Sense absència de raons, ciutadans i col·lectius d’esquerra, molt allunyats dels moviments, posicions i dirs de SUMAR (als caps segueixen molt vives les fotografies de la trobada Puigdemont-Díaz-Asens-Comín), estan molt preocupats per dos assumptes: per l’ús del català, euskera i gallec al Congrés de Diputats i per les negociacions sobre l’amnistia i els xantatges de Junts.
Sobre el primer assumpte aquests col·lectius solen argumentar de la manera següent: 1) L’acord no és pròpiament un acord sinó una imposició xantatgista del sector més fanatitzat del nacional-secessionisme .Cat. 2) Els xantatges mai no són bons senders per al transitar de la política prudent i digna. 3) Renunciant o marginant una llengua comuna, que hem construït entre tots i fem servir tots, pretenen donar una imatge falsa d’Espanya (com si no existís com a país) i marcar una identitat pròpia excloent: aquí, a .Cat., només parlem català, la nostra única llengua pròpia. 4) Els mateixos que parlen de la diversitat de “l’Estat espanyol” (la paraula Espanya segueix vetada) es neguen a admetre la diversitat de la seva pròpia comunitat i tracten els parlamentaris que usen el castellà en les seves intervencions amb els pitjors qualificatius, com si fossin empestats. 5) Diguin el que diguin, la raó de fons que impulsa l’exigència no és acostar posicions ni legítimes aspiracions culturals sinó l’embolic per l’embolic, crear més distància entre la ciutadania i generar catalanofòbia (que abona la seva hispanofòbia), pensant Espanya com un regne de taifes incomunicat. 6) L’extensió de la mesura al Parlament europeu, més enllà de la dificultat, els costos i la generalització impossible a tots els països de la UE, dona una imatge confederal d’Espanya que no es correspon amb la realitat sinó amb la seva cosmovisió desarticuladora.
No hi falta substància en cap dels arguments. No s’esgrimeixen desraons ni corol·laris d’una ideologia espanyolista uniformista. Però, des d’una perspectiva benintencionada, cal assenyalar que l’ús de les quatre llengües al Congrés (ja hi ha una experiència parcial al Senat) no ens condueix a cap caos, és signe de la riquesa i la diversitat lingüística del nostre país (el país de les quatre llengües per a lingüistes raonables, en absolut nacionalistes) i, sobretot, que el seu ús afable, sense bronques, aproximant-nos, seria una refutació contundent del relat nacionalista usual: l’estat espanyol és una institució neofranquista que continua ignorant la diversitat. Un Estat que admet l’ús de quatre llengües al Congrés de Diputats és un mecanisme d’opressió lingüística? Seria un pas enrere o, per contra, un gran pas endavant que se’ns conegués internacionalment per aquesta singularitat?
La segona preocupació se centra en l’amnistia. En aquesta ocasió, per la manifestació convocada per la SCC per al proper 8 d’octubre a Barcelona, el mateix dia que es va concelebrar el 2017 la gran manifestació ciutadana contra els plans de separació unilateral secessionista.
Es vincula intencionadament i perversament la manifestació barcelonina amb el míting-concentració del PP de diumenge que ve, amb el fracàs de la investidura de Núñez Feijóo i amb la crítica al probable (no segur) nomenament de Sánchez com a futur candidat per a la investidura. Com si tot correspongués al mateix pla polític dirigit pel PP, directament o via intermèdia.
Però, certament, la convocatòria de SCC és anterior a la crida del PP i no té les característiques ni els objectius de la concentració. Els partits no estaran en capçalera a la manifestació barcelonina i convé recordar que Álex Ramos, vicepresident de SCC i un dels portaveus de la convocatòria, és membre del PSC, en absolut un ninot dirigit pel PP. La confusió creada amb molt mala intenció -darrere de tot hi ha PP-VOX- és el que angoixa-preocupa els col·lectius i ciutadans als quals feia referència. No és a la seva naturalesa afavorir ni coincidir amb els objectius del PP, però sí protestar contra el que consideren un disbarat històric, contra Catalunya i contra el conjunt d’Espanya.
Val a dir aquí que també en aquest tema tenen bones raons i que la convocatòria de Barcelona no és una còpia catalana de la manifestació madrilenya, vingui qui vingui i sigui qui sigui qui intenti treure’n partit. S’entén el seu enuig. Però, en qualsevol cas, admetent el que s’ha assenyalat, no se n’infereix, al meu entendre, que sigui adequat per a l’esquerra antinacionalista, organitzada en col·lectius i partits, assistir a aquesta concentració com a tal. Una altra cosa és que estigués en condicions de concentrar 30.000 o 50.000 ciutadans que es manifestessin amb lemes propis, allunyats posem cent metres de la manifestació principal. Com a petit annex, la utilitat de la seva presència és nul·la i serà manipulada.
És molt important mesurar bé el tempo en política. Conjecturo: no crec de cap de les maneres que el PSOE concedeixi una amnistia abans de la investidura, si fos el cas, de Sánchez: si tu (Junts) fas xantatge, jo (PSOE) també puc fer xantatge: em comprometo a una amnistia en el futur (que, per descomptat, continua sent inadmissible), però no ara, no immediatament.
La pilota a la teulada de Junts. Si s’entesten, gira que tomba amb una amnistia prèvia, Sánchez no acceptarà el nomenament del Rei, noves eleccions al gener i veurem què passa. Els anirà millor aquesta vegada o continuaran perdent vots i força parlamentària?
Des del punt de vista de l’esquerra no nacionalista: criticar amb bons arguments, agitar tot allò que sigui possible… i esperar esdeveniments.
