Obvietats

De vegades, aquesta n’és una, cal insistir en allò que és evident:

1. És en la naturalesa de les organitzacions nacionalistes ser formacions identitàries i excloents (cap als altres, els que consideren “opressors”, i cap a aquells dels seus que no combreguen amb els seus ideologemes, narracions i històries). L’esquerra no ha estat mai això. Fraternitat, cooperació, igualtat, llibertat republicana, suport mutu, proximitat amb propers llunyans, internacionalisme, universalisme (ben entès),… aquests són alguns dels seus valors. Una altra cosa, una altra cosmovisió.
2. En el cas d’Espanya, especialment en el cas del nacionalisme .Cat (no tant o no sempre en el cas del nacionalisme basc i gallec), ells mateixos ho han manifestat per activa i passiva: els importa un rave la governabilitat d’Espanya . El seu fort és una altra cosa: el pitjor millor, el xantatgisme, la recerca de privilegis polítics i econòmics, el marcar territori, el cercar i inventar diferències i exagerar-les, el tot per la seva Pàtria, el parlar de pluralisme i defensar l’uniformisme lingüístic-cultural de la pròpia comunitat, etc.
3. No s’és reaccionari (ni de dretes o extrema dreta) per estar en contra de l’amnistia com a condició sine qua non per a la investidura de Pedro Sánchez. I, per descomptat, no s’és progressista o d’esquerres per estar-ne a favor. Els despropòsits (i fins i tot barbaritats) del PP i de forces i personalitats afins (o no afins) no fan bons, sense més consideracions, els arguments i les posicions de les formacions contràries.
4. Més enllà de la investidura, tampoc no s’és reaccionari per ser contrari a la concessió d’amnistia com a promesa de futur, com un girar full (unilateral) d’uns davant de no canviar el guió dels altres (els nacionalistes). Tampoc no s’és d’esquerra progressista per estar a favor. Convé recordar que segons declaracions de dimarts passat de l’actual president de la Generalitat (o de Rufián a la sessió d’investidura), l’amnistia ja està concedida i del que es tracta ara és aconseguir en els propers quatre anys l’autodeterminació-secessió. Ho han repetit una i mil vegades i no és només un acte de parla de xuleria o prepotència: en cap cas el nacional-secessionisme .Cat ha renunciat (ni renunciarà) a la via unilateral (Anna Erra, presidència del Parlament de Catalunya). Des del seu punt de vista, així ho han manifestat reiteradament, seria renunciar a ser nació.
5. Contràriament al que assenyalen alguns mitjans informatius (la SER entre ells), els pactes/acords/concessions no es fan amb Catalunya, que no és una unitat de destinació en allò universal, sinó amb el nacionalisme .Cat que és una cosa molt diferent (una unitat de destinació per als seus).
6. Convé tenir en compte totes les aproximacions i les reflexions, sense desqualificacions d’entrada ni de sortida. La següent és d’Àlex Ramos, PSC, vicepresident de SCC: “No és cert que hi hagi més calma a Catalunya per aquestes mesures [indults, canvis legislatius], i sí que n’hi ha gràcies al fet que l’acció de la justícia va escapçar el procés separatista i que Sánchez vol ara esborrar.” No és VOX qui parla, ni els de a por ellos.
7. Són decisius per formar govern per una llei electoral no proporcional (no els importa aquesta vegada que sigui espanyola!), però els partits nacionalistes .Cat van tenir el pitjor resultat dels darrers anys a les eleccions generals del 23J. Entre les tres formacions, ERC, Junts i CUP, van perdre més de 900.000 vots. Una “derrota històrica”, per abusar del llenguatge èpic.
8. El míting-concentració del PP de diumenge passat és una cosa i la convocatòria (SCC, Societat Civil Catalana) del 8 d’octubre a Barcelona n’és una altra diferent. Confondre-les és voler confondre. No s’és forçosament de dreta-dreta si es va a la manifestació barcelonina; no s’està als núvols o al territori de la inacció si no s’hi va.
9. L’esquerra espanyola parlamentària, i no només la parlamentària, segueix presonera del llenguatge i la cosmovisió nacionalistes. Mantenen l’Estat espanyol i els seus corol·laris al seu ADN. No hi ha possibilitat real de rectificació a l’horitzó proper. No ha estat mai tan òrfena com ara la ciutadania no nacionalista d’esquerres que viu a Catalunya, milions de ciutadans que cada dia se senten, els fan sentir, menys catalans, menys ciutadans. Les fotografies i el col·leguisme de la trobada Puigdemont(Vivales)-Yolanda Díaz-Comín-Asens segueixen sent per a ells (jo inclòs) no només un immens error sinó un veritable (i inimaginable) horror (que Sumar-En Comú Podem considera un “ gran pas endavant”).
10. Com és possible que una persona de la saviesa política i jurídica de José A. Martín Pallín – “Motivació i abasts de les lleis de l’amnistia”– pugui escriure que “les possibilitats de l’amnistia estan obertes. Només falta un acord polític i la redacció d’un text que es tramiti al Parlament i sigui sotmès a votació. La seva aprovació reforçaria el valor democràtic de la justícia. Exclusivament els que s’atrinxeren en el primitivisme del ‘a por ellos’ s’oposen a la seva concessió. El nostre sistema democràtic té prou instruments per garantir el compliment íntegre de la Constitució” [l’èmfasi és meu]. Només els que s’atrinxeren en el primitivisme del a por ellos s’oposen a la seva concessió? Com algú informat, benintencionat i d’esquerres pot escriure una cosa així?

Com tots els decàlegs, també aquest es resumeix en dues afirmacions: 1. No refiar-se de qui no mereix la nostra confiança pel que fa o diu (i encara menys si no hi ha propòsit d’esmena) 2. Que l’oblit no habiti en nosaltres i que la prudència (que no és indecisió ni passivitat) i tenacitat ens allunyin de tota malaptesa.