L’Institut-escola Antoni Ubach, al bell mig del barri de Ca n’Anglada, està en obres. Això és una bona notícia. El que ja no és tan bo és que les obres s’executin durant el curs escolar, amb maquinària i moviment de terres, mentre l’alumnat és a classe.
Les obres han requerit anul·lar l’accés que habitualment utilitzava l’alumnat i se n’ha obert un de provisional. Una provisionalitat que pot durar mesos. La nova porta se situa a escassos tres metres dels contenidors d’escombraries, uns contenidors bruts que desprenen les olors previsibles quan la calor encara és forta. A l’hora de la sortida, mares i pares s’arrauleixen en el breu espai que han creat els bol·lards de formigó pintats de groc, entre la circulació de vehicles i els contenidors. Una estampa lamentable que pensaríem que només es dona en països molt pobres, on l’educació pública no té cap valor.
L’escena quotidiana s’esdevé a Catalunya, el país on se suposa que la inversió en educació és molt alta i vol garantir la igualtat d’oportunitats, que pretén compensar les desigualtats socials. Però el tractament que es dona a les famílies dels barris més humils és senzillament indigne i vergonyós i sembla que vulgui mostrar aquestes desigualtats amb més intensitat.
El comentari més freqüent entre els docents és: “això no ho farien en una escola concertada, o en una escola del centre”.
