Era un secret de domini públic des del mateix dia en què es van saber els resultats de les eleccions municipals a Sabadell. Marta Farrés (PSC) havia obtingut la majoria absoluta contra tot pronòstic. L’alta abstenció i el desastre d’ERC va propiciar un resultat que ningú no esperava. Quatre anys abans, l’alcaldessa sortint havia necessitat els suports de la regidora de Podem i dels tres de Junts. Aquests últims mai van entrar al govern, però l’idil·li va ser tan evident durant aquest temps, que tothom a Sabadell tenia clar que, encara que no ho necessités, Marta Farrés ficaria Lluís Matas i Katia Botta, de Junts, al cartipàs municipal.
Fa uns quants dies que rebo missatges en què m’animen a escriure alguna cosa sobre aquest episodi, un més a la llarga llista d’incongruències d’aquesta ciutat que lluita per sobreviure i que cada dia que passa va en la direcció contrària. He dubtat molt, perquè en els dos anteriors ja he exposat les situacions que es donen a Sabadell, anacròniques, endèmiques i sostingudes en el temps, sense gens d’interès per part dels polítics de canalitzar-les. Encara més, en tenir la majoria d’entitats de la ciutat controlades gràcies a una xarxa clientelar heretada de l’època de Manuel Bustos, ningú no és capaç d’atrevir-se a opinar, i encara menys a discrepar. És com si gran part de la ciutadania, la que està al corrent d’allò que passa en el terreny social i polític, hauria caigut en un somni etern que li impedís reaccionar. L’altra part, la que no participa, més del 50 % en les últimes eleccions, senzillament va a la seva.
L’entrada dels dos regidors de Junts al govern de Marta Farrés és una altra de les particularitats de la ciutat de Sabadell. Hi ha analistes que volen veure’l en clau nacional espanyola, com una picada d’ullet a Pedro Sánchez per aconseguir el tan desitjat suport dels diputats independentistes i poder continuar sent president del govern. No entenen la dinàmica sabadellenca, ja que aquí, a Sabadell, sempre se n’ha anat per lliure, al marge d’un PSC que sempre havia pactat amb l’esquerra a tota l’àrea metropolitana. Des de les primeres eleccions en què el PSC va quedar primer, el 1999, sempre va pactar amb la dreta nacionalista de CiU, ara Junts, fins i tot quan, quatre anys després va treure la majoria absoluta. Ara, tot aquest reajustament costarà a la ciutat un milió d’euros en nòmines i dietes dels regidors, en espera del nomenament d’assessors diversos amb sous que rondaran els cinquanta mil euros anuals. Entre aquests sous, el de l’exregidor i número u de Ciutadans, Adrián Hernández, que va dimitir del seu partit i es va integrar a la llista del PSC. Ciutadans va perdre els tres regidors que tenia, una mostra més de l’absorció i de l’escorament dels socialistes sabadellencs cap a la dreta, al qual s’afegeix un vincle molt potent amb el Gremi de Fabricants i amb les entitats empresarials. Marta Farrés tindrà doncs el suport incondicional de 16 dels 27 regidors.
Han passat molts anys, però la història es repeteix. Una abraçada amb foto inclosa que sembla més extreta de la pel·lícula La, La, Land que una altra cosa; postureig, en diuen alguns. La realitat és que tot aquest muntatge té més de cortina de fum per tapar el que li ve a sobre la ciutat, un augment de més del 15 % dels tributs municipals, de l’IBI i de la taxa de residus. Una resolució que es presenta un dia i es vota al ple tres dies després, amb una rapidesa tan anòmala que fa sospitar que hi ha un interès que ni l’oposició ni les entitats veïnals tinguin marge de maniobra, encara que això és poc més que probable.
L’altre tema polèmic és el de la recompra de l’edifici del Museu del Gas. Al seu moment es van requalificar uns terrenys perquè Catalana de Gas muntés aquest museu que va tancar sense previ avís sis anys després. Ara, el govern de Marta Farrés el vol comprar per uns tres milions d’euros, quan l’empresa ja va fer un bon negoci. L’oposició reclama a Naturgy la cessió sense cost a la ciutat. Ella diu que el dèficit del mateix ajuntament és de set milions d’euros. Molts es pregunten si no seria millor eixugar aquest amb els previstos per a la compra de l’edifici tancat i no repercutir al contribuent tot el deute.
Marta Farrés és contundent: “la gent ja sabia què votava”. D’una banda, ven aquest pacte amb Junts com una porta oberta a tothom que vulgui col·laborar, “teixir aliances”, l’ha anomenat. De l’altra, es troba a faltar un mínim d’empatia amb una ciutadania que s’empobreix a poc a poc a conseqüència de la inflació. La prova: les famílies més vulnerables no pagaven la taxa de residus; ara, amb la nova normativa, tothom passarà per caixa. Lluís Matas renega d’aquest gir a la dreta, però aquesta barreja de neobustisme amb independentisme de saló obrirà moltes ferides, entre elles el Surfcity, i la possibilitat d’instal·lar empreses al ja massa maltractat Riu Ripoll, sense oblidar la potenciació de l’aeroport que demanen els empresaris. A tot això, s’hi afegeixen unes polítiques socials gairebé inexistents, amb una mitjana d’entre cinc i deu desnonaments per setmana. Només els més valents s’atreveixen a alçar la veu davant un atropellament tan enorme.
