Les variacions lliures sobre el relat de determinats episodis de la història del Barça tendeixen a confirmar que, efectivament, la realitat acaba sent prescindible. Dos exdirectors de comunicació del FC Barcelona, Xavi Martin i Albert Roura, han estat els protagonistes aquesta setmana d’un espai de debat barcelonista promogut pel programa Què t’hi jugues? de la cadena SER amb la pretensió d’analitzar aquest aspecte concret del dia a dia del club relacionat amb el control de l’aparell de comunicació.
Tots dos, Xavi Martin i Albert Roura, a diferència de Jordi Badia, que va ser dircom amb Joan Laporta, van voler transmetre a l’audiència el seu paper heroic en la defensa de la integritat, deontologia i ètica professional arribant a establir, per les seves declaracions i explicacions, que van posar al davant els seus principis al privilegi i la nòmina implícits a l’exercici d’aquest alt càrrec al Barça.
Albert Roura va al·ludir a la seva oposició a una campanya de suport institucional a Messi, quan va ser perseguit i assenyalat per Hisenda com a cap d’una banda criminal, com el moment en què va dir “fins aquí hem arribat”. Per la seva banda, Xavi Martín va afirmar haver dit prou després que el president, Sandro Rosell, no hagués obeït les seves instruccions concretes de no fer declaracions sobre la regularització de l’entrada de menors i, en contra del seu criteri i ordre, havia concedit una entrevista a una ràdio competència d’una altra a la qual ell havia assegurat que el president no parlaria sobre aquest tema.
La veritat és que Xavi Martin va ser acomiadat, en cap cas no va renunciar al seu lloc, pel fet que la seva actuació professional no va ser satisfactòria ni encertada d’acord amb les expectatives de la junta directiva i del director general del moment. Va ser una sortida traumàtica, ja que ho va fer acompanyat d’un guàrdia de seguretat després d’assegurar-se que abandonava les instal·lacions, per ordre d’Antoni Rossich, sense emportar-se l’ordinador portàtil de l’empresa ni fer còpies dels discs durs de la taula o de documentació interna subjecta a confidencialitat. Xavi Martin, a més de desatendre, complicar i crispar la fluida relació de la junta amb els mitjans, havia competit per un protagonisme executiu que excedia les seves funcions sense amagar que, en realitat, aspirava al càrrec de director general.
Més tard, això no obstant, Xavi Martín va arribar a convèncer Josep Maria Bartomeu per ocupar el càrrec de director de la Masia, del qual també va ser acomiadat quan va arribar Laporta, no sense abans haver provocat més d’un conflicte intern.
Jordi Badia, per la seva banda, sí que va admetre que amb motiu de l’explosiva revelació de la filiació d’Alejandro Echevarria, cunyat de Laporta i directiu a partir del 2004, a la Fundació Francisco Franco, va assumir que estratègicament a la junta no li quedava una altra sortida que forçar la seva dimissió si no volien enfrontar-se a una creixent i justificada oposició dels socis davant d’una mentida d’aquella magnitud. Al final, Laporta va sufocar aquell incendi i va tranquil·litzar les masses amb la renúncia del seu cunyat, a qui va col·locar l’endemà com a encarregat d’atendre el vestidor del primer equip amb càrrec a la nòmina del club. Això sí, va perdre la confiança i el feeling amb Jordi Badia.
