Martin, que potser dedica una mica del seu temps lliure a donar-los un cop de mà.
La veritat és que Laporta, ni rebuscant amb el compliance de la casa, ni amb tres auditors, una due dilligence i un forensic ha estat capaç de trobar un sol motiu per sotmetre els comptes de Bartomeu a l’implacable pes de la llei. I això malgrat haver-ho promès als socis i haver detectat “actuacions criminals per les quals hauran de pagar”, en principi presentades davant la Fiscalia, un dossier que fa riure i que, evidentment, descansarà per a l’eternitat al calaix de les causes sense cap fonament.
Per ocultar les seves pròpies malifetes, Laporta utilitza sempre el mateix truc consistent a acusar-ne del mateix un tercer i, així, desviar el focus sobre la seva negligència en la gestió. La veritat és que no és possible detectar ni demostrar aquesta fuga de 200 milions anuals als comptes del club abans del 2020.
El que revela un repàs a les memòries del Barça és que Joan Gaspart i Joan Laporta van provocar un dèficit de 64 milions el 2003 i un altre de 84 milions el 2010, respectivament, al qual cal afegir els 481 milions del 2021, també de Laporta.
L’altre tancament amb números vermells conegut és el de la temporada 2019-20, signat per Josep Maria Bartomeu, de -97 milions i un EBITDA positiu de 104 milions, principalment a causa de l’impacte de la covid a partir del 14 de març del 2020. Els ingressos van caure a 855 milions, una reducció del 14% respecte dels 990 milions d’euros de l’exercici anterior (disminució de -135 milions) i del -18% per sota dels 1.047 milions pressupostats. La situació es va agreujar pel retard de la disputa dels partits de Champions que, per calendari, es van haver de comptabilitzar la temporada següent.
No existeix, a diferència de la comptabilitat pública i alterada artificialment de Laporta amb les palanques -que ja arriben als 1.048 milions en poc més d’un any-, indicis de camuflatge ni distorsió dels comptes.
De fet, Laporta en persona va demanar als compromissaris aprovar aquests comptes a l’assemblea del juny del 2021 “perquè reflecteixen fefaentment els estats comptables i financers del FC Barcelona”.
La crítica pel fet de viure al límit de l’economia de Bartomeu és legítima perquè, entre altres circumstàncies, el cost de la fitxa de Leo Messi rondava, amb variables, els 140-150 milions i, en efecte, la junta d’aquella època va acabar cedint a les exigències d’un vestidor amb un enorme poder, inclòs el suport mediàtic de què gaudia a l’hora de renovar els jugadors històrics del millor Barça de la història. Xavi mateix va ser un exemple d’aquesta situació després d’amenaçar la junta de crear inestabilitat a l’entorn si no li donaven la carta de llibertat cobrant una temporada sencera més del que li corresponia.
Ara bé, les auditories no han revelat, ni amb la lupa malintencionada de Laporta, desajustos més enllà de les evidències d’una massa salarial disparada, extrema, compensada amb ingressos rècord amb xifres que Laporta, superada de llarg la pandèmia, no ha estat capaç de recuperar.
Aquest és el gran problema de Laporta, que ha inflat les despeses esbojarradament sense remuntar en els ingressos. Bartomeu va assolir la cota de 990 milions la temporada 2018-19 mentre que Laporta acaba d’aprovar una xifra de 859 milions per a l’actual temporada, a més d’arrossegar recurrents pèrdues ordinàries de 200 milions.
Els gurus del laportisme centren el seu discurs en la fuga de Neymar, traspassat per 222 milions i una plusvàlua d’uns 170 milions, que no va tenir reflex en una xifra destacada de beneficis en aquell exercici 2017-18, que va ser de 13 milions.
S’han acarnissat en el fet que s’hi van amagar pèrdues per construir aquest fals relat de pèrdues regulars i recurrents. La memòria, per contra, justifica que la plusvàlua es va destinar a l’amortització de la compra de Dembélé i de Coutinho, a més d’anar a parar a un augment destacat del salari de Messi i de Piqué.
Avui la junta de Laporta presumeix d’haver destinat part la palanca de Barça Studios, la palanca fantasma, a amortitzar anticipadament les pèrdues pels traspassos deficitaris de jugadors i minorar el fort desequilibri entre ingressos i despeses, a més d’admetre haver ingressat 90 milions en traspassos, també com a medalla. És a dir, operacions que criticaven de l’economia de Bartomeu com guanyar diners amb la venda de jugadors.
Així i tot, les liquidacions de l’era Rosell-Bartomeu es van tancar amb superàvit i fons propis positius, a més de deixar una herència en forma de reserves superiors als 1.000 milions que Laporta ja ha fet servir i ha dilapidat sense revertir les conseqüències de la seva evident mala gestió i política de malbarataments.
Això sí, després de dos anys i mig de gastar sense mesura i de fitxar compulsivament s’ha adonat que el club necessitava ajustaments en el control de la despesa. O ha estat LaLiga qui l’ha obligat? Sembla que les retallades, l’austeritat i les limitacions a la realitat del club són només culpa de Javier Tebas i no de Laporta.
