El camí de l’Espanya federal

Des de feia 13 anys, un president de la Generalitat no trepitjava l’edifici del Senat, a la plaça de la Marina Espanyola, de Madrid. El darrer a fer-ho va ser José Montilla, l’any 2010. Després d’ell, ni Artur Mas ni Carles Puigdemont ni Quim Torra havien fet acte de presència a la Comissió General de les Comunitats Autònomes de la Cambra alta, coincidint amb la posada en marxa del procés independentista i l’etapa d’excitació identitària.

El president de la Generalitat, Pere Aragonès, va trencar la setmana passada aquest  absurd boicot. Parlant en català, va reivindicar des de la tribuna del Senat la conveniència d’aprovar l’amnistia per als independentistes encausats i condemnats, com a punt de partida per arribar, algun dia, a la celebració d’un referèndum com el que es va fer a Escòcia l’any 2014. Un cop va acabar la seva intervenció, de 10 minuts, va marxar de l’hemicicle.

Podria haver-se quedat, per escoltar les dures crítiques dels presidents autonòmics del PP al projecte d’amnistia, però el realment important és que anés a la Cambra alta. En canvi, no hi van assistir els tres presidents autonòmics socialistes d’Astúries, Castella-la Manxa i Navarra ni el lehendakari, Iñigo Urkullu. 

En la seva conformació actual, el Senat no actua com a segona Cambra i no té sentit. S’ha convertit en un Congrés dels Diputats “bis”, però sense poder efectiu. Les lleis que aprova el Congrés dels Diputats passen un tràmit de segona lectura i d’esmenes al Senat, però la seva aprovació definitiva sempre correspon, finalment, a la Cambra baixa.  

És a dir, encara que el PP tingui majoria absoluta al Senat, això no li servirà de res a Alberto Núñez Feijóo si Pedro Sánchez aconsegueix revalidar una majoria al Congrés articulada al voltant de la coalició PSOE & Sumar. Podrà retardar, això sí, l’aprovació i l’entrada en vigor de les lleis, forçant el seu retorn al Congrés, però ni les podrà tombar ni les podrà modificar.

Després de 45 anys de la seva entrada en vigor, ha quedat vist i demostrat que la Constitució falla estrepitosament en el seu capítol dedicat al Senat.  L’encerta quan el defineix, explícitament, com “la Cambra de representació territorial” (article 68). Però, en canvi, els mecanismes per a l’elecció dels senadors -quatre per cada província (en total, 208) a més dels que aporten els parlaments autonòmics (58), en funció del pes de població- són clarament deficients a l’hora que el Senat pugui exercir, de manera eficient, la tasca que té encomanada per la Constitució.   

El Senat espanyol hauria de ser com el Bundesrat alemany, on els seus 69 membres són escollits directament pels governs de cadascun dels 16 lands, en proporció a la seva població. Així, per exemple, Baviera aporta sis representants, mentre que Turíngia en té quatre. La funció del Bundesrat és aprovar, desestimar o esmenar les lleis del Bundestag (l’equivalent al Congrés dels Diputats) que afectin les competències dels estats federats. 

Com s’ha constatat de manera fefaent, el Senat espanyol no exerceix com a veritable Cambra de representació territorial. En realitat, s’ha convertit en un “cementiri d’elefants”, on els partits hi envien un grapat d’afortunats fidels -molts d’ells a les acaballes de la seva carrera política- perquè cobrin, durant quatre anys, un molt bon salari, a canvi de no fer pràcticament res.   

Tenir aquests 266 senadors en nòmina és un luxe asiàtic i un insult a la intel·ligència. Si, de debò, volem regenerar la democràcia espanyola, la reforma del Senat, tal com el coneixem, és un requisit imprescindible. Però, per això, cal procedir a la modificació del Títol III de la Constitució, que tracta sobre l’organització de les Corts.

I ja se sap que, a Espanya, per tocar una coma de la Constitució, cal l’aprovació de les 3/5 parts del Congrés dels Diputats. Una cosa és la realitat política que hi havia al país l’any 1978, quan es va debatre i aprovar la Constitució, i una altra molt diferent és la que s’ha anat perfilant i decantant en les últimes dècades, sempre per la voluntat dels electors.

D’un cantó, en aquell moment fundacional, el desplegament i l’èxit de les comunitats autònomes era una incògnita, a banda dels referents històrics de Catalunya, País Basc i Galícia. A més, l’any 1978 hi havia partits com ara la Unión de Centro Democrático (UCD) o el Partit Comunista d’Espanya que tenien un suport important a les urnes i una destacada representació a l’hemicicle. Aquests partits van acabar desapareixent i hem evolucionat cap a un bipartidisme imperfecte PSOE & PP, amb ales als extrems (Sumar i Vox) i quatre partits nacionalistes que es disputen l’hegemonia al País Basc (PNB i Bildu) i Catalunya (ERC i JxCat). 

En aquest sistema de bipartidisme imperfecte que tenim, les 3/5 parts necessàries per endegar la reforma de la Constitució i la reformulació del Senat només poden assolir-se amb un pacte entre PSOE i PP. En el camí de transformar Espanya en un veritable Estat federal i donar estabilitat institucional a llarg termini, és més crucial que Alberto Núñez Feijóo i Pedro Sánchez es posin d’acord en la reconversió del Senat que no pas que Pedro Sánchez tanqui un pacte de governabilitat,  inestable i complicadíssim de gestionar, amb Sumar i els quatre partits nacionalistes del País Basc i Catalunya.

El mateix podem dir de l’altra gran qüestió palpitant: la imprescindible renovació del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), pendent des de fa gairebé cinc anys. Només amb un pacte reeixit PP & PSOE es podrà desbloquejar, d’una santa vegada, aquest “dossier” que crema i que desestabilitza greument la credibilitat de la justícia, la tercera pota de l’Estat democràtic de dret.

La fórmula amnistia & autodeterminació que propugnen els partits independentistes catalans és i serà una verinosa font de conflictes polítics, jurídics i socials. La via dels indults és igualment efectiva per destensar el conflicte i, en canvi, no provoca escarafalls.

Cal anar a l’arrel del problema per trobar solució. I aquesta passa per la transformació, via reforma constitucional, del Senat, convertint-lo en una veritable Cambra de representació territorial on hi tinguin veu i vot les 17 comunitats i les dues ciutats autònomes (Ceuta i Melilla).