«Disposar de més opcions no equival a més llibertat»

Entrevista a Jorge Riechmann

Professor d’Ètica i Filosofia Política a la Universitat Autònoma de Madrid. Milita al grup Sierras, d’Ecologistes en Acció, i també a Anticapitalistes. Escriu poemes i assajos. Entre els seus darrers llibres, Sin bioética. Ara, publica Bailar encadenados (Icaria).

Qui, com, per què, ballem encadenats?

El llibre se subtitula Pequeña filosofía de la libertad, i aquesta imatge de ballar encadenat pot resultar suggeridora a l’hora de pensar sobre la llibertat, perquè ens remet a les moltes determinacions aquè estem sotmesos, als vincles que tenim mentre estem i actuem al món. Les cadenes serien aquestes determinacions, aquests nexes, aquests vincles. Però, al mateix temps, si som capaços de ballar, malgrat les cadenes, vol dir que aquestes determinacions no anul·len la nostra llibertat. La compliquen, la fan més realista, però no l’eliminen. La imatge, com s’explica al començament del llibre, procedeix de Nietzsche i, més actualment, de la cantant Concha Buika, que, en una entrevista, deia que som dependents de l’aire, del menjar, del fet que algú ens toqui per a sentir-nos vius; però a partir del moment que tries de què vols dependre, resulta més lleuger. Llibertat és triar les teves cadenes. Aquest triar, malgrat totes les determinacions i vincles, és la imatge més realista de la llibertat humana.

Darrere de l’oceà de disquisicions que ens hem plantejat els humans sobre la qüestió, que és en definitiva ser lliure?

Podem fer-nos moltes idees de la llibertat. Un dels punts de partida que apareixenal llibre és que molta gent té avui aquesta idea, jo crec que estúpida, de la llibertat neoliberal, de poder perseguir els propis desitjos sense gaires traves. De manera gairebé caricaturesca, a la sortida del confinament de la pandèmia, tota aquella propaganda d’Isabel Díaz Ayuso de Madrid com a “terra de llibertat”, perquè podies prendre’t unes canyes sense preocupar-te de res més. Això exemplifica una idea jivaritzada, estúpida, de la llibertat. Una cosa que ens pot confondre, perquè quan ho pensem una mica ens adonem que, comés el cas, vivim en un món en el qual som interdependents i ecodependents. I això vol dir que gairebé sempre les nostres accions afectaran moltes altres persones i éssers vius. D’aquí tota aquesta dimensió ecològica que no podem obviar en l’actualitat. Necessitem una noció de llibertat que inclogui aquestes dependències i les responsabilitats que es deriven de ser agents morals en aquest món complex, que és la nostra realitat, cosa que no és l’univers fantasiat dels neoliberals.

En aquest sentit, més que un codi (a vegades esclerotitzat), no caldria entendre i utilitzar la llibertat més com una cosa viva, com el camí de Machado, que es fa en caminar?

Els éssers humans som, d’alguna manera, animals inacabats, que s’han de construir a si mateixos col·lectivament i també personalment. Aquí, la idea més interessant de llibertat és la de llibertat com a autonomia. Un terme que sol anar de bracet d’un altre que és l’heteronomia. Diem que som heterònoms quan estem guiant-nos per pautes i normes que uns altres fixen per a nosaltres. En canvi, l’autonomia no ha estat mai una construcció en solitari, com a individus, sinó la de crear espais col·lectius, on ens puguem donar a nosaltres mateixos les nostres pròpies lleis, les nostres pròpies normes. Aquest és el sentit d’autonomia. Hi ha una qüestió prèvia, dela qual es parla en tota la primera part de llibre, que fa referència al que pensem sobre la llibertat, qüestió que, efectivament, recorre tota la història del pensament humà. Una cosa que ja estava plantejada en societats molt antigues, que ens acompanya de sempre, que és la sospita que les diferents formes de determinisme llancen sobre la societat.

Sospites fins i tot sobre la nostra pròpia percepció individual de la llibertat?

Aquesta sospita que, encara que jo em percebi a mi mateix com un ésser lliure, podria ser que en realitat m’estigués enganyant. No podria ser que tot el que faig estigui determinat per causes prefabricades? Hi ha hagut moltes causes de determinisme no sensibles a la meva pròpia voluntat: biològiques, econòmiques… I ara, una que s’ha desenvolupat amb força, que és el determinisme que poden marcar les neurociències. Hi ha hagut en aquesta matèria avenços importants que fan que ens preguntem si tot això de la llibertat no és una mena de gran il·lusió. No podria ser que fóssim marionetes de forces que estan més enllà del nostre control? Una part del llibre es dedica a aquesta qüestió.

