Va dir en el seu dia José María Aznar que abans es trencarà Catalunya que Espanya, i segurament va ser un dels seus millors auguris. La legítima independència de Catalunya ha estat, és, i probablement serà, sobre el tauler polític, babèlica; si això hi afegim la crònica divisió de l’independentisme català, convindrem que la gesta es presenta francament quimèrica. Ara estan, els uns (ERC) i els altres (Junts), en una fase estèril i infantil de reptar-se per saber qui la té més grossa (la independència). En plena negociació per investir o no Pedro Sánchez, si un demana l’amnistia, l’altra hi afegeix el referèndum, i dos ous durs. Tot, per exhibir una superioritat independentista. Saben les parts que el PSOE no transigirà amb la consulta. Total, que la investidura sembla anar pel pedregar. Això no obstant, és públic i notori que com els gats, almenys fins ara, Sánchez acostuma a caure dret. De moment, el rei Felip VI, després de fer-nos perdre el temps proposant Alberto Núñez Feijóo per la investidura, ara proposa Sánchez i es torna a engegar el compte enrere. Veurem què passa.
Fa temps que la política espanyola, i la catalana més, sobreactua en excés i res convida a pensar que la veritat s’imposi al fingiment. Com Jim Carrey a Dumb & Dumber o en la majoria de les seves pel·lícules, actors polítics com Carles Puigdemont o Oriol Junqueras sobreactuen exagerant ser els més víctimes, els més sacrificats i els més independentistes del llogaret, competint entre ells pel que resa el titular, a veure qui la té més grossa (la independència). En circumstàncies normals, després del desgast del procés, ambdós estarien jubilats. Però, l’un inhabilitat i l’altre fugit, s’aferren a la supervivència, l’un com a president d’ERC i l’altre com a parlamentari europeu.
A un cantó de la balança hi ha la possibilitat d’una amnistia per mirar de fer net dels estralls del procés, els avenços sobre el català i segurament la voluntat de continuar dialogant, i algunes llenties més, amb el desgast que pactar sempre comporta de cara als més hiperventilats; a l’altre cantó de la balança, l’exigència d’un referèndum i dos ous durs més, que pot conduir a noves eleccions, amb la incertesa dels resultats -potser aquest cop PP i Vox sumen, o potser no-, amb el desgast que no pactar sempre comporta de cara als més moderats. Parafrasejant en part el cartell de l’estrateg de la campanya electoral de Bill Clinton, James Carville, en les eleccions de 1992 contra George H. W. Bush (pare), és la política, estúpids.
