Expressar-se en la llengua vernacla és un dret que tenim tots els ciutadans, en virtut de la Constitució del 1978, i, per tant, també els representants democràticament escollits al Congrés dels Diputats espanyol. Aquest dret, com tots els drets, a l’hora de la veritat, es pot exercir o no, depèn de la voluntat política de cadascú i de quin interès preval: si el pragmatisme de parlar en castellà, idioma que tothom a l’hemicicle domina i entén, o l’essencialisme identitari, fent treballar els traductors de les llengües cooficials i activant l’ús de les orelleres.
L’important d’aquest episodi -forçat per l’aritmètica parlamentària i la capacitat de pressió dels partits nacionalistes per confegir la Mesa del Congrés, presidida per la socialista Francina Armengol- és el reconeixement de la llibertat lingüística en el temple de la democràcia espanyola. La llibertat mai no ha de fer por ni ha de suscitar rebuig. Al contrari, és una alegria que cal celebrar, compartir i fruir.
No només els diputats/es que vulguin poden expressar-se, des d’ara, en català, valencià, eusquera i gallec. També se’ls permet emprar l’aranès, l’asturià, l’aragonès.., si bé en aquest cas no gaudiran del servei de traducció simultània i cada orador/a haurà de repetir la seva intervenció en espanyol.
Des de la felicitat per aquest avenç assolit, apunto que caldria fer un pas més: deixar-se de traductors i d’orelleres (excepte en el cas obvi de l’eusquera) i avançar cap a la intercomprensió. El castellà, el català, el valencià, el gallec, l’aranès, l’asturià, l’aragonès… tenen una mateixa arrel comuna, el llatí, i a més, s’assemblen molt. També l’italià, el francès o el romanès deriven d’aquest mateix tronc, però han desenvolupat uns codis lingüístics marcadament diferents dels idiomes d’origen llatí, incloent-hi el portuguès, que es parlen a la península Ibèrica.
La intercomprensió és l’actitud i el mecanisme que permet expressar-nos en la nostra llengua materna -en el meu cas, el català- i entendre’ns amb els interlocutors que emprin altres llengües ibèriques d’arrel llatina. No és difícil: només cal tenir bona voluntat, una mica de paciència i conèixer alguns mots i verbs específics que són “falsos amics”.
Aplicant el principi de la intercomprensió, fa cinc anys que edito el diari eltrapezio.eu, en espanyol i portuguès… i puc dir que funciona! Farien bé ses senyories, ara que gaudeixen de la llibertat i el dret de parlar en la seva llengua vernacla, de fer l’esforç d’estudiar una mica per poder entendre’s millor, sense necessitat de traductors ni d’orelleres.
Una bona manera de familiaritzar-se amb els idiomes ibèrics d’arrel llatina és llegint textos (llibres, documents…) i constatar que la intercomprensió és perfectament factible i relativament senzilla. També seria escaient que la presidenta del Congrés dels Diputats, Francina Armengol, activés el desenvolupament de tutorials per YouTube o organitzés cursos presencials perquè els diputats castellanoparlants que ho vulguin i tinguin interès puguin adquirir els coneixements imprescindibles per poder millorar la comprensió dels seus veïns de l’hemicicle quan s’expressin en català, valencià, gallec, aranès, asturià…
Espanya, si vol encarar el futur i esdevenir una terra de prosperitat per a les joves generacions, ha d’enterrar els vells dimonis de la confrontació caïnita i aplicar-se en la concreció de grans consensos que trenin un marc de convivència i progrés. Per això, és imprescindible el reconeixement de la pluralitat i el respecte a les minories, cosa que no vol dir que hagin de ser les minories les que imposin el seu relat i la seva voluntat a les majories.
El Congrés dels Diputats, com a síntesi de la representació de la societat espanyola, ha de ser el mirall on tothom s’hi vegi reflectit. La decisió d’acceptar-hi l’ús de totes les llengües ibèriques és un gest de normalitat que va en la bona direcció, sempre que acceptem el principi que el llenguatge té per objectiu la mútua comprensió i no se’n faci un ús partidista sectari per aixecar barreres i sembrar zitzània.
Allò que incomoda i dona ales als nacionalismes perifèrics és el sentiment de greuge per les imposicions i la repressió que emanen del poder central de l’Estat. El victimisme és la benzina que alimenta i dona sentit a la seva existència. En la mesura que s’escoltin i es prenguin en consideració les seves reclamacions, sempre que siguin constructives i respectuoses amb l’equilibri democràtic, la seva raó de ser es va diluint.
No, l’ús de les llengües ibèriques minoritàries no convertirà el Congrés dels Diputats en una Torre de Babel. En el fons del cor de la gran majoria d’espanyols –i també dels seus representants polítics- batega l’anhel de l’entesa per construir, entre tots plegats, un país millor. I, en aquest sentit, la diversitat lingüística no és un obstacle, sinó un reconeixement que facilita el treball en comú.
La gent que habita la península és molt més sàvia i intel·ligent del que reflecteixen els caricaturistes en blanc i negre que volen esguerrar la nostra realitat multicolor. Sempre, com a tot arreu, pot haver-hi capsigranys intolerants, però mai no hem de deixar que les anècdotes distorsionin l’arrelada convicció i constatació secular que, malgrat les maltempsades de la història, els espanyols i els ibèrics, parlem com parlem, podem conviure i treballar junts i en harmonia.
