«Això que al sud d’Europa treballem menys és un tòpic»

Professor associat d’Economia Aplicada a la Universitat de València. Ha treballat com a assessor de polítiques d’ocupació del Govern valencià. També ha desenvolupat altres iniciatives relacionades amb el temps de treball, cosa que l’ha portat a col·laborar en els programes del ministeri d’Indústria. Acaba de publicar Cuatro días. Trabajar menos para vivir en un mundo mejor (Barlin Libros).

Sorprèn la contradicció entre el treball, entès com a maledicció bíblica, i la inclinació a treballar, tan intensa i compartida… 

El treball, plantejat des de la cultura catòlica, que és el que més ens ha influenciat, és un càstig, però, al mateix temps, una manera de reviure’s, de salvar-se. Al final, vivim en una societat en la qual tot gira al voltant del treball. El treball és la porta d’entrada de la identitat personal i professional, que és la mateixa. Quan coneixes algú una de les primeres preguntes que se li fa és “a què et dediques”. No en l’oci, per exemple, sinó a l’activitat remunerada. El treball és també el que ens permet pujar a aquesta roda del consum, i de sentir-se socialment inclòs. Perquè ara, si no posseeixes determinades coses, que abans no havien estat imprescindibles o rellevants, estàs considerat un pària. Això explica, d’alguna manera, perquè treballem moltes més hores, malgrat tots els avanços tecnològics. Hi ha molt poca gent que es plantegi qüestions sobre el treball, diguem-ne, d’una forma provocativa, rupturista. La gent va a la nevera i l’única manera que estigui més o menys plena és treballar. I ha d’acceptar les condicions que siguin, perquè tenir una feina és un luxe en aquesta societat. Així estan les coses, i no hi ha ningú que plantegi una esmena.

En qualsevol cas, el treball no és un absolut, sinó gairebé tot el contrari? No és el mateix el treball per compte d’altri que per compte propi, més ben remunerat o més malament, en condicions millors o pitjors…? 

Hi ha feines considerades més o menys acceptables i fins i tot prestigioses i altres de degradants. Depèn de la definició que fem del treball. I, al final, hi ha treballs que no són ni considerats com a tals, ni necessàriament retribuïts, i que, en canvi, són fonamentals per a la vida. Si acceptem el prototip de treballador com a home blanc, que treballa 40 hores setmanals en la indústria, és possible perquè a casa seva hi ha una dona que s’encarrega de cuidar els fills, de l’alimentació, de la neteja… Cosa imprescindible per reproduir la força de treball del marit. I tot això comporta una discriminació cap a aquestes feines, històricament desenvolupades per dones. Un biaix significatiu en el que entenem què és treball i què no ho és.

La lluita per les vuit hores ha passat a la història com una de les grans batalles del moviment obrer. Per què ara, quan sembla que hi ha condicions millors per reduir el temps de treball, això no figura entre les prioritats dels treballadors i els qui els representen? 

Durant molt temps s’han prioritzat altres qüestions en les reivindicacions dels treballadors. Les derivades, per exemple, de l’increment salarial. Amb algunes excepcions, de vegades notables, com és el cas de França o Alemanya, on hi ha hagut debats i intents de progressar en aquest terreny, la veritat és que la qüestió del temps de treball ha estat relegada. Cosa que sorprèn perquè, històricament, les coses han anat en sentit contrari, i ara que podem fer moltes més coses en menys temps, resulta que ens estanquem. Des de fa cent anys la jornada laboral no ha variat. Però, en qualsevol cas, la qüestió està ressorgint, encara que de forma diferent. Ara és significatiu que, per exemple, no hi hagi un lideratge sindical. La demanda ve més de la societat civil, i fins i tot des d’algunes empreses.

Aquesta tendència és més aviat global o se circumscriu a Espanya? 

