Cada cop som més els que diem que Espanya és un país plural, divers, acollidor, feminista i tolerant. Després de les eleccions del 23J, vam veure com tot i guanyar el Partit Popular, els espanyols van avalar la fórmula tan criticada i demonitzada per la dreta i ultradreta d’aquest país, la del Govern Frankenstein. Amb una millora d’un milió de vots per al PSOE de Pedro Sánchez, uns bons resultats per a Sumar i uns resultats “dignes” per als nacionalistes i els independentistes respectivament. L’únic partit que va tenir una gran patacada va ser l’extrema dreta de VOX, passant de 52 escons a 33 i no aconseguint una investidura de Feijóo ni amb els seus propis diputats inclosos. Això suposa un fracàs absolut i una victòria de la democràcia.
Més enllà de qui sigui president o d’una suposada repetició d’eleccions el 14 de gener o no, és important valorar que el nostre país ha estat dels pocs per no dir l’únic de la UE que ha aconseguit que l’extrema dreta retrocedeixi i no avanci o mantingui resultats. Els votants van saber veure a temps el perill que suposava un pacte de govern PP i VOX, entre altres coses perquè abans d’anar a votar ja van veure com als seus ajuntaments i comunitats autònomes es feien centenars de pactes sense pudor entre els dos partits.
A València van trigar molts pocs dies per tancar un pacte de la vergonya amb un cap de llista de VOX condemnat per maltractament a la seva dona i posteriorment “solucionant-ho” amb un torero de vicepresident i el maltractador posant-lo de cap de llista aquesta vegada de diputat al Congrés, a les Balears posant una ultracatòlica negacionista del Covid-19 i antivacunes de presidenta del Parlament Balear o com a Extremadura la senyora María Guardiola va passar de jurar i perjurar en nombroses ocasions que mai governaria amb Vox a la seva regió després de les eleccions del 28-M, dient textualment: “No puc deixar entrar al Govern els qui neguen la violència masclista, els que usen el traç gros, els que deshumanitzen els immigrants, els que tiren a una paperera la bandera LGTBI. (…)” a acabar tancant un pacte amb ells sent ja presidenta d’Extremadura i deixant totes les seves paraules i promeses en el no-res absolut i quedant en total evidència davant del poble extremeny i al conjunt del país. No oblidem que no era ni la llista més votada, això que tanta importància li dóna el Partit Popular d’Alberto Núñez Feijoó, tractant les eleccions espanyoles com si fossin unes eleccions presidencialistes quan són parlamentàries i el president per tant s’escull entre els diputats que sí hem votat el conjunt de la ciutadania el passat 23-J.
En tot cas, és un error tractar VOX de la mateixa manera que C’s o UPyD. La principal diferència és que el feixisme per desgràcia té molta força encara al nostre país. Per sort sembla que no per governar, almenys de moment, però tampoc per desaparèixer. En canvi, els “liberals de centre” ja hem vist que són pocs i que la gran majoria se n’han anat a altres partits polítics en el cas dels dirigents o reincorporant-se als seus anteriors llocs de treball al sector privat. I els seus votants, es calcula que la majoria van votar el PP o es van abstenir. És important recordar que VOX malgrat la caiguda i el fracàs continua sent un perill real i cal tractar-lo com a tal. L’extrema dreta negacionista del canvi climàtic, masclista, racista, euròfoba i neofeixista és un corrent que no només existeix al nostre país, és present a tots els països de la unió europea i en alguns ja governant, sense anar més lluny al nostre país veí , Itàlia, amb la presidenta ultradretana Giorgia Meloni. Per tant, crec que és un motiu d’orgull que Espanya hàgim aconseguit que retrocedeixin i amb prou feines tinguin rellevància en l’actual legislatura vigent però no hem d’oblidar que hi eren, estan i malauradament seguiran aquí i a tot el món. No se’ls ha de tenir por, cal plantar-los cara amb més democràcia, més progressisme i més polítiques socials per a la majoria de la ciutadania i imposant impostos a les grans fortunes, que són les que “curiosament” estan vinculades moltes vegades a l’extrema dreta.
Esperem que més aviat que tard, per responsabilitat i sentit d’estat, el Partit Popular s’adoni que amb l’extrema dreta no es pacta. Una cosa que a Europa es va entendre fa temps, el popularment anomenat “cordó sanitari”, i que més enllà de qui sigui president o com prosperi aquesta legislatura, entenguin i sàpiguen traduir el que la gent va votar, i és un clar “no” a futurs possibles governs on hi pogués haver vicepresidents o ministres de VOX. Podem afirmar que la ciutadania prefereix polítiques progressistes amb un govern Frankestein que no pas la possibilitat d’un govern ultradretà i reaccionari Francoenstein.
