Aquesta revista va néixer a l’octubre de 1963, amb la voluntat reconeguda de tendir ponts entre les diferents Espanyes que, com tots sabem, són més de dos. En una primera etapa Cuadernos, dirigida per l’exministre Joaquin Ruiz Giménez, va intentar promoure un diàleg entorn al pensament catòlic sobre l’Església i la societat; va adoptar una posició política propera a la democràcia cristiana. Amb l’existència de la censura prèvia per a tot tipus de revistes i diaris no es podien dir moltes coses. Com algun dels seus redactors la definiria, llavors fou una revista de pocs per a pocs.
La publicació de la Llei de Premsa de Fraga Iribarne de 1966, que va suprimir la censura prèvia, vigent des de 1938, va suposar un alleujament per a aquests tipus de publicacions i Cuadernos va ampliar el seu espectre de dialogants; mirant els números extraordinaris publicats a partir de la seva fundació, és perceptible la incorporació de nous col·laboradors, alguns dels quals arribarien a fer carrera política: Gregorio Peces Barba, Jorge Semprún, Alfonso Carlos Comín, Mariano Aguilar Navarro i Pedro Altares, entre d’altres. ¿No hi havia cap signatura de dona? Sí, però pràcticament només en dos números: el titulat «Aspectos de la educación en España», on col·laboraren María Luisa de la Hoz, Pilar Lucendo i Sira González, i en el titulat «Juventud y Sociedad», on es poden llegir articles de Montserrat Roig i Teresa Pàmies, junt a altres d’Eliseo Bayo i Jaume Fabra. Cap col·laboració femenina en el extraordinari dedicat a la «Literatura española», on, en canvi, són nombrosos els poetes de l’anomenada generació dels anys cinquanta, que aporten la seva visió, més aviat pessimista, sobre la Literatura: Celaya, Otero, Bousoño, Hierro, etc.
Pedro Altares, en un article on repassa, un cop publicats els primers cinquanta números, la trajectòria de la revista, qüestiona l’etiqueta d’esquerrana que alguns crítics atribuïen a Cuadernos. Altares comença dient que el diàleg condueix al compromís, que els redactors de la revista s’han sentit esperonats pel propi diàleg, i que des d’aquest punt de vista Cuadernos podria ser titllada com d’esquerres, si bé -afegeix- també es podria afirmar que és una revista dretana, ja què de dretes és l’Europa democràtica, sorda a les misèries de la guerra, de la fam i de l’odi de raçes. El candorós desig de la revista era que tots, també el govern i la perifèria, acceptessin dialogar, però els grups de pressió polítics i econòmics no volgueren entrar en el pool del diàleg.
Al començaments d’aquest article, Altares reprodueix, com a leiv motiv, una frase del llavors papa catòlic Pau VI, continguda a l’Encíclica Ecclesiam Suam: “Per a aquell que estima la veritat, el diàleg és sempre possible”. Una sentència certament optimista.
A la vista del freqüent fracàs de tota mena d’intents de diàlegs: el de les religions, el dels Estats i les Nacions, els dels filòsofs de la post i preveritat, i també el de tota classe de parelles humanes, hauríem de concloure que no sembla que hi hagi molta gent que estimi la veritat i que, com a conseqüència, el diàleg, entès com un intercanvi atent d’opinions entre persones que busquen un acord que sigui «de veritat», s’ha convertit en una quimera.
Llavors hem de renunciar a dialogar amb aquells que no volen intentar-ho? Hem de ser tolerants amb els intolerants, amb els manipuladors del llenguatge humà?. El filòsof Plató, un dels més gran dialogants coneguts, advertia, ja fa gairebé 25 segles, al seu diàleg sobre la República, dels perills que per a la democràcia suposaven els demagogs: «La democràcia és indulgent i benigna i permet que l’excessiva llibertat prepari el camp als demagogs i als tirans».
«En moments crítics i de divisions aparentment insuperables -escriu Raimon Obiols al seu llibre En tiempos extraños– el diàleg és necessari i s’ha de promoure des de totes les posicions, per intentar trencar la lògica perversa d’aquells que acusen de traïdors als que volen tendir ponts.. En altre cas, ens veurem abocats a un món desert com el que descriu el Nobel Vicente Aleixandre al seu poemari Diálogos del conocimiento: «…Miro y en torno casi no hay aire/ para mis alas. Ni rama para mi descanso/. ¿Qué subversión pasó? Nada conozco/. Naturaleza huyó. ¿Qué es esto? Y vuelo/en un aire que mata».