Parlant de determinismes, el famós “laissez faire, laissez passer” no és una cosa que s’ha instituït en un dogma, fins i tot més enllà de l’economia?

Si parlem de llibertats econòmiques, estem, efectivament, en societats capitalistes, en les quals es valora molt el que es pot pensar en qüestions com la llibertat d’emprenedoria, de consum…, que tenen un cert valor, però molt més limitat que la cultura dominant ens fa pensar. És preferible tenir unes quantes opcions de consum. Si anem, per exemple, a comprar un parell de sabates, és bo disposar de diverses opcions. Però apareix una paradoxa, que han estudiat psicòlegs i economistes, en la manera com, a mesura que van augmentant aquestes opcions de consum, arribem ràpidament a una situació de paràlisi. Potser té sentit emprovar-se vint parells de sabates, però si s’hagués de fer amb 20.000 o 100.000, la vida es veuria trastocada. Disposar, simplement, de més opcions no equivala més llibertat.

En qualsevol cas, seguim encadenats a referents, comportaments, propis d’altres temps i circumstàncies, quehan estat espectacularment superats?

Pensem també en aquesta llibertat perobrir un negoci, iniciar una emprenedoria. Dins d’un sistema com el que tenim, capitalista, això xoca amb el fet que el capitalisme tendeix a formar oligopolis, monopolis, que fan que aquesta suposada llibertat d’emprenedoria potser és falsa. D’una manera encara més important, el que passa és que estem en economies que han desbordat els límits físics de la Terra. Es tracta d’un fenomen de fons que ens està situant davant d’un veritable abisme. Ara hi ha un risc cert de convertir la Terra en un lloc inhabitable per a éssers com nosaltres, si continuem perseguint això que anomenem llibertat econòmica.  De quina manera respon l’economia convencional a tot això? Amb la idea d’interioritzar els efectes externs. Si, per exemple, tenim un problema enorme, com l’emissió de gasos d’efecte d’hivernacle, pensem a crear un impost, de manera que es puguin interioritzar els danys. Però quan anem al detall, veiem que no hi hauria pràcticament cap negoci que es pogués salvar. Coses així ens fan pensar que hi ha una cosa completament equivocada en la llibertat econòmica, tal com l’entenem.

Hi ha part de veritat en l’opinió que un Occident quimèric ha estat més motivat per les idees de llibertat que un Orient pragmàtic, aferrat a la seguretat?

El contrast interessant no és exactament Orient-Occident, sinó entre aquesta idea estúpida de llibertat, de perseguir els propis desitjos, sense traves, i la idea d’alliberament espiritual. Un esforç que inclou, entre altres coses, una certa manera de qüestionar, de centrar l’ego. Una certa manera d’actuar, de controlar els propis desitjos. Una cosa pròpia no només de diferents filosofies i savieses, a l’Índia, la Xina…, sinó també de les nostres pròpies tradicions. En general, en totes les tradicions sapiencials, les parts que tenen a veure amb el que anomenem a vegades mística, van per aquí. Tant a Orient com a Occident. De fet, és molt interessant el diàleg que es pot donar entre aquestes tradicions sapiencials de les diferents cultures. En aquestes, una noció important és la que es donaria entre desitjos de primer i de segon ordre, que contribueixen a modular els primers. Amb una set peremptòria, un desig natural pot conduir-nos a consumir moltes orxates. Però si això no es frena, pot acabar malament.

Sovint entenem la llibertat més comun absolut, un fi en si mateix, que com un mitjà. Pot passar, en aquest sentit, que el mateix enunciat, magnificat, ens impedeix fer ús de la llibertat com cal?

Res té un caràcter absolut quan parlem de llibertat. Podem anar endavant o endarrere, amb més o menys graus… Si pensem en un ordre polític, molta gent es pot identificar amb una idea de democràcia com a no dominació. Organitzar la nostra convivència de manera que no hi hagi persones que dominin sobre altres. Si aquest és el fi, els mitjans per aconseguir-ho són el que anomenem llibertats polítiques. Caldria parlar d’igualtat-llibertat.

(Visited 177 times, 1 visits today)

avui destaquem

1 comentari a “«Disposar de més opcions no equival a més llibertat»”

  1. “Una certa manera d’actuar, de controlar els propis desitjos. Una cosa pròpia no només de diferents filosofies i savieses, a l’Índia, la Xina…, sinó també de les nostres pròpies tradicions. En general, en totes les tradicions sapiencials, les parts que tenen a veure amb el que anomenem a vegades mística, van per aquí. Tant a Orient com a Occident” ¿mística, dice? Vale. Y la ética racional de Aristóteles, que opone la razón del sabio al impulso del deseo. Y la ética de Kant, que opone la razón del deber al deseo ¿mística? ¡Vamos, hombre!

    Respon

Feu un comentari