Hi va haver un moment en què Catalunya semblava un vaixell a la deriva sense ordre ni concert, i el que és pitjor, una Catalunya a la qual tantíssims espanyols havíem idealitzat se’ns havia ensorrat. Recordo una nit al Congrés quan unes paraules de Gabriel Rufián van ferir el meu cor i la meva ànima. Serien la deu o onze de la nit i el meu desassossec anava in crescendo. Al final vaig trucar al defensor del lector de La Vanguardia, em semblava que era l’única institució que quedava dreta a Catalunya i on podria trobar calma i assossec.
La Vanguardia està molt unida a la Catalunya del darrer segle i ha representat i representa una part important dels catalans. És normal que molts pocs s’hagin quedat indiferents el 142è aniversari de la seva fundació. I mai més oportú que el lema de la cita fos “Un brindis per la convivència”, un eslògan que connecta amb les incerteses i inquietuds del moment. Era motiu per a la reflexió trobar al saló de convidats tota la societat espanyola en la seva pluralitat i diversitat. Des del Rei d’Espanya a Jordi Pujol, passant per tots els altres, ningú no va faltar a la cita. Una imatge fidel de la Catalunya il·lustrada, burgesa i liberal, que simbolitza aquest diari.
Sense anar-nos gaire anys enrere, un repàs al diari aquesta última dècada ve a reflectir la Catalunya del present amb les seves contradiccions i dèficits. L’escriptor Arturo San Agustín ho va expressar molt bé a seu llibre, Cuando se jodió lo nuestro. Estem parlant del final de l’etapa de Pujol i Aznar i de l’arribada de Pasqual Maragall a la Generalitat i de José Antich, a la direcció del diari. El resultat va ser que els uns pels altres La Vanguardia va perdre el seu paper de constructor de ponts que molts enyorem. Era llavors un diari conciliador i moderat, criticava tant el PP com el PSOE, i una mica menys Convergència, però tenia una plantilla de periodistes de primeríssima fila.
La pregunta que molts ens fem ara és si La Vanguardia tornarà a ser el diari de la centralitat política catalana, el diari que ens recorda a l’Espanya il·lustrada que representaven persones com Agustí Calvet, més conegut com a Gaziel, o Josep Pla, un dels més grans escriptors que ha donat Catalunya o Amadeu Hurtado, un polític català de gran prestigi, un erudit per a la seva època, i es pot dir el mateix d’altres intel·lectuals, com Joan Maragall i Rafael Campalans…que es convertiran en referents de l’Espanya democràtica .
Tornant de nou a la cita de l’aniversari cal recordar les paraules d’un socialista com Raimon Obiols, al primer que vaig escoltar allò del “coratge de la concòrdia”. El record dels successos de maig del 1984 al Parlament, en què va haver de suportar les paraules més dures contra la dignitat de la seva persona per part dels seguidors de Pujol són esgarrifosos i marca el nou estil polític i el nou país que es començava a construir des de l’òptica nacionalista. “El PSC traïdor” o “a Monarquia o República, els socialistes contra Catalunya”.
El coratge de la concòrdia! Aquest podria ser l’exemple a seguir sempre que hi hagués voluntat i determinació. La bretxa entre catalans i entre catalans i la resta d’espanyols no és insalvable, només ho és al cap interessat d’alguns però no al cor de la immensa majoria. L’historiador Josep Maria Fradera considera que, si en els moments més difícils del franquisme alguns partits de la resistència van proposar un pacte de reconciliació, com no serà possible retrobar-se avui malgrat les diferències.
Per acabar, com no recordar la imatge de la jove poeta americana Amanda Gorman a la presa de possessió del president Joe Biden. Movia les seves mans amb delicadesa i les seves paraules, sí, les seves paraules, ens duien cap a un univers, que ja no tenia res a veure amb les “trifulgues” agressives a què estàvem habituats. Era el temps de la poesia, d’una prosa política nova, per a una nació com l’americana, que es diu, “inacabada” i dividida. Paraules, és clar, que ens porten directament a un altre poeta, aquest català, Salvador Espriu i els seus versos sobre “la concòrdia i no l’enfrontament” en què demanava “compressió i generositat” i afirmava que “ell no havia nascut per a l’odi , sinó per a l’amor”.
Doncs bé, no està malament acabar aquest viatge a la cruïlla catalana amb l’esperit d’aquests dos poetes que tan bé ha sabut reflectir el 142è aniversari de La Vanguardia.
