Lucía, Xiang i Claudia son tres noies d’origen xinès o amb pares xinesos que viuen al districte d’Usera, a Madrid, però que podrien fer-ho perfectament a Barcelona, Badalona o moltes ciutats catalanes. No existeixen. Se les ha inventat Arantxa Echevarria, la directora de la pel·lícula Chinas, que s’estrena aquest 6 d’octubre.
Us la recomano. Veient-la tens la sensació de descobrir un món que intuïm però que mai no arribem a conèixer quan ens relacionem amb els xinesos que viuen entre nosaltres. Xinesos que encara ho són i xinesos que ja són catalans o espanyols perquè han nascut aquí o han superat el lent procés d’obtenir la nacionalitat.
Com tothom, vaig a bars, supermercats o botigues d’aquelles que venen de tot, gestionats per xinesos. “Treballo com un xinès”, em bromeja sempre un dels que porta un bar a prop de casa. “No podem fer mai vacances”, em respon rient la xinesa que es passa deu o dotze hores al dia en un espai que no deu fer ni un metre quadrat preparant entrepans i menjar pels clients. Sempre riuen quan parlen amb mi i sempre sembla que es discuteixen quan parlen entre ells.
Costa endinsar-se en les seves vides. Una xinesa, cambrera d’un aquests bars dels que us parlo em va explicar que va patir bullying a l’escola quan va arribar aquí. I que no volia que els seus fills passessin pel mateix tràngol. Per això, els portava a una escola privada cara. No m’esperava aquesta crítica del sistema educatiu públic català. És així? És un dels reportatges que em queden per fer o per llegir, si algú s’anima.
Arantxa Echevarria s’ha animat a descriure les vides de Lucía, Xiang i Claudia i, de passada, la dels seus familiars i entorn. Quan demano als meus amics xinesos perquè han vingut aquí si els toca esllomar-se treballant mai no n’acabo de treure l’aigua clara. Tampoc no em contesten quan els demano què en pensen del seu president i de que el seu país sigui una dictadura. No m’entenen o fan veure que no ho fan.
Del que no hi ha dubte és de que les seves vides no són fàcils. Els seus fills i filles van creixent i afegeixen problemes pels seus trets físics als que tenen tots els adolescents i joves. Veure’ls reflectits en una pantalla, encara que sigui a través d’un exercici de ficció ens acosta a elles i a ells. És un esforç excel·lent per donar carta de naturalesa a una realitat que ens sembla llunyana però que tenim a tocar.
A més de recomanar-vos que veieu Chinas ho faré també als meus amics xinesos. A veure si així aconsegueixo que s’obrin una mica més a l’hora d’explicar-me les seves històries personals. El Google translator és insuficient per aprofundir en l’amistat.
Ara tocaria que algú filmi ‘Pakis’.