És general, malgrat l’escepticisme de molts sindicats. I les excepcions, que existeixen, tampoc són notables. A Espanya, la UGT ho porta com una de les seves reivindicacions. CCOO també ha parlat del tema, però sempre en un segon pla. A Alemanya, IG Metall, que és un dels grans sindicats, és potser un dels pocs que a Europa ha plantejat la reducció del temps de treball. En aquest cas, potser per necessitat, amb intenció de mantenir l’ocupació davant l’automatització. I, en qualsevol cas, tampoc amb molta força. S’entén aquest escepticisme sindical per la por a possibles moviments oportunistes empresarials que, aprofitant la reducció de jornada, acabin retallant plantilles. Mentre la reducció del temps de treball no tingui un lideratge sindical, serà més difícil aconseguir-la.

De totes maneres, la jornada laboral s’està reduint realment en països com França, que va assajar les 35 hores setmanals? 

El Govern socialista de Martine Aubry va instituir aquesta reducció, però les successives administracions conservadores van anar descafeïnant la mesura, incrementant les hores extraordinàries, etc. Així, encara que la jornada legal a França és de 35 hores, s’acaba treballant bastant més. Cosa que s’ha fet, és clar, de manera políticament interessada. A Grècia assistim a un increment del temps de treball. Estem en un moment de polarització. Al mateix temps que s’incrementa el debat sobre la reducció, veiem això de Grècia, o el que va fer l’any passat Bèlgica, que va aprovar la setmana laboral de 4 dies, però de 40 hores. Grècia té un problema de productivitat, i hi ha qui pensa que es pot corregir treballant més hores. Una fórmula gastada. Els països amb més productivitat són els que treballen menys hores. A Alemanya es treballa gairebé 300 hores anuals menys per persona que a Espanya. La productivitat té a veure amb molts factors, i no especialment amb el fet que la gent s’esforci. No és veritat el tòpic que al sud d’Europa treballem menys.

El teletreball és una oportunitat per a la reducció del temps de treball o més aviat un miratge que, en realitat, l’incrementa, i de manera desregulada? 

El teletreball, com la reducció de la jornada laboral, pot ser utilitzat per bé o per mal. Ben plantejat, regulat, té molt sentit, però sense això pot resultar nociu. És veritat que els avanços tecnològics van al davant de la política, cosa que no pot ser. Només quan comencen a veure’s els efectes negatius es comença a pensar a fer alguna cosa. El teletreball pot ser una gran oportunitat per a la reducció del temps de treball, i perquè aquest s’adapti més a les necessitats de les persones. No obstant això, si aquesta forma de treball no es compassa amb als canvis, amb la manera d’entendre el treball, pot aguditzar encara més les contradiccions entre la nostra vida personal i la nostra vida professional. Caldria ser molt més contundent i avançar-se als esdeveniments.

A la llum del canvi climàtic, la reducció del temps de treball adquireix més sentit i fins i tot comença a percebre’s com un factor crític per fer front als problemes mediambientals? 

El temps de treball està molt present en les propostes de decreixement. Una de les potencialitats que té la reducció del temps de treball és que pot ajudar la gent a plantejar-se preguntes sobre el treball, com el qüestionament de la presencialitat, el que representa en la seva vida…, i disposar així de més elements de judici a l’hora de prendre decisions. Cosa que també s’estén a altres qüestions, com la renda bàsica universal. En definitiva, la reducció del temps de treball és un impuls transformador, que inclou com produïm, consumim, ens comportem… Cal acabar amb el cicle de guanyar i consumir. Una cosa que també ens porta a regular qüestions com la publicitat. La reducció de la jornada de treball és una finestra d’oportunitat per als plantejaments decrecentistes, perquè pot generar molt consens. El decreixement és una cosa que cal saber explicar, sobretot a la gent que no arriba a final de mes. Perquè una cosa és l’acadèmia i una altra molt diferent la pràctica.

En últim terme, i tal com apuntaves i diu Serge Latouche, es tracta de treballar menys per viure d’una altra manera? 

Viure d’una altra manera és potser el més difícil de tot. Es tracta de canviar d’hàbits, de manera de veure les coses… És una cosa incòmoda. Com els canvis d’horaris, el fet de treballar menys temps… Genera en ocasions reaccionis defensives. De vegades passa que no agrada que es parli del que ens molesta. És una reacció d’autodefensa que es percep entre alguns homes que se senten ofesos davant el feminisme. Portem una espècie de xip que ens ha implantat el capitalisme respecte a l’ètica del treball.